La 49a Demostració de Kobudo Japonés al Nippon Budokan. Fotografia presa per Jo Carter. Ús autoritzat.

Hui dia, la majoria d'arts marcials es consumeixen principalment com a esdeveniments esportius. Les competicions als Jocs Olímpics, o altres esdeveniments, tenen normes estrictes que defineixen els sistemes de puntuació i les zones de diana per a assegurar la seguretat dels participants. En judo, els bloquejos de les articulacions només estan permesos en el cas dels colzes. En esgrima, els participants no tenen permís per atacar el darrere del cap de l'oponent.

En veure versions gamificades de les arts marcials, és fàcil oblidar que, en les pràctiques originals, aquestes tècniques van sorgir i van ser desenvolupades per fer mal els oponents.

Quines són les arts marcials originals? Alguns exemples són el kalaripayattu de l'Índia, el kungfu xinés o el bokator de Cambodja. Al Japó hi ha múltiples escoles d'arts marcials clàssiques que hui dia encara practiquen tècniques antigues. Aquestes escoles, conegudes col·lectivament com a kobudo, es van establir abans de la Restauració Meiji (en 1868).

Tal com suggereixen les paraules ko (古/antic o tradicional) i budo (武道/arts marcials o el camí marcial), el kobudo s'enorgulleix de les seues llargues tradicions.

L'1 de febrer, Global Voices va assistir a la 49a Demostració de Kobudo Japonés al Nippon Budokan, un dels actes d'arts marcials més grans al Japó, per a presenciar aquestes tècniques ancestrals en acció.

Vam entrevistar experts d'escoles d'arts marcials per a aprendre l'autèntic significat del kobudo i explorar com els instructors preserven els valors tradicionals en un ambient contemporani.

Eficiència en combat

Una demostració de la Hontai Yōshin-ryū. Captura de pantalla del canal de YouTube de Hanasuke55. Ús legítim.

Kyoichi Inoue Sensei, el soke (director) de la Hontai Yōshin-ryū, una escola tradicional japonesa d'arts marcials fundada el 1660, va assenyalar que la diferència més gran entre el kobudo i altres arts marcials és que el kobudo no té regles que indiquen on colpejar.

Basant-se en la seua àmplia experiència en judo i kendo, el soke va dir a Global Voices (GV):

古武道は全身の致命傷になる部分を狙います。現代武道は主にルールの中で戦うスポーツとして発達したので、古武道とは変化した部分も多いと思います。

相手を殺そうと思ったら、硬い頭蓋骨や防具に守られているところよりも、防具に守られていない動脈が通っているところを狙えばいいんです。

El kobudo apunta a les parts del cos que són susceptibles de rebre ferides mortals. Com que les arts marcials actuals s'han desenvolupat principalment com a esports als quals es competeix seguint unes regles, pense que hi ha molts punts que han canviat respecte al kobudo.

Si vols matar el contrincant, en lloc d'apuntar a zones protegides com un crani dur o l'armadura, és millor apuntar a les zones on discorren les artèries i que estan desprotegides.

L'escola va fer una demostració de múltiples tècniques, incloent-hi tècniques de combat amb les mans nues i amb armes. Aquestes tècniques tan variades simbolitzen l'essència del kobudo: rebutja l'estandardització, recompensa l'eficiència i prioritza la flexibilitat, preparant els usuaris per qualsevol situació. Açò també explica per què el kobudo només té demostracions, no competicions amb combat real, a diferència d'altres esports: És massa perillós.

El camí marcial i el bushido

Encara que el perill inherent al kobudo pot suggerir un enfocament en la violència, la tradició té les seues arrels en uns valors centenaris que transcendeixen la mera brutalitat. La Shojitsuken Rikata Ichi-ryu Katchu Battojutsu, una escola d'arts marcials establida a finals del període Sengoku (des de mitjan segle XV fins a finals del segle XVI), és un clar exemple del seu llegat. Aquells que ho practiquen empren una armadura i espasa llarga autèntiques de l'estil del període Sengoku, preservant els valors de l'ancestral bushidō (la tradició dels Bushi/Guerrers japonesos) i transformant un art letal en una pràctica disciplinada d'honor i etiqueta.

Shojitsuken Rikata Ichi-ryu (Kanzaki Sensei fent una demostració de l'acte de «todome wo sasu»). Captura de pantalla del canal de YouTube de Hanasuke55. Ús legítim.

Durant l'exhibició al Nippon Budokan, els representants de l'escola Shojitsuken Rikata Ichi-ryu van fer una demostració del penúltim moviment de todome-wo-sasu (とどめを刺す/donar el colp de gràcia). Aquest és un poderós acte basat en la filosofia cultural del Japó sobre la mortalitat, en què el deshonor en batalla era pitjor que la mort.

El representant de l'escola, Masaru Kanzaki Sensei, va explicar aquesta filosofia única:

我々は相手を「一刀両断」にし、必ずとどめを刺すことを定めています。これには武士道の精神が深く関わっています。武士は相手の名誉を重んじます。斬った相手をのたうち回らせて苦しませるのではなく、速やかにとどめを刺して楽にしてあげる。これは切腹の際の「介錯」と同じ考え方です。名誉を保ったまま逝かせるという、武士の情けなのです。

Tenim per norma donar sempre el colp de gràcia mitjançant l'ittō ryōdan «一刀両断/bisecció d'un colp». Açò està profundament arrelat al bushidō. Els bushi (terme de l'època Edo per dir samurai) respecten l'honor del contrincant. En lloc de deixar que el contrincant es retorça d'agonia, li donen el cop de gràcia per a acabar ràpidament amb el seu patiment. Aquest és un concepte equivalent al «kaishaku» (介錯), l'acte que es realitza en el moment del «seppuku» (切腹). Permetre que el difunt partisca d'aquest món conservant el seu honor, forma part de la compassió dels bushi.

