Tanca

Fes un donatiu perquè Global Voices segueixi sent fort!

La nostra comunitat internacional de voluntaris treballa de valent cada dia per apropar-te notícies que no tenen cobertura suficient, però no ho podem fer sense la teva col·laboració. Ajuda els nostres editors, tecnologia i campanyes amb un donatiu a Global Voices!

Fes un donatiu

Veus tots aquests idiomes? Traduïm els articles de Global Voices per fer que els mitjans de comunicació dels ciutadans estiguin disponibles per a tothom.

Saber més sobre Traducció Lingua  »

Caucas: Conflictes congelats, vides oblidades?

Eclipsat per la guerra a l'antiga Iugoslàvia quasi a la mateixa època, els tres conflictes oberts al Caucas Sud al començament de 1990 continuen tan oblidats pels mitjans de comunicació internacionals com sempre. Quasi un milió de persones van haver de deixar casa seva a la força arran de la guerra entre Armènia i l'Azerbaidjan pel territori disputat de Nagorno Karabakh, i aproximadament la meitat d'aquesta xifra és el nombre de desplaçats generat quan Geòrgia va perdre el control de les dues regions separatistes d’Abkhàzia i Ossètia del Sud, gairebé al mateix temps.

És veritat, la represa del conflicte a Ossètia del Sud (que va culminar amb una nova guerra entre Geòrgia i Rússia l'agost de 2008) va generar grans titulars internacionals, però les dificultats dels refugiats i desplaçats interns al Caucas Sud ben poques vegades apareixen destacades, una vegada se signen els acords d'alto-el-foc.

Paral·lelament, a Armènia, l'Azerbaidjan i Geòrgia, com també als territoris autoproclamats d'Abkhàzia, Ossètia del Sud i Nagorno Karabakh, els mitjans locals amb prou feines es preocupen dels problemes amb què topen aquests refugiats i desplaçats, excepte quan es poden utilitzar per fer propaganda contra l”enemic’.

Per contra, les qüestions relatives als refugiats i desplaçats interns, generalment les cobreixen les mateixes organitzacions de desenvolupament i humanitàries internacionals, amb la intenció principal de captar l'atenció de donants. Mentrestant, en tots tres conflictes no hi ha cap signe de resolució en un futur immediat, i això estén encara més l'ombra sobre la dissort dels desplaçats de guerra.

Ethnic Armenian refugee from Nagorno Karabakh © Onnik Krikorian 1994

Refugiada armènia de Nagorno Karabakh © Onnik Krikorian 1994

Amb tot, a mesura que els nous mitjans socials donen més poder a la gent de la regió, fins i tot malgrat que només sigui en termes d'accés a la informació, algunes de les veus dels refugiats i desplaçats finalment es poden trobar en línia. N'és un exemple iDP Voices, un projecte secundat pel Norwegian Refugee Council, l'Internal Displacement Monitoring Center i Panos London.

S'hi expliquen les històries de vint-i-nou desplaçats interns d'Ossètia del Sud i d'Abkhàzia, aplegades per entrevistadors i presentades en format text i àudio. També n'hi ha una versió electrònica en PDF per descarregar.

Quan ha estat l'última vegada que vas escoltar una persona desplaçada i vas comprendre l'impacte del desplaçament? T'has preguntat mai què significa perdre un familiar proper en un conflicte, o perdre tots els teus béns i ésser desarrelat del teu lloc d'origen? […] Aquestes veus directes tenen el poder de tallar d'arrel els prejudicis i les agendes polítiques, parlen per si soles.

El centre d'atenció són les experiències i respostes humanes més universals, no qüestions polítiques específiques. Llegint el que els desplaçats mateix volen dir-nos, podem aprendre què és important per ells i quins temes els preocupen realment. […] Ens permet deduir la realitat sota les nocions generalitzades dels processos de desplaçament. Les històries són prou potents soles, amb una mica d'anàlisi –el seu poder es basa a oferir imatges, veu, sensacions, esperances i somnis. […]

Una d'aquestes veus és la de la Teah, una georgiana de trenta anys que va deixar Abkhàzia i que diu que somnia una “vida normal” per a tots els georgians i abkhazos, que han de “perdonar-s'ho tot”.

[…] Intento parlar per als georgians i els abkhazos. És impossible odiar-se mútuament; hem comès massa errors sense afegir-hi aquest! Hauríem de perdonar l'altre i també nosaltres mateixos. I una cosa més: hi ha d'haver les ganes de totes dues parts per aconseguir unes relacions millors i de més confiança. Una sola part no pot resoldre res.

Penso que aquesta frontera [entre Abkhàzia i Geòrgia] s'hauria d'obrir perquè la gent pugui comunicar-se amb els altres. Primer cal el diàleg, que pugui portar a la confiança…

[…] Solament després de parlar sobre les nostres tragèdies podrem aprendre realment sobre l'altre i començar a estimar-nos. Cal temps per confiar en l'altre.

