Tanca

Fes un donatiu perquè Global Voices segueixi sent fort!

La nostra comunitat internacional de voluntaris treballa de valent cada dia per apropar-te notícies que no tenen cobertura suficient, però no ho podem fer sense la teva col·laboració. Ajuda els nostres editors, tecnologia i campanyes amb un donatiu a Global Voices!

Fes un donatiu

Veus tots aquests idiomes? Traduïm els articles de Global Voices per fer que els mitjans de comunicació dels ciutadans estiguin disponibles per a tothom.

Saber més sobre Traducció Lingua  »

‘El dia en què em convertiren en un nombre insignificant’. Viatge a Europa d'una refugiada siriana

Zozan Khaled Musa

Zozan Khaled Musa

En els últims dos anys s'ha escrit molt sobre els refugiats. Però poques vegades sentim dels propis refugiats quelcom més que algunes proclames. GlobalPost, una organització internacional de notícies de la família PRI, va comissionar relats de cinc joves refugiats sirians que prengueren la difícil decisió de deixar les seues cases i emprendre un perillós viatge fora del país, cap a Turquia, Grècia i a través de l'Europa Meridional.

Aquest article de Zozan Khaled Musa, de 25 anys, va ser publicat per primera vegada en PRI.org (Public Radio International) el 31 de maig del 2016 i el republiquem amb permís. 

Després d'un llarg i obscur viatge pel mar Egeu, vaig arribar a la xicoteta illa grega de Nera al voltant de les tres i mitja de la freda matinada del 3 d'octubre del 2015. Hi havia molts peixaters locals que ens ajudaren després de desembarcar. Volien fer-se amb el motor de l'embarcació, que era valuós per a ells.

Va ser un gran alleujament el que sentírem en vore els nostres peus de nou a terra. Vam decidir romandre en una xicoteta habitació a prop de la platja. No hi havia prou espai per a tots, així que només les dones i els xiquets es quedaren a dins. Vaig fer de la meua motxilla un coixí i de la jaqueta una manta, però feia tant de fred que no vaig poder tancar els ulls. Tan aviat com va haver-hi llum, caminàrem cap a la comissaria més propera. Estava al voltant de quatre quilòmetres de distància.

Aquella nit arribaren moltes embarcacions a l'illa. Hi havia centenars de persones en filera esperant el seu torn per a ser registrades i poder agafar una altra embarcació a l'illa principal de Kos. A Nera, quan em va arribar el torn per a entrar a l'oficina, em van escriure el nombre 17 a la mà. Mai no oblidaré el dia en què em convertiren en un nombre insignificant d'entre una llarga i inhumana llista. Què vergonyós per a la humanitat que tantes persones deixaren de ser humanes en eixe moment de desemparament. Vaig fer tots els procediments tan bé com vaig poder i vaig fer rumb a Kos, on les autoritats ens esperaven amb un paper que contenia cada un dels nostres noms. Eixe paper ens va permetre agafar un vaixell que anava a Atenes. Va ser un viatge de dotze hores. Vaig arribar a Atenes al matí següent, em vaig separar de la famíla d'un amic del meu marit i me'n vaig anar amb una amistat grega que em va ajudar a pujar a un bus cap a la frontera de Macedònia. Eren les onze de la nit.

“A Nera, quan va arribar el meu torn per a entrar a l'oficina, em van escriure el nombre 17 a la mà. Mai no oblidaré el dia en què em convertiren en un nombre insignificant d'entre una llarga i inhumana llista.”

Vaig arribar a la frontera a les sis del matí. Vaig tindre una xicoteta discussió amb un guarda de seguretat en la frontera perquè no estava sent just. Algunes persones havien estat esperant durant molt de temps, però ell estava deixant passar els nous abans que ells. “Sembles nerviosa. Si vols, pots tornar al teu país i quedar-t'hi” em digué. No m'hauria quedat en silenci, però una amistat va fer que em calmara. Ser refugiada o víctima de guerra no vol dir que haja de callar quan em tracten malament. No vaig fugir de Síra per obtindre diners d'Europa o beneficis fiscals. Vaig fugir perquè el món sencer es va tornar de sobte intencionadament cec, sord i mut cap al nostre desastre causat per l'ésser humà a Síria.

