Un nombre de ryukyuans van interpretar les seues cançons tradicionals al People's Forum NYC el 26 d'abril de 2026. Captura de pantalla del directe del canal de YouTube del People's Forum NYC.

Aquesta publicació forma part de la sèrie de Global Voices Spotlight d'agost de 2026, «Drets indígenes». Aquesta sèrie ofereix una visió de les vides i experiències dels pobles indígenes per a establir connexions entre regions, posar el focus en les experiències indígenes i compartir les històries de líders, activistes, membres de la comunitat i més. Podeu donar suport a aquesta cobertura fent una donació ací.

Durant la reunió del Mecanisme d'Experts de les Nacions Unides sobre els Drets dels Pobles Indígenes (EMRIP) el 13 de juliol, múltiples ONG, experts, i advocats de les Ryukyu van prendre la paraula, instant el Japó a reconéixer legalment el seu estatus indígena i a resoldre els problemes de llarga data causats per les bases militars estatunidenques repartides arreu de l'illa d'Okinawa, al Japó.

No era la primera vegada que es plantejava el problema. Des del 2008, diversos comités de l'ONU han emés sis recomanacions diferents perquè el govern japonés reconega els ryukyuans com a grup indígena. Així i tot, el govern japonés s'ha negat reiteradament a concedir-los l'estatus de poble indígena.

El Japó és considerat, en general, un país ètnicament homogeni, i encara així, dos grups, els ainus i els ryukyuans, tenen llaços ancestrals i precolonials amb l'arxipèlag japonés. Els ainus, amb la seva llengua única i les seues pràctiques religioses, estan geogràficament lligats a Hokkaido, mentre que els ryukyuans resideix a les actuals Okinawa i Kagoshima des del segle catorze, sota l'independent Regne de Ryukyu (1429-1872).

Des de març del 2001, els organismes de l'ONU, concretament el comité d'Eliminació de la Discriminació Racial (CERD) de l'ONU, han emés recomanacions perquè el govern japonés reconega oficialment l'estatus de poble indígena dels Ainus i els ryukyuans, amb el fi de protegir les seues terres i cultures.

L'estatus de poble indígena dels ainus va ser reconegut eventualment el 2008 i codificat sota la Llei de Promoció de les Polítiques Ainu el 2019, que permet als ainus participar en el desenvolupament de Hokkaido i proporciona fons per al turisme, el comerç i la indústria centrats en els ainus a la regió. No obstant això, el govern japonés no els ha concedit drets indígenes inherents, incloent-hi l'autodeterminació i drets sobre la terra i els recursos naturals, segons la Declaració de les Nacions Unides sobre els Drets dels Pobles Indígenes (UNDRIP).

Tanmateix, la lluita del poble de les Ryukyu per l'autodeterminació i l'estatus de poble indígena s'ha vist frustrada per polítiques d'assimilació agressives des de l'ascens de l'Imperi Japonés a partir de l’era Meiji (1868-1912), i encara més obstaculitzada per la forta presència militar estatunidenca a l'illa.

Més d'un segle d'assimilació

Històricament, el Regne de Ryukyu va servir com un pont d'intercanvi entre la Xina i el Japó. Es considerava un estat tributari xinés durant la dinastia Ming, però va ser annexat pel Japó el 1872, i desgastat durant més d’un segle de polítiques d'assimilació forçada. Aquestes polítiques incloïen reemplaçar els noms familiars tradicionals ryukyuans per cognoms japonesos, prohibir pràctiques religioses locals en favor del xintoisme japonés, ensenyar en les escoles que la cultura nadiua era inferior, suprimir la llengua ryukyuana considerant-lo un dialecte «endarrerit» del japonés estàndard, entre altres.

En 2009, la UNESCO va llistar la llengua ryukyuana com a amenaçada i va avisar que s'enfrontaria a l'extinció vora el 2050. Malgrat això, no hi ha un pla nacional per a rescatar la llengua, a causa del seu estatus de «dialecte». Un lingüista okinawés, Michinori Shimoji, va tractar la política lingüística japonesa al seu blog:

この琉球諸語がまさに今消滅の危機にあって、現在の琉球列島の人々（私を含む）は日本語への収束が進みつつあるが、それを指してヤマトの側が「あなたたちはもはや日本人で、あなたたちの話す言語はただの方言だ」というのは、放火犯が「あなたの家、燃えましたね」というに等しい。

Les llengües ryukyuanes estan, sense cap dubte, en perill d'extinció i, encara que la gent de les illes Ryukyu (jo inclòs) continuem sent assimilats pel japonés, que des de la facció de Yamato facen referència a aquesta situació dient «Vosaltres ja sou japonesos, la llengua que parleu és a soles un dialecte» és equivalent a què un piròman diga «Ta casa s'ha cremat, veritat?».

En general, aquestes polítiques d'assimilació han aconseguit frenar el moviment pels drets dels indígenes ryukyuans.

En 2024, els consells prefecturals d'Okinawa van aprovar resolucions que demanaven oficialment l'ONU que retirara les seues recomanacions perquè el govern japonés concedira l'estatus de poble indígena als ryukyuans. Una enquesta el 2022 va indicar que, mentre que vora el 60% dels residents d'Okinawa estaven d'acord que la seua identitat era singular, el 95% no es consideraven indígenes, principalment perquè el 70% no sabia molt sobre els drets indígenes en el marc de l'UN. A alguns els preocupava que açò sembrara divisió nacional, mentre que altres tenien por que la influència estrangera per part de la Xina puguera derivar en la completa eliminació de les bases militars estatunidenques, la qual cosa podria afectar negativament la seguretat nacional del Japó.

