Un àpat baix en calories publicat a les xarxes TCA de Xiaohongshu. Captura de pantalla editada. Ús legítim.

A les xarxes socials xineses, els trastorns de la conducta alimentària ja no només són tractats com a qüestions de salut: s’estan reinterpretant cada vegada més com a estils de vida disciplinats, objectius estètics i, fins i tot, com a fonts de pertinença.

Vaig topar amb aquestes comunitats gairebé per casualitat. Havent crescut en un entorn on el pes corporal era controlat i comentat constantment, jo ja estava familiaritzada amb la pressió que hi ha al voltant de la primesa. Durant els últims anys, el discurs públic a la Xina ha amplificat encara més les preocupacions sobre el pes corporal i la forma física. Com a usuària freqüent de Xiaohongshu (xarxa social xinesa similar a TikTok), en què les converses sobre la imatge corporal són altament visibles, vaig tenir curiositat per saber fins on arribaven aquests discursos.

Un dia, vaig buscar el terme TCA, que significa ‘trastorn de la conducta alimentària’. El que va aparèixer no era informació sobre la salut, sinó l'entrada a un ecosistema ocult —un ecosistema que reinterpretava la malaltia com una aspiració. Una cerca amb paraules clau codificades, com «女 TCA» (‘dona TCA’) o «CT» (de «Cui Tu», ‘vòmit induït’), dirigeix els usuaris a xarxes semiocultes en les quals la primesa extrema es normalitza i, fins i tot, se celebra. En aquest racó d'internet, els membres comparteixen rutines diàries, monitoren la ingesta de calories i intercanvien estratègies per suprimir la gana, que sovint es presenten com una forma de superació personal.

La població d'adolescents xinesos que pateix trastorns de la conducta alimentària gairebé s'ha duplicat al llarg de les últimes tres dècades, segons un estudi de tendències basat en dades nacionals. Un estudi més recent mostra que més d'un 21 % d'adolescents xinesos presenten senyals de trastorns de la conducta alimentària, i més d’un 11 % pateixen símptomes clínicament rellevants. L'estudi també mostra que la població femenina d'entre 15 i 19 anys provinent de famílies amb ingressos més baixos i zones empobrides és la que en corre més risc. Els investigadors conclouen que la interacció entre el desenvolupament puberal, l'augment de l'exposició a les xarxes socials i la creixent preocupació sobre la imatge corporal ha contribuït a aquesta tendència a l'alça.

Una publicació altament compartida a les xarxes socials descriu una rutina d'alimentació setmanal d'una usuària que s'identifica com a «160 cm/33 kg», en què enumera àpats com un sol ou, porcions petites d’arròs o substituts alimentaris baixos en calories. Una altra publicació, titulada «ingesta diària de 160/29 kg», enregistra la ingesta d’aliments d'un sol dia que consisteix en una mica més que un cogombre i calories mínimes, i que es presenta no com una rutina alarmant, sinó com una aspiració.

Una característica que defineix aquestes comunitats és el ritual «d'actualitzacions» diàries. Els usuaris enregistren el seu pes, la seva ingesta de calories, i l'èxit o el fracàs percebuts a l'hora de mantenir uns hàbits alimentaris restrictius. Una publicació típica sembla un registre personal: «Dia 12: 500 kcal, sense carbohidrats, em vaig mantenir ferma», o «Avui he fallat, he menjat massa, torno a començar demà». Aquestes actualitzacions no són expressions aïllades, sinó que formen part d'un ritme col·lectiu en què la repetició enforteix el compromís.

Les seccions de comentaris serveixen com a espais de suport mutu. Els usuaris s'animen els uns als altres a continuar, amb comentaris com:

宝宝好美，感觉再瘦20斤会更漂亮

Amor, ets tan guapa, i estaries encara més guapa si perdessis 9 quilos més.

瘦成这样了腰还这么粗

Ella ja està molt prima, però la seva cintura encara és molt ampla.

Aquests comentaris lloen la restricció extrema com a prova de força de voluntat. En comptes de presentar-se com a perjudicials, aquestes pràctiques es consideren estètiques: es presenten com a part d'un estil de vida desitjable associat a la disciplina, la bellesa i el control. En aquest context, el patiment no només és normalitzat, sinó que també és reinterpretat com una cosa positiva.

Per eludir la moderació de contingut i la censura, els participants depenen d'un llenguatge codificat que evoluciona constantment. Per exemple, els usuaris poden referir-se a l'acció de purgar-se amb emoticones com 🐰 (per tù, que significa ‘conill’ i, a més a més, ‘vomitar’), o fer servir abreviacions com ct i jc (de jieshi, que significa ‘restricció alimentària’), i d'aquesta manera creen un argot que és difícil d'interpretar per als usuaris externs. Amb el pas del temps, aquests codis en evolució formen sistemes subculturals que poden interpretar principalment els usuaris interns.

La cultura visual té un paper central en el manteniment d'aquestes comunitats. Es difonen com a referències a les quals aspirar imatges de cossos extremadament prims —clavícules visibles, braços fràgils, costelles que sobresurten, cintures estretes. Les modes com el «repte de la cintura A4», que va sorgir el 2016 i que promovia un diàmetre de la cintura no més ample que un full de paper de mida A4, reflecteixen una història molt més llarga de la primesa com a estàndard de bellesa. En publicacions seleccionades, el menjar en si es mostra també d'una forma estètica: una porció petita i curosament emplatada es converteix en un símbol d'autocontrol, i es transforma així l'escassetat en un atractiu visual.

