Foto de Mirko Pincelli per al projecte «Bosnian Roma» del PCRC/PINCH. Utilitzada amb consentiment.

Tatjana Milovanović explora la identitat nacional, ètnica i personal a la Bòsnia i Hercegovina de la postguerra en aquest article publicat inicialment a la web Balkan Diskurs, dirigida pel Post-Conflict Research Center, amb seu a Sarajevo, que el 2014 va rebre una beca de Rising Voices. Es torna a publicar aquí gràcies a un acord de compartició de continguts.

Si li preguntessis als meus avis als anys noranta a quina nació pertanyien, t'haurien dit que eren iugoslaus i bosnians.

Llavors segurament l'avi hauria començat a parlar amb nostàlgia del passat i hauria recordat com el 1984, sent policia, va anar a treballar a Sarajevo durant les Olimpíades o com era Kosovo durant els anys setanta. L'àvia segur que començaria a parlar de com Borac, una fàbrica de teixits al poble de Banovići, era la millor cooperativa on havia treballat mai i de com feien tots plegats les millors excursions pels camps de la cooperativa. I sí, eren iugoslaus i eren bosnians.

Quan avui els fas la mateixa pregunta, no saben què respondre i intenten evitar parlar d'aquells temps. L'àvia diu que no té sentit parlar-ne més ja que fa molt que els millors dies de la seva vida van quedar enrere i que el que els queda avui al camp és la pura necessitat de sobreviure.

La constitució de Bòsnia i Hercegovina diu que tots els ciutadans de la Federació de BiH i la Republika Srpska són automàticament ciutadans de Bòsnia i Hercegovina. El fet és que tots nosaltres, com a ciutadans de BiH (Bòsnia i Hercegovina), duem passaports i altres documents identificatius que tenen l'escut d'un únic país i la senyal d'una única ciutadania.

Quan parlava amb una noia d'un institut de Kladanj, un petit poble del nord-est de Bòsnia, vaig descobrir que fins i tot avui dia no poden dir als seu avis que són bosníacs, un grup ètnic eslau del sud dins de Bòsnia i Hercegovina: s'entossudeix a dir que ell és bosnià i que no coneix cap altra identitat nacional.

Les generacions d'abans de la guerra dels anys noranta van créixer amb el lema «Germanor i unitat» de l'antiga República Socialista de Iugoslàvia i se'ls va ensenyar a reprimir la identitat religiosa i ètnica pel bé de la societat.

Realment, quan penso en el país on visc i reflexiono sobre la seva història i sobre com avui encara continua, no puc evitar fer-me una pregunta: Què vol dir ser bosnià i hercegoví a Bòsnia i Hercegovina? Existeix tan sols aquesta identitat?

Com una persona que va créixer després de la guerra a Bòsnia i Hercegovina, sempre he afrontat un dilema quan he pensat en la meva identitat ètnica i nacional. Com que vaig créixer en el si d'una família de tradició ortodoxa, era vist com a sèrbia i per tant ningú tenia dubtes. Ningú excepte jo, perquè sempre he sentit que em faltava alguna cosa.

Un jove recorda dies millors  de l'antiga Iugoslàvia mentre contempla el retrat del líder iugoslau Josip Broz Tito. Caricatura de Chloé Gaillard per a Balkan Diskurs.

Els símbols ètnics a Bòsnia i Hercegovina han adquirit una importància tan gran que a vegades penso que vivim a l'antiguitat, a l'època de les divisions tribals, on els colors tribals i les insígnies son la única garantia de supervivència. En una època en què els polítics, a través dels mitjans de comunicació, parlen obertament sobre no reconèixer la capital d'aquest país, sobre donar més força a les entitats i sobre crear regions independents. Em pregunto si hi ha possibilitats de supervivència fora de l'etnicitat.

El que més molesta als joves de Bòsnia i Hercegovina és la impossibilitat de trobar una feina i les conseqüències de no tenir diners. És per aquests problemes que molta gent decideix, diàriament, perseguir la felicitat més enllà de les fronteres de Bòsnia i Hercegovina. Les dificultats de la vida avui dia fora del «teu grup» es fa evident amb els nombrosos casos d'ocupació per assolir quotes ètniques i amb una tradició de donar feina en funció de «les línies del partit». Si tenim en compte que el 80% dels partits polítics contenen símbols ètnics en els seus noms, podem veure l'extensió del problema que el país està afrontant.

A vegades sembla inútil parlar de l'existència del país de Bòsnia i Hercegovina perquè la major part dels seus ciutadans es declaren membres d'algun altre grup en lloc de ciutadans d'aquest país. Em pregunto si realment hi ha un país si fins i tot els qui tenen el seu passaport en neguen l'existència. Com pot ser que només un ancià de Kladanj se'n recordi? Per què no podem ser tots igual de tossuts i evitar que se'ns robi el que eren els nostres avis? Per què intentem contínuament oblidar d'on som i dins de quines fronteres vivim? No podem oblidar la nostra religió i la nostra etnicitat perquè són les que ens recorden la individualitat i la història de les nostres famílies i avantpassats. Però hem d'ocupar-nos d'una cosa que té encara més prioritat: de totes les ètnies i de totes les religions que conviuen dins d'aquestes fronteres. No estaria bé que poguéssim dir que pertanyem a un grup més gran i finalment acabar parlant entre nosaltres com a orgullosos bosnians i hercegovins?

Crec que aquestes idees de «Germanor i unitat» poden semblar massa idealístiques i fins i tot impossibles avui, però si penses que fins i tot són una mica necessàries i les veus lògiques, no tot estarà perdut. Tot i que a vegades sembli una bogeria, fins i tot una ingenuïtat, crec que tots els ciutadans de Bòsnia i Hercegovina són una mica com l'ancià de Kladanj.

Ser bosnià i hercegoví avui vol dir estar enfadat i ressentit amb el sistema polític del país. Vol dir viure a comunitats inestables econòmicament, lluitar per existir cada dia i esforçar-se per un millor demà. Però també vol dir sentir-se orgullós quan els nostres atletes guanyen una medalla o quan Sarajevo guanya a la competició de les 100 millors destinacions turístiques. Ser bosnià i hercegoví vol dir sentir amor i pertanyença i dur-ho sempre a tot arreu.