Captura de pantalla del lloc web de l'ONG japonesa: Citizens’ Network for Japanese-Filipino Children’

Aquesta publicació forma part de la sèrie de Global Voices Spotlight de juliol de 2026, «Apatrídia». Aquesta sèrie ofereix una visió de l'apatrídia i de com entorpeix la llibertat de moviment de la gent, les seues oportunitats educatives, accés polític i més. Podeu donar suport a aquesta cobertura fent una donació ací.

Els xiquets japonesofilipins (JFC) han estat històricament en una posició difícil en la societat japonesa, ja que molts d'ells han nascut fora del matrimoni, amb una mare filipina i un pare japonés que no registra legalment la seua relació paterna amb els fills, cosa que els deixa, de facto, apàtrides.

Més de 10.000 JFC es consideren apàtrides a causa de la importació del Japó d'«artistes» estrangers i de les seues lleis de ciutadania.

Impulsat per la bombolla immobiliària de la dècada dels 1980 i l'expansió de la vida nocturna i els clubs d'hostesses, el govern japonés va introduir una Visa d'Artista (Kōgyō) per a importar desenes de milers d'artistes procedents de països asiàtics de baixos ingressos, sobretot les Filipines, ja que la seua economia depén en gran manera de les remeses dels treballadors filipins a l'estranger (OFW).

A principis de la dècada dels 1990, el Japó havia importat uns 64.000 artistes i unes 36.000 dones filipines van emigrar al Japó com ballarines, cantants i hostesses en bars i clubs. En aquest context, la majoria dels JFC van nàixer fora del matrimoni tradicional.

Tot i que, segons la llei de ciutadania de les Filipines, qualsevol persona nascuda d'almenys un progenitor que siga ciutadà filipí és automàticament ciutadà de naixement, sovint les mares dels JFC es neguen a registrar els seus naixements a l'Ambaixada de les Filipines, ja que el Japó no accepta la doble ciutadania i probablement, en registrar-los, tant les mares com els fills serien deportats a les Filipines, on sofririen discriminació.

A 2009, uns 200.000 JFC van ser classificats legalment com a ciutadans filipins o van ser deixats apàtrides. Viure sota l'estigma dels xiquets il·legítims sense suport social i financer, la majoria van créixer en una pobresa greu, tant al Japó com a les Filipines.

Mentre que el govern japonés va modificar la seua Llei de Nacionalitat en desembre del 2008 per a llevar la regla que requeria que els pares es casaren perquè el xiquet obtinguera la nacionalitat després de nàixer, la llei encara requereix que el pare japonés reconega la paternitat biològica a través del registre apropiat.

Tanmateix, sovint és molt difícil per als JFC localitzar els seus pares, a causa de la seua falta de coneixement local i les lleis de privacitat tan estrictes del Japó. Malgrat l'existència de diverses ONG japoneses, com la Xarxa Ciutadana per als Xiquets JaponesoFilipins (JFC Network) a Tòquio i la seua branca a Manila, de vegades els pares i membres japonesos de la família es neguen a reconéixer els xiquets; i aquells que insisteixen a continuar la seua recerca sofreixen el dolor d'una «espera sense fi», frustracions i ansietat, com subratlla la campanya de JFC Network per a protegir els drets humans dels JFC:

Si el teu pare t'abandona, si el teu país d'origen et desempara, pots perdre les teues arrels, als que hauries de mantindre en aquest món, o pots perdre la teua confiança en tu mateix, que és el més preuat en el teu cor, preguntant-te: «Per què visc?», «Qui soc?». Ens sap greu dir que molts xiquets japonesofilipins pateixen hui dia aquesta ansietat.

A continuació es mostra un reportatge de notícies produït per ABS-CBN News a les Filipines sobre les dificultats econòmiques i l'estigma social que els JFC pateixen a les Filipines i la seua recerca per a reunir-se amb els seus pares japonesos:

Al Japó, una vegada un JFC obté un estatus legal, ja siga a través d'una visa de llarga duració o a través del reconeixement de paternitat per part dels seus pares japonesos, poden accedir a l'educació local i protecció social. Tot i això, molts d'ells viuen en una llar monoparental, i es veuen forçats a renunciar aviat a la seua educació per a alliberar les seues mares de la càrrega econòmica o familiar.

Fins i tot si aconsegueixen tindre una vida escolar, molts s'enfronten al repte d'aprendre un idioma completament diferent i a la discriminació racial en el seu dia a dia. Un reportatge recentment publicat al mitjà local Mainichi Japan va abordar la discriminació racial que els JFC pateixen a les escoles sota l'impacte de l'eslògan polític d'extrema dreta «Els japonesos van primer».

Global Voices van parlar amb un JFC, JS, que no ha sigut legalment reconegut pel seu pare japonés, però que ha aconseguit obtindre una visa d'estudiant universitari amb el suport d'una beca, sobre la bretxa d'informació que va enfrontar en créixer en la societat japonesa:

制度を知らなかったことで損をしたことはあります。高校から家計のためにバイトをはじめたんですが、稼いだ額が一定額を超えると基礎控除から外れて補助金から引かれることを知らなくて、逆に家計を苦しめてしまったことがありました。[…] 役所のほうからどんなサポートがあるかPRしてくれないけど、それは国からしたら当たり前のことだと思う。

He patit pèrdues perquè no coneixia el sistema. Vaig començar a treballar a temps parcial des que anava a l'institut per a ajudar amb l'economia familiar, però, com no sabia que, en superar els meus ingressos certa quantitat, em llevarien les ajudes, vaig aconseguir l'efecte contrari, fent sofrir més la nostra economia. […] L'administració no publica quin tipus de suport hi ha disponible, però supose que, des del punt de vista de l'Estat, és una cosa evident.

Durant l'entrevista, JS va expressar una profunda gratitud pel suport institucional que va rebre, ja que és conscient que és un dels pocs afortunats que va poder obtindre una beca sense el reconeixement de paternitat per part del seu pare japonés.

Actualment, JS està considerant la naturalització per a obtindre la nacionalitat japonesa. Per a ell, aspirar a una carrera en el mercat global, un passaport japonés és una eina essencial que vol assegurar desesperadament. En terminar la universitat i obtindre una feina, JS ja no serà un xiquet, i podrà probablement complir els requisits per a la naturalització estàndard com un sol·licitant estranger normal, independentment del reconeixement de paternitat per part del seu pare.