Gmail en un portàtil dins de la foscor. Via Flickr by Image Catalog. Domini públic.

El 15 de juny de 2020, Amnistia Internacional i el Citizen Lab, un laboratori interdisciplinari de la Munk School of Global Affairs de la Universitat de Toronto, van desvelar una campanya amb programari espia que tenia per objectiu nou defensors dels drets humans de l'Índia. Els fets van succeir entre gener i octubre del 2019.

A la democràcia més gran del món, aquest tipus d’incidents són un motiu de preocupació, especialment quan es considera en conjunció a la creixent repressió del govern contra tota forma de dissidència. Sota el govern dirigit pel Partit Bharatiya Janata (BJP), l’Índia ha guanyat notorietat mundial per silenciar les veus crítiques mitjançant frívoles demandes basades en la difamació, arrests i detencions de ciutadans que participen en protestes pacífiques i finalment, l’empresonament de periodistes.

Als activistes se'ls van enviar diversos correus electrònics, els quals contenien enllaços a programari maliciós, disfressats de comunicacions importants. Si el descarregaven, el programari infectaria el telèfon o l’ordinador de l’usuari amb NetWire, un programa maliciós dissenyat per causar danys importants a les dades i als sistemes o per obtenir accés no autoritzat a una xarxa.

Vuit dels individus objectius havien demanat l'alliberament dels encausats en el cas Bhima Koregaon, el qual es remunta al 2018 quan, arran dels violents atacs contra comunitats dàlits a Maharashtra, la policia va detenir diversos activistes coneguts pels seus esforços en favor d'aquesta comunitat.

Preguntes sense resposta sobre Pegasus a l'Índia

Tres de les persones que foren diana del Netwire també van ser objectius a principis de 2019 en l’ara tristament famós hackeig NSO WhatsApp, un atac dut a terme per programari espia en el qual almenys dues dotzenes d’acadèmics, advocats, activistes dàlits i periodistes de l’Índia van ser objectius de Pegasus, un programari espia que pot extreure dades privades d’un usuari, incloent-hi contrasenyes, llistes de contactes, esdeveniments del calendari, missatges de text i fins i tot trucades de veu. Algunes variants fins i tot poden activar la càmera i el micròfon d'un telèfon per capturar l'activitat que rodeja al telèfon.

Els individus van ser informats sobre aquest atac per part de WhatsApp, que els va contactar i els va alertar que els seus telèfons havien estat sota vigilància d'avantguarda durant un període de dues setmanes el maig del 2019. Aquest atac formava part d’un atac més ampli dirigit a almenys 100 membres de la societat civil de tot el món i van provocar que WhatsApp demandés el grup NSO en un tribunal dels EUA.

Després de la revelació dels atacs de Pegasus el novembre de 2019, NSO es va defensar dient que només ven la seva tecnologia a «serveis d’intel·ligència governamentals i agències de policia autoritzades». En conseqüència, diverses víctimes dels atacs a l'Índia van escriure al Comitè Parlamentari Permanent sobre Tecnologia de la Informació preguntant si el govern havia autoritzat l'ús d'aquest programari espia. Malauradament, el Ministeri d’Interior i el Ministeri de Tecnologies de la Informació del govern indi es van negar a donar una resposta directa a aquesta pregunta, només van afirmar que no s’havia produït «cap intercepció no autoritzada». Posteriorment, el govern va intentar culpar a WhatsApp, insinuant que la plataforma tecnològica havia permès que es produís l'incompliment i que no havia informat sobre aquest incident. Però per a vergonya del govern indi, WhatsApp va respondre afirmant que de fet havia informat l'agència de resposta cibernètica del país quan es van produir els atacs.

La intercepció o accés il·legal a dispositius informàtics es considera un acte criminal segons el dret internacional i la Llei de Tecnologies de la Informació de l’Índia. Si els pirates informàtics eren actors privats, això seria quelcom preocupant per què el govern indi encara no ha donat a conèixer detalls de cap investigació criminal contra ells, malgrat que hi hagi proves suficients que s'ha comès un delicte contra els seus propis ciutadans. L’escenari alternatiu seria doblement preocupant, si efectivament fos cert. La vigilància estatal mitjançant l’ús de programes d'espionatge no només infringeix les pròpies lleis de l’Índia sobre la intercepció de comunicacions privades, sinó que també suposa una colossal amenaça per a la lliure expressió, la privadesa i la llibertat de pensament.