Açò deixa els defensors dels drets indígenes en una posició difícil, en la que sembla que, aparentment, han de decidir entre l'autodeterminació mitjançant el reconeixement i una seguretat regional reduïda.

Presència militar estatunidenca a Okinawa

Hi ha 31 instal·lacions militars estatunidenques actives arreu d'Okinawa hui dia, bases que han obstaculitzat encara més les reivindicacions dels ryukyuans pels drets indígenes.

Durant la Segona Guerra Mondial, les forces estatunidenques van prendre les illes Ryukyu, van desplaçar centenars de milers de ryukyuans de les seues terres i llars, i van construir infraestructures militars robustes arreu de les illes. Entre el 1945 i el 1972, els Estats Units van prendre control de l'administració de les illes, ja que, localitzades geogràficament en la part est de l'oceà Pacífic, es van convertir en un punt estratègic per a proporcionar suport militar a l'armada i la marina estatunidenques durant la Guerra de Corea (1950-1953) i la Guerra del Vietnam (1955-1975). 

La ciutat de Naha a Okinawa. Fora de les bases militars estatunidenques, molts okinawesos viuen en ciutats densament poblades. Imatge de Wikimedia Commons. Llicència CC BY-SA 3.0.

Encara que les protestes generalitzades a Okinawa van forçar els Estats Units a tornar l'illa al Japó, sota l’Acord sobre l'Estat de les Forces entre els Estats Units i el Japó (SOFA), el personal militar estatunidenc encara gaudeix de privilegis jurídics i sovint són exempts de ser processats per la justícia local, fins i tot si cometen crims contra els residents.

Al Japó, Okinawa alberga el 70% de les bases militars estatunidenques. Hui dia, les bases militars estatunidenques empren entre el 15 i el 18% del terreny d'Okinawa per a les seues bases i instal·lacions. Sense permís oficial i autorització de seguretat, els locals okinawesos no poden accedir a aquestes bases.

Sobre el terreny, açò es tradueix en ciutats densament poblades pels locals, mentre que les bases militars estatunidenques gaudeixen d'un espai ampli, incloent-hi habitatges unifamiliars amb jardí a l'estil americà i terres extenses per tota la base. La següent captura de pantalla ofereix un exemple visual aproximat de la diferència de densitat entre una instal·lació, la base aèria de Kadena, i la ciutat que la rodeja.

Una captura de pantalla del satèl·lit de la base de les forces aèries de Kadena en Okinawa, una de les 31 instal·lacions militars estatunidenques a l'illa. El territori de la base està subratllat en groc per a destacar la densitat de la base respecte a la ciutat que hi ha fora d'ella. Ús legítim via Google Maps.

La majoria dels residents okinawesos s'oposen a l'expansió d'instal·lacions militars, i el govern local, incloent-hi el governador actual, Denny Tamaki, ha apel·lat sovint per a reduir la càrrega que suposen les bases militars estatunidenques a Okinawa. Malgrat això, el govern japonés sovint ignora els apel·laments públics.

A banda dels problemes d'espai, aquesta alta concentració de bases deixa als residents amb preocupacions tant de salut com de seguretat. S'han detectat alts nivells de PFAS, incloent-hi el PFOA, substàncies associades amb càncers, al voltant de les bases militars estatunidenques a Okinawa, presumiblement procedents d'escumes extintores emprades per a entrenar, encara que la base estatunidenca va denegar l'accés local per a investigar la pol·lució.

La mateixa presència de la base que alimenta les queixes sobre salut i sobirania és el motiu pel qual el reconeixement continua sent un repte polític per a Tòquio. Reconéixer els ryukyuans com a grup indígena podria donar-los reclamacions legítimes sobre els terrenys, cosa que és prou complexa atés que el Japó ja ha cedit de facto gran part del territori d'Okinawa a les forces militars estatunidenques. A Tòquio, aquestes bases són considerades una força militar i política essencial que podria ajudar amb les tensions continuades amb la Xina i Corea del Nord, independentment del que signifique pels residents locals a Okinawa.

En aquest context, durant l’EMRIP, un representant de l'AIPR va instar el mecanisme d'experts de l'UN perquè reforce els seus consells al govern japonés sobre els drets a l'accés a la justícia:

[The] state must not invoke jurisdictional fragmentation, military agreement, security arrangement, interagency transfer of responsibility, or their own failure or refusal to recognize Indigenous peoples status as grounds to deny, delay, or deflect access to effective remedies.

L'Estat no ha d'invocar la fragmentació jurídica, l'acord militar, l'acord de seguretat, la transferència de responsabilitat entre agències o el seu propi fracàs o negativa a reconéixer l'estatus dels pobles indígenes com a motius per a negar, retardar o desviar l'accés a recursos efectius.

No obstant això, les preocupacions sobre la seguretat nacional han minat els drets bàsics dels okinawesos i la seua lluita per l'estatus indígena serà més dura que la dels ainus a Hokkaido.