Imatge realista de l’interior d’un centre de dades modern. L’escena mostra llargues fileres de bastidors de servidors alts i elegants plens de llums LED intermitents. Imatge de Cbrasil0 a Wikimedia Commons (CC BY-SA 4.0).

El fuster James W. Marshall va descobrir petites palletes d’or a Coloma, un petit poble situat a la riba del riu American, als Estats Units d'Amèrica, el 24 de gener de 1848. Això va desencadenar la Febre de l’or, un moviment massiu de cercadors de fortuna que va atreure miners molt diversos i va generar una competència econòmica que va conduir a la discriminació, la marginació i el genocidi contra els pobles nadius americans i altres poblacions no blanques del que avui és Califòrnia.

A mesura que l’economia de Califòrnia creixia, les mines d’or van consolidar el domini angloamericà (és a dir, blanc estatunidenc) mitjançant pràctiques excloents. Els miners mexicans i altres miners llatins van patir campanyes genocides, oposició violenta i impostos discriminatoris, mentre que les persones negres, asiàtiques i llatines dels Estats Units eren excloses de les infraestructures mineres.

En aquest context, San Francisco va emergir com la ciutat amb el creixement més espectacular: la seva població va passar de 600 habitants el 1848 a 25.000 el 1849. Com a principal port d’entrada dels «argonautes» arribats per mar —les persones que es van traslladar a Califòrnia durant la Febre de l’or de 1849— i dels subministraments globals, San Francisco es va convertir en el centre bancari, manufacturer i econòmic de Califòrnia.

L’actual Silicon Valley, centre mundial de la tecnologia i la innovació, està profundament arrelat al llegat de la Febre de l’or. Tot i que sovint els acadèmics destaquen l’esperit emprenedor dels argonautes i els aspectes culturals positius d’aquell període, aquesta narrativa tendeix a ignorar el paper del govern dels Estats Units d'Amèrica en la consolidació de la riquesa mitjançant polítiques com la Preemption Act de 1841, que garantia drets sobre la terra principalment als homes blancs, en perjudici de la resta de poblacions.

A més, aquestes lleis i intervencions governamentals van provocar una concentració econòmica al voltant de les mines d’or, assolida mitjançant desplaçaments forçosos, violència i una distribució desigual de la riquesa. De manera semblant als seus predecessors, Silicon Valley i el govern dels Estats Units d'Amèrica han perpetuat aquestes pràctiques, concentrant la riquesa i els recursos globals, sovint a costa dels països amb ingressos baixos i dels antics estats colonitzats.

El mite d’un terreny de joc equitatiu

El govern estatunidenc i Silicon Valley afirmen promoure una competència justa, però això contradiu la pròpia història de Silicon Valley, marcada pel suport estatal. Per exemple, el 1958, després de la fundació de Fairchild Semiconductor —l’empresa pionera que va donar origen a Silicon Valley— organismes governamentals com el Departament de Defensa, la NASA i la Força Aèria van proporcionar-li un suport massiu en forma de contractes, subvencions i incentius fiscals.

A més, la Universitat Stanford, impulsada inicialment per William Shockley, es va convertir posteriorment en una institució reconeguda per la seva producció acadèmica en intel·ligència artificial, computació quàntica i pel seu pròsper ecosistema d’empreses emergents, tot i que inicialment havia estat finançada per l’exèrcit. Igualment, Silicon Valley va rebre finançament militar per al sistema Massive Digital Data, un programa clau en la creació de Google, empresa que acabaria esdevenint sinònim d’activitats de pressió política (lobbying) i defensora de polítiques mercantilistes.

Finalment, l’any 1990, l’exèrcit estatunidenc destinava més de l’1,1 % del pressupost federal a contractes de defensa relacionats amb Silicon Valley. En una línia semblant, la proposta de pressupost de defensa de 850.000 milions de dòlars presentada per l’expresident Joe Biden va despertar curiositat arreu del món sobre com es distribuirien aquests recursos.

Les forces invisibles que modelen la política global

De manera anàloga als argonautes, l’ascens de Silicon Valley es va veure facilitat per un entorn regulador molt permissiu durant les dècades dels anys 1990 i 2000. Això va permetre que gegants tecnològics com Google, Amazon i Facebook prosperessin. El 2024, la capitalització borsària d’Apple va arribar als 3,5 trilions de dòlars, rivalitzant amb el PIB combinat de l’Aràbia Saudita, Turquia, Polònia i l’Argentina.

A més, el valor d’Apple s’acosta al de la Companyia Neerlandesa de les Índies Orientals, considerada històricament l’empresa més valuosa de tots els temps. Altres gegants tecnològics, com Google, Amazon i Microsoft, també superen el trilió de dòlars de capitalització borsària.

Silicon Valley exerceix una enorme influència política mitjançant estratègies de pressió i diplomàcia, tant a escala nacional com internacional. Per exemple, el nomenament el 2017 d’un ambaixador tecnològic danès destinat a Silicon Valley —seguits posteriorment per Àustria, el Regne Unit i Estònia— demostra aquest poder d’influència. Un altre exemple és l’entrada d'especialistes tecnològics en la política institucional, com Robert Holleyman, antic executiu en cap de la Business Software Alliance i representant adjunt de comerç dels Estats Units d'Amèrica durant la presidència de Barack Obama.

