Fotografia feta per activistes LGBTQIA+. Maputo, Moçambic: 2024. Utilitzada amb permís.

La manca de criminalització legal de la comunitat LGBTQ+ a Moçambic fa pensar que és molt acceptada, però les experiències del dia a dia de persones trans i dones LBQ (lesbianes, bisexuals i queer) mostren tot el contrari. Tant a les escoles, als hospitals o a les oficines, com també als espais religiosos o fins i tot a les plataformes digitals, la discriminació els continua afectant els drets, les oportunitats i la participació en la societat.

Tot i que la persecució legal és menys evident que en altres països d'aquesta regió, com per exemple Nigèria, diverses activistes defensen que l'exclusió sovint es crea a partir del silenci, la invisibilitat i la negligència institucional.

«Com que ningú parla de nosaltres, ens tornem invisibles», comenta Pepetsa Fumo, activista trans de TRANSform, organització que vetlla pel reconeixement i la inclusió de les persones trans a Moçambic.

Les escoles: espais de marginació

Segons moltes activistes, la marginació comença des del sistema educatiu, amb un currículum escolar profundament heteronormatiu i que gairebé no permet els debats sobre l'orientació sexual, la identitat de gènere o la diversitat.

Un exemple d'aquesta resistència institucional a la inclusió és que s'han eliminat dels materials escolars totes les referències a orientacions sexuals. Segons les activistes, aquesta situació contribueix a l'assetjament escolar, la violència psicològica i l'abandonament dels estudis de les estudiants de la comunitat LGBTQ+. El professorat no rep gairebé cap formació sobre diversitat, drets humans o inclusió, cosa que li limita l'habilitat de crear espais segurs d'aprenentatge, com bé va comentar Pepetsa en una entrevista amb Global Voices.

«El repte comença al govern i en la manca de formacions que rep el professorat sobre el respecte cap a la diversitat.»

Aquestes desigualtats educatives sovint persisteixen fins a l'edat adulta i afecten les oportunitats de feina, la seguretat econòmica i la sociabilitat.

I la supervivència econòmica?

Una de les grans preocupacions de les activistes LGBTQ+ és la vulnerabilitat econòmica. Moltes persones trans i dones LBQ tenen dificultats a l'hora de buscar feina, formacions professionals o altres opcions per guanyar diners. Tot i que moltes iniciatives de la comunitat busquen donar suport econòmic a les seves membres, es troben amb moltes traves estructurals, com manca de finançament o de formació i dependència d'agents externs.

«Potser avui tens feina, però demà ja no. Llavors tornes a esperar-te en la foscor,» comenta Pepetsa.

Organitzacions com Por Ela (‘Per ella’) s'enfronten a aquests reptes vetllant per prioritzar empreses encapçalades per dones LBQ i per fomentar lideratges comunitaris i iniciatives emprenedores. Però, per a les activistes, aquest empoderament econòmic no es pot separar d'altres lluites més àmplies per la dignitat, el respecte i el sentiment de pertinença.

La sanitat i els límits de la visibilitat

La sanitat és un altre sector on conviuen el progrés i la marginació. Després d'anys de lluita, per fi hi ha més reconeixement de les persones trans que pateixen VIH o sida; però les activistes continuen qüestionant el vocabulari que s'utilitza.

«Jo no em dic ‘població clau’. Em dic Darius. No em confongueu amb una categoria», va contestar un activista en una entrevista amb GV.

Malgrat que les persones grans han guanyat visibilitat en algunes institucions, les dones LBQ segueixen fora dels debats i dels programes de salut. Bastants professionals de la sanitat reben formacions per poder conèixer les necessitats particulars de la població LGBT, però desconeixen les de les dones LBQ. Segons les activistes, aquesta invisibilitat té conseqüències reals: els casos de violència contra dones lesbianes, per exemple, es consideren solament violència de gènere, sense tenir en compte el factor de l'orientació sexual.

El món digital, entre l'empoderament i la vulnerabilitat

Per a la comunitat LGBTQ+ moçambiquesa, les plataformes digitals serveixen com a eines per a organitzar, mobilitzar i sensibilitzar. Les xarxes socials són un altaveu on les persones queer poden compartir les seves històries, lluitar públicament pels seus drets i crear xarxes de solidaritat. Però, per altra banda, aquests mateixos espais també deixen la porta oberta a l'assetjament, el control i la violència en contra d'activistes.

Les activistes queer, les persones trans i les defensores dels drets de les dones expliquen una infinitat d'experiències d'assetjament, intimidació, campanyes de desinformació i exposició pública que segueixen els mateixos patrons que l'exclusió social. Aquestes situacions es troben en alça just en un moment en què els debats sobre qui té el poder digital i la ciberseguretat guanyen importància a Moçambic. Oficialment, la política posa el focus en els avenços tecnològics i la seguretat digital, però les activistes defensen que el debat també hauria de parlar sobre llibertat d'expressió, privacitat i participació cívica.

Més enllà de la paradoxa

Les històries de les persones trans i les dones LBQ de Moçambic demostren que la marginació gairebé mai es limita només a un sector de la vida social. Les traves educatives, la precarietat econòmica, les desigualtats en l'accés a la sanitat i la violència digital es reforcen mútuament, cosa que augmenta la vulnerabilitat d'aquestes persones, molt més enllà de la que ja els porta la pròpia identitat.

Les activistes defensen que tot això tracta, sobretot, sobre inclusió i participació democràtica. El reconeixement és important, però no és suficient. Una inclusió real requereix accés a drets, oportunitats econòmiques, seguretat i representació, tant pel que fa a la vida laboral com en el món digital.

En un context global caracteritzat per un gran auge de moviments reaccionaris i de creixement de la sobrevigilància, les històries de la comunitat LGBTQ+ moçambiquesa recalquen la importància d'apropar els debats sobre gènere, diversitat i justícia digital a les realitats de les comunitats del Sud global.