Aquesta filosofia sona prou similar, però fonamentalment diferent, al concepte occidental de «colp de gràcia», el qual era un acte per a alliberar el contrincant del desesperant dolor sota el concepte cristià de misericòrdia.

En la tradició del bushidō, no hi havia desgràcia més gran que morir d'una manera «poc digna». D'un guerrer s'esperava que mantinguera la compostura inclús al moment de morir; retorçar-se o cridar d'agonia es considerava totalment fora de lloc. Significava perdre l'esperit disciplinat que els guerrers havien passat tota la seua vida cultivant.

Encara que altres cultures de l'est d'Àsia valoraven morir pels principis propis, la idealització específica de trobar bellesa en l'acte de la mort en si mateixa forma part d'una sensibilitat únicament japonesa. La famosa metàfora de les efímeres flors de cirerer simbolitza l'ideal del bushi: viure de manera vibrant i morir sense cap dubte.

Practicar la tradició

Actualment, hi ha 75 escoles afiliades amb l’Associació Nihon Kobudo. Cada any, aproximadament la meitat de les escoles membre es tornen per a participar en la demostració pública. Aquest any van participar 36 escoles. Haruhiko Hata, el Cap de la Divisió de Promoció del Nippon Budokan, va dir a GV que el recinte serveix com un centre en què les escoles d'arts marcials japoneses poden exhibir els resultats del seu entrenament i, per tant, preservar la tradició.

Atraure la gent jove a practicar i estudiar les arts marcials ancestrals i les seues filosofies resulta un gran repte per aquestes escoles.

Yoshin-ryu Naginata jutsu. Captura de pantalla del canal de YouTube de Hanasuke55. Ús legítim.

Yoshin-ryū Naginata jutsu, una escola que ha sigut dirigida per sokes femenines els darrers anys, s'ha tornat més flexible en quant a adaptar la seua cultura per a atraure els jóvens japonesos. La soke de l'escola, Takako Koyama, va dir:

今回の大会の時に、演武者が髪を染めるか、染めないかという話になりました。でも、国際化の時代ですから、外国人も日本人も、自然体で生きていくべきだと思います。門下生の子たちには、今日はメイクを濃いめにしてくださいって言ったんですよ。写真に撮られるから。 

De cara a aquesta convenció, s'ha plantejat si els participants haurien de tenyir-se els cabells o no. Però, com vivim a l'època de la globalització, independentment de si es tracta d'un estranger o d'un japonés, pense que hem de viure tal com som. Els he dit a les meues deixebles que portaren un maquillatge més gruix hui, perquè sabia que els farien fotos.

A diferència d'altres escoles d'arts marcials, Yoshin-ryū Naginata jutsu es va fundar fa uns quatre-cents anys per a ensenyar autodefensa les dones de la cort que servien al palau. L'escola segueix la convenció de Yoshin-ryū (l'Escola del Cor de Salze), una de les escoles d'arts marcials japoneses més influents, fundada el 1642 durant el període Edo, i els integrants porten el furisode (kimono de màniga llarga) com la seua vestimenta de combat. La soke Koyama explica que la roba tradicional ofereix un avantatge tàctic, ja que pot ocultar el moviment propi i potenciar l'eficiència com la d'un salze, un estil clau de combat de Yoshin-ryū.

Moltes escoles també accepten deixebles entusiastes que provenen de l'estranger. Entre les escoles que vam entrevistar, Hontai Yoshin-ryū té branques en huit països. Entre els integrants a aquesta demostració, Frederic Roncioni Sensei i Sami Mechmech Sensei eren de Bèlgica.

Practicants estrangers (Hontai Yoshin-ryū. A l'esquerra, el Sr. Roncioni; a la dreta, el Sr. Mechmech). Captura de pantalla del canal de YouTube de Hanasuke55. Ús legítim.

Frederic Sensei, el cap de la Branca Belga de Hontai Yoshin-ryū, va començar el seu viatge amb les arts marcials fa quaranta anys a Bèlgica. El seu professor va estudiar Hontai Yoshin-ryū durant un any al Japó i, en tornar el 1990, va començar a ensenyar a Frederic Sensei. Des de llavors, han viatjat al Japó almenys una vegada a l'any, alguns anys dues o tres vegades, per aprofundir el seu entrenament.

Ell li va dir a GV:

Si realment vols entendre el budo japonés, necessites estudiar la cultura general japonesa, no només les tècniques de lluita. Per a guanyar una perspectiva completa de qualsevol art marcial, has d'entendre la cultura de què va sorgir. El budo no només és un entrenament físic; és una profunda porta d'entrada per entendre del tot la cultura japonesa.

El viatge del kobudo va començar molt abans que naixérem, i continuarà el seu pas cap al futur, no quedant-se quiet, sinó barrejant-se prudentment amb la cultura japonesa contemporània.