De fet, els gegants de Silicon Valley van gastar 70 bilions de dòlars en activitats de pressió política el 2021, superant els 64 bilions invertits el 2020. Un estudi va concloure que cada dòlar invertit en pressió política generava un retorn de 220 dòlars. A més, aquestes empreses impulsen agressivament polítiques mercantilistes a escala mundial, intentant penetrar mercats estrangers mitjançant acords comercials com l’Aliança Transpacífica (TPP), l’Acord per la Tecnologia de la Informació (ITA), autoritzacions comercials especials i mecanismes d’evasió fiscal.

Els oligopolis digitals

Actualment, Silicon Valley domina l’economia digital controlant tant el consum com la infraestructura subjacent. L’espai de les infraestructures digitals és la mina d’or contemporània. Igual que els argonautes concentraven riquesa i talent al voltant de les mines d’or, avui els centres de dades funcionen com a nuclis de consolidació econòmica.

Els centres de dades ofereixen beneficis econòmics sovint invisibles més enllà de la privacitat i la sobirania digital. Atrauen inversió estrangera directa, creen llocs de treball ben remunerats, impulsen les economies locals i milloren la fiabilitat dels serveis. Un augment del 10 % en la penetració d’internet pot generar un creixement de l’1,4 % del PIB, mentre que els centres de dades locals aporten impostos, infraestructures i avantatges competitius.

Malgrat aquests beneficis evidents, l’Àfrica i altres països de la majoria global inverteixen poc en infraestructures de centres de dades. El motiu és que són projectes intensius en capital, cosa que fa poc viable la inversió privada i arriscada la inversió pública per possibles preocupacions anticompetitives. Aquest enfocament passiu és vist com un factor que perpetua l’oligopoli digital.

Per il·lustrar-ho millor, els Estats Units d'Amèrica concentren més del 50 % dels centres de dades del món (5.381 dels 11.800 existents). Silicon Valley té més centres de dades que Singapur, Suïssa i l’Índia combinats. Les activitats relacionades amb centres de dades generen el 7,1 % del PIB estatunidenc, valorat en 2,1 trilions de dòlars.

Constel·lació global de centres de dades de computació al núvol (Amazon en verd, Google en blau i Microsoft en vermell). Imatge d’Abdallah Khalifa Abdallah. Utilitzada amb permís.

Finalment, el domini infraestructural de Silicon Valley també controla el consum. Google i Facebook dominen la publicitat global, mentre que Google controla més del 90 % del mercat mundial de cerques a internet.

Un camí cap endavant

Igual que les mines durant la Febre de l’or, els centres de dades concentren recursos econòmics i atreuen treballadors qualificats i empreses. L’Àfrica i els països de la majoria global necessiten un pla d’integració digital per competir dins de l’economia digital. A més, les regions africanes i altres territoris de la majoria global han d’assumir que formen part del sistema global, però també han de qüestionar les condicions d’aquesta integració. El terreny de joc continua sent desigual, deixant-los vulnerables a les polítiques explotadores de Silicon Valley. Cal un enfocament competitiu i decidit.

La crisi de l’Organització Mundial del Comerç ha portat molts estats a prioritzar acords bilaterals i interessos nacionals, utilitzant la localització de dades i altres mesures per impulsar empreses digitals domèstiques. L’exigència de la Xina el 2015 perquè les empreses tecnològiques estrangeres compartissin el seu codi font posa de manifest la necessitat d’equilibrar regulació i valors democràtics. L’Àfrica i els països de la majoria global han de regular estratègicament la tecnologia si volen competir.

Les infraestructures insuficients són conseqüència d’una baixa despesa en recerca i desenvolupament (R+D). La despesa africana en R+D és només de mitjana del 0,45 % del PIB, molt per sota de la mitjana mundial de l’1,7 %, i això dificulta enormement la localització de productes i infraestructures.

En un altre àmbit, les competències digitals inclouen alfabetització digital, creació de continguts i emprenedoria. Tanmateix, unes infraestructures insuficients poden obstaculitzar el desenvolupament d’aquestes habilitats.

A més, institucions regionals com la Unió Africana, el Banc Africà de Desenvolupament i la Nova Aliança per al Desenvolupament de l’Àfrica (NEPAD) poden finançar projectes d’infraestructura mitjançant préstecs garantits amb recursos naturals. Els governs i les ONG també poden donar suport a la despesa local en R+D.

El món es troba en una cruïlla. La tecnologia digital ha connectat persones i serveis, però una governança global guiada per interessos mercantilistes ha provocat una marginalització sense precedents, agreujant la pobresa, la crisi migratòria i la inestabilitat global. L’economia digital hauria de prioritzar l’erradicació de la pobresa mundial, i no limitar-se a servir interessos corporatius.

Els governs africans han d’assumir un paper molt més actiu en la configuració de l’economia digital, en lloc de deixar-la exclusivament en mans dels gegants de Silicon Valley, per garantir responsabilitat, benestar social i protecció dels consumidors.