Tanca

Fes un donatiu perquè Global Voices segueixi sent fort!

La nostra comunitat internacional de voluntaris treballa de valent cada dia per apropar-te notícies que no tenen cobertura suficient, però no ho podem fer sense la teva col·laboració. Ajuda els nostres editors, tecnologia i campanyes amb un donatiu a Global Voices!

Fes un donatiu

Veus tots aquests idiomes? Traduïm els articles de Global Voices per fer que els mitjans de comunicació dels ciutadans estiguin disponibles per a tothom.

Saber més sobre Traducció Lingua  »

Als veïnats sirians els atacs amb coets són normals i corrents

Aquesta publicació es part de la sèrie d'articles especials de la bloquera i activista Marcell Shehwaro, que descriu la realitat de la vida a Síria durant el conflicte armat entre les forces lleials al règim  i aquells que busquen deposar-lo.

Blogger and activist Marcell Shehwaro at a protest in Syria. Image courtesy Marcell Shehwaro

La bloquera i activista Marcell Shehwaro a una protesta a Síria. Imatge per cortesia de Marcell Shehwaro.

 

Aquesta publicació hauria estat diferent si hagués seguit la dita que vaig aprendre a la meua infància: “No deixes per a demà el que pugues fer avui”. Tenia previst escriure-la ahir per la nit, però em vaig adonar que la bateria del meu ordinador portàtil estava a punt d'esgotar-se. No he tingut electricitat en els últims dos dies i per tant vaig decidir esperar a avui pel matí per a escriure'l. 

Es suposava que aquest article havia de tractar de la vida d'una xica normal i corrent, sols un poc distinta. L'anomenarem activista, perquè aquesta etiqueta resulta més atractiva a la gent.

Vaig rebre l'encàrrec de Global Voices Online de transmetre'ls alguns detalls de la nostra vida quotidiana a Síria. Açò va ser el que vaig planejar escriure, si no fóra tan dependent de la tecnologia ja ho hauria fet ahir. Podria haver-ho escrit en paper, amb una llum de querosè. Pareix que he perdut l'habilitat d'escriure si no escolte el so dels dits sobre el teclat.

Però tornem a l'article. Em vaig gitar pensant que ho escriuria aquest matí, tan prompte com trobara una font d'energia, però la Força de Defensa Aèria siriana tenia uns altres plans. Em vaig despertar a les 8 del matí amb el so d'una explosió propera – un coet va caure a 100 metres de ma casa, al veïnat alliberat de Mashad, a Alepo. Començàrem a comptar. Dos… tres… set… Aquest va caure més lluny. Vuit… les finestres començaren a repicar. Vaig decidir obrir totes les portes i finestres. Se'm va ocórrer que agafar la grip a causa del fred seria menys penós que ser impactada per la metralla de vidres trencats.

Vaig agafar totes les mantes que vaig poder trobar, em vaig posar a sota i em vaig adormir. La guerra em va ensenyar que sempre cal dormir, no importa quants horrors passen a fora.

Era divendres i havia de participar en una protesta al veïnat de Bustan Al Qaser. Em vaig vestir i vaig eixir al carrer. El que pareixia un pas molt valent, tenint en compte el bombardeig. De sobte, el veïnat que conec tan bé pareixia completament estrany. Caigueren 16 coets, d'acord amb els amics que es posaren a comptar. I 16 coets són suficients per a canviar les característiques d'un barri modest com al que visc. Hi havia enderrocs i vidres trencats per tot arreu i les meues botes “Uggs” no eren el calçat més apropiat per a les circumstàncies.

Al carrer tots miraven al cel. Realment tots! Hi havia altres cinc o sis persones, els únics civils fora de les seues cases. Un home major cridava com un venedor ambulant buscant clients, sense adonar-se'n de la mort: “S'està apropant… ha aplegat… ara dispararà… ara dispara…” El seu to monòton era més trist que l'escenari d'enderrocs.

El caça bombarder colpeja a prop. Alguns fugen del so de l'explosió. El meu amic i jo ens riem davant de la idea de córrer  més ràpid que un caça. Serà que la gent pensa que encara estem als temps de protestes pacífiques, quan podíem córrer per escapar dels dispars de les bales? O es només l'instint de supervivència espontani i lògic? Qui pot realment córrer més que un caça? El caça torna a disparar i el meu amic i jo decidim que és una mala idea seguir caminant cap a la protesta. Entrem en un edifici proper, on trobem un grup de civils terroritzats. Envege la seua capacitat de tindre por, ja que només pot significar dues coses: o que les seus vides encara tenen sentit o que no estan, com nosaltres, acostumats a presenciar escenes de mort.

Els altaveus adverteixen la gent de les plantes altes perquè baixe. Es fa més fort el so de les sirenes de les ambulàncies. De sobte sentim una descàrrega de bales. El meu amic pregunta: “Poden les bales arribar fins als avions?” i contesta la seua pròpia pregunta: “No, estimada, aquestes bales són les bales de l'opressió”. Envege al militant que encara aconsegueix sentir-se oprimit.

Després tot és normal. Poc després, seguim el nostre camí.

En poques hores la vida tornarà a la normalitat i els carrers tornaran a estar plens de venedors i vianants. Sols els que estan sota els enderrocs, les seus famílies i els que perderen les seues cases ploraran avui. Algunes imatges podran o no romandre a la nostra memòria- el dol d'una mare que veu la seua casa cremar-se amb el seu fill encara dins; o la filla relatant com la cuina s'ha esfondrat amb sa mare encara a dintre.

Per a nosaltres, és un dia de bombardeigs normal i corrent. El meu amic em corregeix: avui no van estar explosius sinó coets. Accepteu si us plau la meva equivocació: va ser només un dia normal i corrent amb coets.

Marcell Shehwaro Bloqueja a marcellita.com y tuiteja a @Marcellita, ambdós fonamentalment en àrab. Podeu llegir els  seus dos articles d'aquesta serie ací [es] i ací [es].

Comença la conversa

Autors, si us plau, Obre sessió »

Pautes

  • Tots els comentaris són revisats per un moderador.. Si us plau, no introdueixis comentaris més d'una vegada o es podrien identificar com a correu brossa.
  • Si us plau, respecta als altres. No s'aprovaran comentaris que continguin missatges ofensius, obscenitat o atacs personals.