Una publicació a la xarxa social Xiaohongshu amb l’etiqueta «TCA» mostra un cos extremadament prim junt amb una advertència de la plataforma anunciant: «Aquest contingut mostra un comportament de risc, si us plau, no l'imiteu». Font de la imatge: Xiaohongshu, anonimitzada per l’autor.

Al mateix temps, molts participants expressen explícitament el control psicològic que aquestes pràctiques exerceixen sobre ells. En una publicació, una usuària escriu que sap que el seu pes corporal ha arribat a un nivell perillós, però que encara se sent incapaç de parar: descriu com cada matí, quan està sobre la bàscula, és incapaç d’acceptar fins i tot augments petits de pes, encara que entén de forma racional que els números «no signifiquen res». Conclou que el pes és l'única cosa que sent que pot controlar. Aquestes reflexions posen al descobert una tensió entre la consciència i la compulsió, en què els individus reconeixen el dany, però es mantenen integrats en sistemes que els recompensen.

És especialment preocupant la presència d’usuaris més joves a les xarxes TCA, en les quals comparteixen les seves estratègies per eludir la supervisió escolar i familiar de la seva ingesta alimentària i del seu pes perdut, com ara la inducció del vòmit després d’àpats familiars. En aquests intercanvis, els comportaments nocius se celebren i es mantenen col·lectivament.

Aquestes tendències han alertat també els mitjans xinesos d'internet. Un article publicat al compte de WeChat de Her Magazine descriu com els trastorns de la conducta alimentària, incloent-hi anorèxia i bulímia, formen una «subcultura de TCAs» entre les dones joves a internet a la Xina:

这些女孩仿佛将减肥当成了运动员挑战极限记录一般，每天都在跟体重秤上的数字较劲，多一斤焦虑不安，少一斤成就感满满。[…] 为追求“网红身材”，ED这种心理疾病便成为了女孩们的“救命良药”，无数女孩开始追求ED，并成为ED妹。

与许多心理疾病一样，ED一旦患上，便会深深陷入其中且难以自拔。同时，它还自带“圈层文化”。[…] 这个所谓的圈子，其实是一座囚笼。这类圈子往往会切断人与真实世界的联系，只与“同类”抱团取暖。因此，在她们看来，脱离圈子，便意味着失去身份认同，失去那点仅存的“被理解”的感觉。

Sembla que aquestes noies s’agafin la pèrdua de pes com si fossin atletes que intenten batre rècords mundials, cada dia lluitant constantment contra els números de la bàscula: un quilogram de més els provoca ansietat, però un quilogram de menys les omple d’una sensació de triomf. […] En la recerca del «cos de celebritat de les xarxes socials», els trastorns de la conducta alimentària s’han convertit en un «remei salvador» per a aquestes noies, i això ha provocat que innumerables dones joves acceptin els TCAs i entrin a formar part de les «comunitats TCA».

Com passa amb moltes malalties mentals, quan una persona desenvolupa un TCA, li és molt difícil de sortir-ne perquè s’hi queda profundament atrapada. Això ve lligat, a la vegada, amb el seu propi «cercle subcultural». […] Aquest «cercle» social és, en realitat, una presó. Aquests cercles normalment trenquen les connexions que un té amb el món real, deixant que les persones només busquin consol entre els companys amb qui «tenen alguna cosa en comú», i abandonar el cercle significa perdre el seu sentit de la identitat i aquesta última part de sentir-se «compresos».

Tot i que les plataformes xineses moderen activament certs tipus de contingut, els temes relacionats amb els trastorns de la conducta alimentària continuen en circulació a través de canals en clau gestionats per la comunitat. Aquest fet posa al descobert les limitacions dels sistemes de moderació basats en paraules clau, especialment quan els usuaris adapten ràpidament el seu llenguatge i les seves pràctiques per evitar la moderació.

Es poden observar dinàmiques similars a escala mundial. En plataformes com Instagram i Tiktok, els usuaris també utilitzen etiquetes en clau i senyals visuals per compartir continguts nocius i evitar així la seva detecció. TikTok es va convertir en una font de promoció dels TCAs a través de la seva subcomunitat «SkinnyTok», que idealitzava la idea de primesa a qualsevol preu, i no va ser fins al juny del 2025 que es van prohibir l'etiqueta SkinnyTok i les seves influenciadores més destacades, tot i que actualment aquests continguts nocius encara persisteixen.

El cas xinès posa de manifest la manera com evolucionen aquestes comunitats dins d'un ambient digital més regulat, i en demostra tant les limitacions com la capacitat d'adaptació.

La meva cerca inicial va ser impulsada per la curiositat, però el que va posar al descobert va ser un sistema que, silenciosament, redefineix la manera com els usuaris joves entenen l'autocontrol, la bellesa i el dany. Mentre la primesa continuï essent una influent idea cultural, és probable que aquestes xarxes codificades persisteixin.

Per abordar aquest problema es necessita molt més que l'eliminació de continguts. Requereix una comprensió més profunda de com les comunitats digitals defineixen les normes al voltant del cos, la disciplina i la pertinença, així com mesures positives per empoderar els adolescents que volen més autonomia i prendre el control de les seves vides a través de més oportunitats a l'escola, dins l'entorn familiar i a la societat.