Tanca

Fes un donatiu perquè Global Voices segueixi sent fort!

La nostra comunitat internacional de voluntaris treballa de valent cada dia per apropar-te notícies que no tenen cobertura suficient, però no ho podem fer sense la teva col·laboració. Ajuda els nostres editors, tecnologia i campanyes amb un donatiu a Global Voices!

Fes un donatiu

Veus tots aquests idiomes? Traduïm els articles de Global Voices per fer que els mitjans de comunicació dels ciutadans estiguin disponibles per a tothom.

Saber més sobre Traducció Lingua  »

Espanya: Els indignats del 15M

La cita de la primera mobilització ciutadana de Barcelona per commemorar el primer aniversari del 15M (15 de maig) va ser el dissabte 12M (12 de maig) a les 6 de la tarda a la Plaça Catalunya. Mari Ángeles, de 61 anys, va sortir molt abans d’El Prat, on viu, una població situada a prop de l’aeroport, a l’àrea metropolitana de la ciutat. Amb un grup de veïns, va agafar les pancartes que havien preparat i van pujar a un autobús cap a Plaça Espanya. Aquí devien trobar-se amb els altres integrants de la “columna sud”, que feia ja un parell d’hores que desfilaven des que havien sortit de Cornellà a mig dia.

Miguel Ángel. Foto per Lali Sandiumenge

Miguel Ángel, de 44 anys, es va afegir a la marxa quan passava per Esplugues. Josep Maria, de 69 anys, ho va fer quan va arribar al barri de Sants, carregar amb una motxilla preparada amb tot el necessari per acampar fins el 15M a la plaça.

Excepte Karlos, que va viure durant uns anys a Mèxic i va recolzar el moviment sapatista, ni Mari Ángeles, ni Miguel Ángel, ni Josep Maria s’havien implicat abans del 15M en cap activitat social o política. Des del 15 de maig de 2011, no paren. Mari Ángeles participa a la plataforma El Prat contra les retallades, que denuncia les mesures d’austeritat amb les que el govern català està amputant l’estat del benestar; Miguel Ángel lluita des de la plataforma Aturem Eurovegas per evitar que el magnat multimilionari nord-americà Sheldon Adelson converteixi el delta del riu Llobregat en un macro complex d’oci i casinos. Josep Maria s’ha apuntat fa poc als Iaioflautas, un col·lectiu de jubilats adobats en la lluita antifranquista, d’esquerres i sindical.

Karlos, per la seva part, ha trobat una vàlvula d’escapament. “Aquest despertar el visc amb molta esperança”, afirma. “Les persones que som inquietes estàvem en un situació de molta impotència i amb el 15-M ens trobem”.

Josep Maria. Foto per Lali Sandiumenge

Els motius pels que van passar a l’acció són molts, però el principal, en el que tots coincideixen, és que no es pot seguir així. “El panorama és molt cru, més que mai i amb tantes retallades a Catalunya, a veure com acabem”, diu Miguel Ángel. “Tinc veïns que estan a les últimes. Si continuem així, hi haurà una revolució civil”. A Josep Maria no cal preguntar-li que en pensa: els cartells que li cobreixen el cos són molt eloqüents. “El que denuncio és que a la nostra societat ningú es preocupa per les desigualtats, i això del 1% i el 99% no és una entelèquia”, comenta per resumir, explicant que ha buscat i sol·licitat sense èxit als organismes públics competents informació sobre els diversos nivells de renta dels espanyols per elaborar la seva pròpia corba de Lorenz. La indignació és tanta, afegeix, que no descarta acampar i passar aquesta nit a la plaça, encara que no tingui edat ja per dormir al ras de qualsevol manera.

Raons personals no els hi falten. Miguel Ángel, creatiu, va perdre la seva feina a la fàbrica de cotxes espanyols Seat fa quatre anys i encara no ha aconseguit trobar-ne un altre. Se li va acabar el subsidi de l’atur fa temps i viu com pot amb la indemnització que va cobrar.

Mari Ángeles. Foto per Lali Sandiumenge

A Mari Ángeles la van obligar a prejubilar-se fa un anys d’una empresa privada del sector sanitari. La pensió que li va quedar no arriba als 500 euros nets mensuals i no li dóna per viure amb un fill, ja adult, pel que ha hagut de compartir la seva casa. “El meu fill està a l’atur. Està estudiant anglès com un boig per buscar feina fora, a Anglaterra o a Canadà”, explica, encara que s’interromp amb freqüència per corejar el que els seus companys criden als cotxes que s’impacienten amb la marxa de la manifestació: “No ens mireu, uneix-te!”. Josep Maria, pel contrari, té una bona pensió. “Si la distribució de la renta fos més justa, jo sortiria perdent”, afirma mentre camina cap a plaça Catalunya, sense preses però sense pauses.

Desi (esquerra) i Raquel recollint signatures per a la ILP. Foto per Lali Sandiumenge.

En arribar a plaça Catalunya, just al final de Passeig de Gràcia, la marxa flueix amb altres columnes que han arribat d’altres zones de la ciutat i del extraradi. Just allà, Desi i Raquel, de 33 i 31 anys respectivament, han instal·lat una taula portàtil, on recullen signatures de recolzament a la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) que promou la Plataforma de Afectados por la Hipoteca (PAH) i que exigeix que s’aprovi la llei de dació de pagament en forma retroactiva.

Ambdues anaven mudades amb una samarreta verda que distingeix als membres d’aquest col·lectiu, on s’ha estampat amb lletres grans el nom de una de les seves principals campanyes: Stop Desahucios. Raquel participa solidàriament a la PAH des que va participar amb una acció per impedir que fessin fora de casa a una família del seu poble. Desi és una de les afectades: fa sis mesos que no pot pagar la hipoteca i no hi ha forma d’arribar a un acord amb el banc per entregar el pis a canvi del deute, gairebé 25.000 euros en total.

 Jo no trobo feina i el meu marit, després d’estar a l’atur, cobra ara 1.2000 euros al mes, i hem de pagar gairebé mil d’hipoteca. Tenim dues filles i hem de tirar endavant. Gràcies a la PAH anem fent, la unió fa la força.

Just davant, una dona els recolza en un acte quasi solidari de protesta. Ha fotocopiat un dels pamflets de la mobilització (“Si tu pagues el seu deute, que ells paguin la teva hipoteca”) i s’ha col·locat davant un panel que protegeix un edifici en reformes sobre el que algú ha escrit “Sonen els tambors de la rebel·lió”. María, així es diu, té 56 anys i porta un parell d’hores de peu sense moure’s, callada, el rostre cobert amb un paper. Els manifestants passen i la miren, i l’aplaudeixen i la deixen tranquil·la. Els fotògrafs i els turistes es paren, disparen les seves càmeres i s’allunyen. Ella segueix. Treballa en un oficina propera i, en sortir, s’ha unit a la manifestació. “He fotocopiat el pamflet i me he posat amb ells, tots estem al mateix paquet”, explica.

 Vaig gairebé a totes les protestes, no per mi, sinó pels meus fills. Hem lluitat molt pel que tenim i ara s’ho estan carregant. Jo no reconec aquesta Espanya.

Foto per Lali Sandiumenge

Comença la conversa

Autors, si us plau, Obre sessió »

Pautes

  • Tots els comentaris són revisats per un moderador.. Si us plau, no introdueixis comentaris més d'una vegada o es podrien identificar com a correu brossa.
  • Si us plau, respecta als altres. No s'aprovaran comentaris que continguin missatges ofensius, obscenitat o atacs personals.