Serà quan considerem que hem entès el dolor de l'altre que podrem, aleshores, seure al voltant d'una mateixa taula i parlar obertament, sense agressivitat ni acusacions.

Escrits com aquests explicats del tot en primera persona són rars, tot i que n'hi ha algunes excepcions. Per exemple, els donants internacionals han patrocinat l'emissió de temes relatius als refugiats  en emissores de ràdio locals, tot i que sovint són efímeres, i un jove refugiat àzeri va escriure dos apunts per a un projecte personal que forma part de la cobertura especial Caucasus Conflict Voices de Global Voices.

El primer, el va escriure en anglès abans de ser traduït per voluntaris en armeni, àzeri i rus:

[…] Tenia tan sols quatre anys quan vaig deixar Armènia, però en perspectiva no sé si sóc afortunat o no de no recordar-me de tot el que vaig deixar enrere. Sí que recordo la nostra casa, el jardí, el parc infantil, els amics, el pomer i el gall, que m'estimava molt.

Arribat a l'Azerbaidjan solia somniar la casa i em veia caminant per les ruïnes del meu poble. Però, tot d'una, tot es va esvair. Tot i així, la meva família mai no ha perdut l'esperança de tornar a casa algun dia. Pensem que dos veïns que han conviscut plegats durant segles tornaran a viure junts una altra vegada, fins i tot encara que el mal no els hagi deixat en pau i es continuï escampant l'odi.

[…]

A l'Azerbaidjan ens vam mantenir a banda de la cultura local durant molts anys i no ens podíem adaptar a les nostres arrels ètniques. El fet d'ésser tractats com a estrangers, ho feia encara més difícil. Els àzeris d'Armènia, doncs, se segregaven ells mateixos de la resta i feien pinya entre ells. Hi havia discriminació en contra nostra a tot arreu: a la guarderia on vaig anar, a l'escola i fins i tot en la vida social.

[…]

Aquesta guerra em va convertir en pacificador, tot i que sóc molt nou en aquesta àrea. La meva lluita és més complicada, amb tot, perquè per una banda haig d'ajudar els qui estan en conflicte i, per una altra banda, m'haig d'ajudar a mi mateix.

Però si molts refugiats i desplaçats interns no tenen veu a Armènia, l'Azerbaidjan i Geòrgia, les seves històries com a mínim reben cobertura de tant en tant en iniciatives de mitjans independents en línia. N'és un exemple un projecte recent basat en blocs, impulsat per l'International Center on Conflict and Negotiation (ICCN) i l'European Center for Minority Issues (ECMI)-Caucasus.

Inicialment escrit en rus, però ara també traduït i disponible en anglès, un apunt escrit a dues mans entre un periodista àzeri i un de georgià ofereix una visió de les esperances dels refugiats i desplaçats als seus països:

“Bon veïnatge”, em va dir un refugiat de l'assentament de Dashalti a Nagorno-Karabkah, “això és quan la gent viu no a ‘l'altra banda’ i és dividida per una línia, sinó quan viu a prop l'una de l'altra, quan estableixen una família, es visiten i la nacionalitat no té importància. Durant molts segles es creia que la terra pertanyia als qui hi vivien, als qui la treballaven. Tota la resta, s'ho han inventat els polítics. […]

L'experiència ens mostra que aquells qui van veure amb els seus propis ulls la pena i el patiment, i van sentir amb el seu propi cor el problema del seu país, no acceptaran mai que s'ha perdut. Però alhora el temps no repeteix mai els mateixos horrors, i tampoc no estan ja per la guerra. Tots els refugiats que van parlar amb nosaltres a l'Azerbaidjan volen tornar al seu petit territori i viure pacíficament amb els armenis.

Aquest sentiment no és particular dels refugiats i desplaçats àzeris, i de fet es pot escoltar sovint entre els refugiats i desplaçats armenis que van haver de fugir durant les expulsions i neteges ètniques mútues que van caracteritzar el conflicte del Karabakh. Amb tot, l'abast d'aquests articles i textos continua essent reduït a causa de la relativament baixa penetració i ús d'internet a la regió. La televisió, principal font d'informació per a molts ciutadans, es manté especialment fora de l'abast de narratives alternatives del conflicte.

Amb tot, alguns vídeos que inclouen històries de refugiats i desplaçats interns, com aquests del conflicte entre Armènia i l'Azerbaidjan aplegats per Global Voices aquí i aquí, es poden trobar com a mínim en línia. Malauradament, els pocs projectes que existien per donar veu als mateixos refugiats i desplaçats interns a través de nous mitjans socials no sembla que se n'hagin sortit. Sigui com sigui, a mesura que la penetració d'internet augmenti, el potencial hi és.

Comença la conversa

Autors, si us plau, Obre sessió »

Pautes

  • Tots els comentaris són revisats per un moderador.. Si us plau, no introdueixis comentaris més d'una vegada o es podrien identificar com a correu brossa.
  • Si us plau, respecta als altres. No s'aprovaran comentaris que continguin missatges ofensius, obscenitat o atacs personals.