Vam pagar 25 euros cadascun per a pujar a un vell tros de ferralla al qual anomenaven tren. No hi ha paraules per a descriure aquella espantosa pudor. Llavors, quan tots estàvem enllandats, es movia com caminant sobre ous. Això és el que diem a Síria de les coses lentes. Però finalment arribà a la frontera sèrbia. Va ser en eixe moment quan vaig començar a desitjar no haver començat mai este viatge. Vaig tindre la pitjor experiència després de fer un llarg camí, de sis quilòmetres i mig, a la primera ciutat on estava el centre de registre. No puc recordar el nom de la ciutat, estava massa cansada, però m'agradaria saber-ho per contar al món com de mal s'estava allí. Se suposava que era un lloc per a que la gent descansara. Però els refugiats estaven fora als carrers i només se'ls permetia entrar uns minuts per a escriure les seues dades en papers i tornar-se a convertir en nombres. Era impactant vore centenars de persones esperant i espentant-se els uns als altres, i el mal tracte que rebien tots de la policia sèrbia. És una experiència per la qual mai no voldries passar si no estàs vertaderament desesperada. Algunes de les persones que vaig conéixer allà deien que havien estat dormint al carrer dies sencers mentre esperaven l'estúpid paper de registre.

Res d'un viatge com aquell és racional ni humà.

Després de la desesperançada espera, vaig conéixer una periodista sèrbia. Era una dona amable i em va ajudar a passar abans. Fins i tot va aconseguir-me un permís per agafar el bus a Croàcia per unes hores. Així vaig poder vore un lloc completament diferent on les persones es comportaven de forma diferent. Vaig vore humans reals amb compassió real. Eren persones increïblement respectables. Em van donar té calent i em deixaren descansar. Eixe mateix dia vaig agafar el tren cap a Hongria. En aquell tren, finalment vaig dormir un poc.

A Hongria, no vaig vore res fins que vaig arribar a la nit, i immediatament vaig pujar al tren. Però vaig vore nous murs en les seues fronteres amb Croàcia, que es tancarien només una setmana més tard de la meua arribada a Alemanya. Una altra porta tancada en la cara dels refugiats. En unes hores ja estava a Viena, a Àustria. Vaig passar una nit en un edifici esportiu que havien convertit en un lloc per a refugiats. Aquella nit vaig dormir com si mai no haguera dormit abans, malgrat que era un espai obert on tots podien vore't.

De matí vaig anar a l'estació principal de tren i vaig reservar un tiquet per a Alemanya. Tenia molta por a ser interceptada en Passau, la ciutat d'Alemanya que està a la frontera austríaca. Em moria de ganes per vore el meu marit, que ja estava a Alemanya. No vaig pronunciar una sola paraula d'àrab al trajecte per a que ningú sabera que era refugiada. Vaig conéixer gent dels Estats Units al tren. Eren turistes. Vaig tindre una breu conversa amb ells sobre el seu viatge. També vam parlar de refugiats. La dona no estava gens contenta amb ells. Cap dels dos sabia que jo era refugiada fins que vam arribar a la frontera. Vaig vore la policia alemanya esperant per a entrar al tren. Vaig fer com que dormia, però podia sentir el que estava passant. Vaig tancar els ulls durant una mitja hora, un moment que semblava inacabable. Migrants i refugiats eren interceptats i trets del tren. Per la meua part, potser parlar un poc d'anglés i el fet que no porte hijab (la majoria de les altres dones sí que en portaven) em va ajudar a no ser descoberta.

Després que es tancaren les portes del tren, vaig sospirar alleujada. Vaig despertar els ulls del fals somni per a vore des de les finestres centenars de xiquets, dones i homes, vells i joves, fent filera envoltats per la policia. Eixa va ser la meua primera experiència a Alemanya. Jo estava contenta d'haver pogut passar segura però no era agradable vore aquelles persones desemparades allà fora com si foren criminals, sobretot aquelles que no volien quedar-se a Alemanya. Em vaig posar en la seua pell. Fa mal quan veus que els altres et miren d'una forma particular, assumint que vas vindre per pobresa. Això és el que molta gent pensa de la paraula “refugiat”.

Ara Zozan viu en un xicotet poble de 5.000 persones al nord d'Alemanya, al costat dels Països Baixos. Fa poc la citaren per a ser entrevistada a l'oficina d'immigració. Ara haurà d'esperar la confirmació per obtindre el seu permís de resiència de tres anys. Aleshores es podrà mudar a Berlín, on es reunirà amb el seu marit Yilmaz.

Save

Save

Comença la conversa

Autors, si us plau, Obre sessió »

Pautes

  • Tots els comentaris són revisats per un moderador.. Si us plau, no introdueixis comentaris més d'una vegada o es podrien identificar com a correu brossa.
  • Si us plau, respecta als altres. No s'aprovaran comentaris que continguin missatges ofensius, obscenitat o atacs personals.