Tanca

Fes un donatiu perquè Global Voices segueixi sent fort!

La nostra comunitat internacional de voluntaris treballa de valent cada dia per apropar-te notícies que no tenen cobertura suficient, però no ho podem fer sense la teva col·laboració. Ajuda els nostres editors, tecnologia i campanyes amb un donatiu a Global Voices!

Fes un donatiu

Veus tots aquests idiomes? Traduïm els articles de Global Voices per fer que els mitjans de comunicació dels ciutadans estiguin disponibles per a tothom.

Saber més sobre Traducció Lingua  »

Com pesa el meu passaport canadenc amb la crisi dels refugiats!

Tots els enllaços porten a pàgines en anglès.

A rally in solidarity with the plight of refugees in Amsterdam on September 5, 2015. Image by author.

Una concentració solidària amb el conflicte dels refugiats a Amsterdam, el 5 de setembre del 2015. Imatge de l'autor.

Sóc mig iraniana mig canadenca, tot i que ara visc als Països Baixos. Estic asseguda al meu apartament d'Amsterdam, observant el meu passaport canadenc, en què hi ha molts segells, perquè no hi ha cap problema per viatjar per la major part del món amb aquest passaport. Al costat, hi tinc la targeta de residència neerlandesa. Per què jo, més que ningú, mereixo aquests documents que em donen la llibertat de vagar i triar on vull viure?

Tot va començar amb la sol·licitud del meu pare per a tenir la residència canadenca, el 1985, mentre encara vivia a l'Iran. No tenia família propera al Canadà, no era competitiu financerament, ni tenia problemes polítics. El 1988, el pare, la mare i la meva germana ja tenien visat de residència i, a principis del 1989, van marxar, poc abans que nasqués jo. Els tràmits van anar ràpid, així que quan tenia tres anys, els membres de la meva família ja eren ciutadans canadencs igual que jo, que havia nascut al Canadà.

Tima Kurdi, la tieta d'Alan Kurdi, el cos sense vida del qual va ser arrossegat per la corrent fins la vora d'una platja a Turquia, havia sol·licitat asil per la família del seu germà gran a Canadà el 2015. Havia emplenat els papers necessaris i, fins i tot, havia trobat un grup de gent que havia promès al govern canadenc que ajudaria la família Kurdi quan arribessin.

Tima només tenia diners per finançar els germans d'un en un. Així doncs, va escriure una carta al ministre d'Immigració, Chris Alexander, demanant ajuda per la família de l'Alan. Més tard, el membre del Parlament de l'oposició, Fin Donelly, va explicar a la ràdio Vancouver morning, que el març del 2015 va entregar en mà la carta de Tina a Alexander, però no va rebre resposta.

Llegir també: La muerte de Alan Kurdi obliga a Canadá a enfrentar su compromiso de ayudar a los refugiados sirios

No puc deixar de pensar qui és el funcionari que va aprovar la sol·licitud del meu pare als anys 80 i que és responsable de la vida còmoda i privilegiada que duc ara. Puc viatjar a la gran majoria de països sense traves. De fet, vaig deixar una vida còmoda i segura a Canadà per començar-ne una altra igual de còmoda i segura als Països Baixos.

M'agrada anomenar-ho “el passaport privilegiat”, que he aconseguit a través d'una combinació de factors que han estat fora del meu abast o lluny del mèrit propi o de la meva família. El passaport privilegiat és fruit d'una política d'immigració oberta, iniciada per Lester B. Pearson i mantinguda per Pierre Elliot Trudeau, dos primers ministres canadencs que van consolidar la posició del Canadà com a líders humanitaris. Aquesta política, aquests líders i el funcionari que va considerar que els papers del meu pare eren acceptables dins d'aquesta política han delimitat el camí de la meva vida.

Malgrat això, el cas de la família Kurdi és diferent. Una sol·licitud d'asil va arribar a les mans del ministre de Ciutadania i Immigració, que la va transferir al funcionari perquè la revisés segons la política actual i aquest la va denegar. La política d'immigració actual ha refrenat “l'obertura” dels anys 80, i s'obeeixen escales de valors molt estrictes, que depenen de les habilitats i la probabilitat que els immigrants es quedin al Canadà un cop hagin obtingut el passaport privilegiat. Els funcionaris que aproven les sol·licituds també tenen més autoritat que abans per aprovar-les o denegar-les si creuen que el sol·licitant abandonarà el país un cop hagi rebut el bitllet d'or: un desenvolupament conegut formalment com la Strengthening Canadian Citizenship Act (Llei de la Ciutadania Canadenca Fortificant) o Bill C-24.

Com a conseqüència de la tragèdia de la família Kurdi, el primer ministre canadenc ha declarat que el Canadà és el primer país considerat refugi segur per a immigrants i refugiats, a més del país que més refugiats per càpita admet. Això és una gran mentida: segons les Nacions Unides, Canadà ni tan sols està entre els 10 primers països que acullen més refugiats.

El fet que el funcionari que va revisar la sol·licitud dels Kurdi la denegués demostra la tragèdia que es va desenvolupant contínuament davant nostre. És una crisi que es fonamenta en trossos de paper manipulats per funcionaris que duen a terme polítiques creades per gent que mai ha entès el pes del passaport privilegiat.

Com molta gent, em sento inútil. Còmodes i segurs per la nostra situació i l'habilitat de moure'ns pel món. No perquè ho meresquem més, sinó per circumstàncies que inclouen polítiques, temps i, fins i tot, estatus socioeconòmics.

Hi ha moltes organitzacions diferents a les que podem donar suport, i hi ha molta gent marcant la diferència en mig de tot això. Us encoratjo a buscar i donar suport a aquestes causes. Però també vull que qüestionem el sistema en general, la noció de moviment i la llibertat i el privilegi associats. És així com el món hauria d'estar ordenat?

Comença la conversa

Autors, si us plau, Obre sessió »

Pautes

  • Tots els comentaris són revisats per un moderador.. Si us plau, no introdueixis comentaris més d'una vegada o es podrien identificar com a correu brossa.
  • Si us plau, respecta als altres. No s'aprovaran comentaris que continguin missatges ofensius, obscenitat o atacs personals.