Crèdit de la foto: Oscar Navarrete, reproduïda amb permís.

Els éssers humans solem treure importància a la salut mental i emocional del nostre cos. De conya, fem comentaris com “estic tocat de l'ala” o “tinc memòria de mosquit”, potser com un mecanisme d'autodefensa per fer front a les preocupacions amb un rerefons real, una manera d'escapar-nos d'un deteriorament cognitiu que estem passant, o bé, simple ignorància. Qualssevol de les tres situacions és vàlida, ja que totes les persones actuem, processem, interpretem i ens sentim d'una forma singular. No obstant això, anem a parlar sobre l'efecte que la Covid-19 ha tingut sobre la salut mental de les persones i de quina manera aquesta malaltia podria causar un potencial deteriorament de les funcions cognitives dels supervivents. Aquest dany podria ser irreversible si no s'aborda correctament.

Imaginem-nos que estem en un país com Nicaragua, d'on jo soc, on no hi ha cap pla d'acció a favor de la salut mental, és més, ni tan sols hi ha una legislació específica que se'n faci càrrec, ja que és un país que ha escrit la seva història al voltant dels conflictes sociopolítics i els desastres naturals. Com estudiant de medicina, vaig poder viure com és el sistema de salut del meu país des de dins i veure que està ple de mancances, l'estat és negligent i no inverteix prou en una cosa tan important com és la salut. Per tant, el panorama per a la societat nicaragüenca és molt complicat quan parlem d'una recuperació integral de les persones que han sobreviscut la Covid-19.

Després d'haver conversat amb una persona que va patir experiències traumàtiques relacionades amb la falta de respiració, i d'haver llegit l'article de “The Atlantic” sobre el trastorn de delírium i la seva relació amb el coronavirus, vaig arribar a la conclusió que és necessari parlar sobre salut mental i sobre com els trastorns mentals podrien agreujar-se en els supervivents de Covid-19.

Delírium o síndrome confusional

No podem parlar de Covid-19 sense tenir en compte la síndrome del destret respiratori agut (SDRA), una lesió greu en els pulmons i un alt grau de disminució de la pressió parcial d'oxigen a les artèries (hipoxèmia); aquesta síndrome sol requerir un suport agressiu com és la ventilació mecànica, i per tant, una teràpia intensiva per poder estabilitzar els pacients. Segons els investigadors, la hipoxèmia, que caracteritza la SDRA, pot causar delírium, més coneguda com a “síndrome confusional”, als pacients de la unitat de cures intensives (UCI).

En aquest estat, els pacients poden passar per una alteració de la consciència i un canvi de les cognicions que es desenvolupen al llarg d'un breu període de temps, segons el manual psiquiàtric dels investigadors Juan J. López-Ibor Aliño i Manuel Valdés Miyar.

Si llegim l'article de The Atlantic, trobem relats de supervivents de la Covid-19 que expliquen situacions de terror, com que t'amputin braços i cames, o estar en el teu propi funeral. Des de fa molt de temps, científics experts han estudiat sobre la relació directa entre SDRA i la generació d'un estat de deliri en persones que estan a l'UCI, però resulta més impactant una altra situació que s'ha demostrat: al llarg del temps, els supervivents d'aquest episodi, desenvolupen deteriorament cognitiu en funcions que solen passar desapercebudes com la memòria, l'atenció, la concentració, la velocitat de processament o la funció executiva del nostre cervell, segons van demostrar Hopkins i col·laboradors.

Ansietat i depressió

Ara parlem sobre dos turments que moltes persones pateixen i sobre els quals estem molt poc conscienciats: ansietat i depressió. Segons la psicòloga nicaragüenca Junieth Cruz, és molt probable que la major part de les persones, com a mínim un cop a la vida, hàgim travessat un episodi d'ansietat, el problema és que no tenim prou coneixements per identificar-ne els símptomes.

Segons un estudi relacionat amb la supervivència a l'UCI, s'ha demostrat que moltes persones, després de l'alta mèdica, desenvolupen problemes psicològics com malsons, atacs de pànic, agorafòbia, ansietat i depressió. A més de la presència de la caracterització d'alguna cosa coneguda com a estrès posttraumàtic (EPT), en què s'experimenten situacions com hipervigilància, reviviscència del fet traumàtic i evasió.

Un cop donat d'alta, els símptomes de depressió semblen millorar durant el primer any, l'ansietat persisteix més enllà de l'any, però l'EPT es manté a llarg termini segons un estudi de Myhren i col·laboradors. Entretant, Rothenhäusler H. i col·laboradors van demostrar que l'afectació i el deteriorament cognitiu podrien continuar observant-se 6 anys després de l'alta mèdica, i només el 46% de les persones podrien reincorporar-se a les seves activitats anteriors.

Si ens referim a la crisi de salut pública causada per la Covid-19, i essent realistes, a quants supervivents se'ls tractarà en matèria de salut mental? El Ministeri de Salut farà alguna cosa per pal·liar la crisi de salut mental que prosseguirà a la pandèmia? Aquestes són només 2 de les tantes preguntes que ens podrien fer reflexionar, no només a Nicaragua, sinó també en molts altres països.

En conclusió, normalment caiem en l'error de concebre la salut com a absència de malestar físic, sense adonar-nos que per estar bé hem de considerar l'equilibri entre salut mental i física. Hauríem de combatre la demonització de l'autocura o el tabú al voltant d'expressar les inquietuds mentals, per evitar el col·lapse dels pacients psicològics i psiquiàtrics. Si tenim en compte l'impacte psicològic que tindrà la pandèmia de Covid-19 a mitjà i llarg termini, hauríem de plantejar-nos apartar l'ego del voltant de la salut mental i començar a acceptar la necessitat de rebre ajuda.

Ara més que mai, hem de portar a col·lació aquest tipus de discussions entorn de la concepció del benestar integral de cadascú, i trencar els plantejaments arcaics o desfasats del “jo no vaig al psicòleg perquè no estic boig”.