Mesures de vigilància del BJP

Tot i que diversos governs indis han utilitzat formes menys invasives de vigilància al llarg de les últimes dècades, les mesures del BJP són, com a mínim, excessives. El desembre de 2018, el Ministeri de l'Interior va atorgar a deu agències l'autoritat legal i general per «interceptar, controlar o desxifrar la informació generada, transmesa, rebuda o emmagatzemada en qualsevol ordinador». Aquesta ordre va ser impugnada al Tribunal Suprem, de tal manera que el govern va reaccionar declarant que «el vel de la intimitat es pot aixecar per interès legítim de l'Estat». La llei està en vigència actualment, a l'espera d'una sentència ferma per part del tribunal de més alta instància.

El maig de 2020, el Ministeri d'Informació i Radiodifusió va presentar i tancar una licitació per a una eina per proporcionar «verificació de fets i detecció de desinformació a les plataformes de xarxes socials». Segons els mitjans de comunicació, aquest va ser el vuitè intent d'aquest govern, des que va entrar al poder el 2014, de «controlar explícitament i directament les xarxes socials». Aquest darrer intent de vigilància massiva ara és desafiat en els tribunals per Internet Freedom Foundation. Tenint en compte que, segons la resolució del 2017 del Tribunal Suprem sobre la privadesa, aquesta és un dret fonamental, hi ha l’esperança que aquest intent també acabi naufragant.

És important tenir en compte que aquests intents de supervisar la vida dels ciutadans s’estan fent en absència d’una llei de protecció de dades personals, que si es promulgués d’acord amb els estàndards internacionals de drets humans, podria oferir una certa protecció contra aquests reiterats intents de vigilància. Malauradament, el projecte de llei de protecció de dades presentat pel govern dirigit per BJP el 2019, que actualment està en procés de revisió parlamentària conjunta, no compleix aquests estàndards. Intenta donar al govern un accés sense restriccions a les dades personals per «motius de sobirania» redactats vagament, infringint les garanties legals clau sobre la necessitat i la proporcionalitat, tal com recull el dret internacional. El Tribunal Suprem de l’Índia també reconeix que tals garanties són intrínseques a la salvaguarda del dret a la privadesa. Hi ha encara més preocupacions respecte a la possibilitat que tot això es tracti d’un intent sigil·lós de donar suport legislatiu a les activitats de vigilància en línia de l’Estat. Aquestes accions de vigilància es duen a terme actualment fora de l’àmbit de la llei, només mitjançant accions executives, i, per tant, s’escapen de la supervisió significativa. Com és comprensible, el projecte de llei ha provocat una forta reacció en contra de la societat civil, i fins i tot el Relator Especial sobre Privacitat de les Nacions Unides ha expressat la seva preocupació.

Una tendència mundial

Aquests intents de supervisar i controlar els espais digitals no són exclusius de l’Índia: l’autoritarisme digital augmenta a tot el món, especialment als països on el nacionalisme creixent, combinat amb un estat de dret més fràgil, ha engrescat els governs a reprimir la dissidència, tot això amb l’ajuda de tecnologia subministrada per empreses de naturalesa dubtosa desitjoses de beneficis ràpids.

Fins ara, els programes espia, una de les eines de vigilància més invasives, han aconseguit eludir la regulació a escala internacional, principalment perquè la vigilància és un afer que els governs no tenen ganes de debatre, principalment per motius de seguretat diplomàtica, política i nacional. Així doncs, la manca d’un marc internacional per regular la seva producció, venda i ús, unit a l'interès creixent dels règims repressius en la vida privada dels seus crítics, ha provocat un augment de l’ús de programari espia, segons les perquisicions de Citizen Lab. Amoïnat per aquestes tendències preocupants, el Relator Especial de Llibertat d'Expressió de les Nacions Unides va publicar un informe en què demanava als governs que «establissin una moratòria immediata sobre la venda i la transferència global de tecnologia de vigilància privada fins que s'estableixin garanties rigoroses en favor dels drets humans per regular aquestes pràctiques, garantint doncs que governs i actors privats utilitzin les eines de manera legítima». El Departament d'Estat dels Estats Units també ha publicat directrius per «ajudar a les empreses nord-americanes que volen evitar que els seus productes i serveis amb capacitat de dur a terme tasques de vigilància acabin sent usats per governs estrangers amb la intenció de violar els drets humans».

Són passos en la bona direcció, que han tingut efecte en gran part a causa de l'impertorbable activisme demostrat per organitzacions de la societat civil que denuncien amb valentia la violació dels drets humans, impulsen legislació que respecti aquests drets i participen en litigis estratègics. Els països que vulguin evitar el declivi de la democràcia han de donar suport a aquests grups, a l'Índia i a tot arreu, i incloure'ls com a socis de confiança en la lluita per mantenir un internet igual, obert i gratuït.