Revistes per a adults exposades en l'aparador d'una llibreria a Tòquio (Japó). Foto presa per Jo Carter. Ús autoritzat.

Les imatges sexualitzades que inclouen cossos femenins saturen els espais públics del Japó, des de les portades de revistes en les tendes de conveniència fins a les tanques publicitàries dels carrers de les ciutats, i s'han normalitzat prou.

A l'octubre de 2025, una petició de Change.org, «Per protegir el futur dels xiquets: “No!” a les revistes de contingut sexual en tendes de conveniència. Establim criteris per a les “publicacions potencialment perjudicials”!», va reunir més de 5.000 firmes, instant les tendes a retirar les revistes per a adults i protegir els menors. Sosté que el contingut explícit constitueix una forma d'assetjament sexual i que tindrà un impacte negatiu en els xiquets a l'hora d'establir la seua identitat.

Sobre les mateixes dates, l'escriptora Emi S. va reflexionar al seu blog en Medium:

When I was a child, I remember seeing billboards with women’s faces and prices displayed beside them. And yet, I don’t recall feeling any discomfort at the time. Because it was simply there — treated as something normal.

Recorde que, quan era menuda, veia tanques publicitàries amb rostres de dones i preus al costat d'ells. I, tanmateix, no recorde haver sentit cap incomoditat en aquell moment. Perquè simplement era així: es considerava una cosa normal.

Emi S. va plantejar una qüestió important respecte a la norma de cosificar les dones en la cultura popular japonesa. Moltes dones accepten les imatges sexualitzades com si foren normals, fins al punt que no qüestionen aquesta norma, i quan expressen incomoditat, les seues veus es descarten com una reacció exagerada.

Les imatges sexualitzades i la cultura pop japonesa

Quin és l'origen d'aquesta norma? L'auge dels mitjans de comunicació i la cultura popular al Japó de la postguerra va donar lloc a un ecosistema en el qual van florir el manga, l'anime i les revistes impreses. El model de les tendes de conveniència que es va expandir durant les dècades dels anys 80 i 90 va fer que les revistes, incloent-hi les publicacions pornogràfiques, formaren part de la vida quotidiana.

Segons una enquesta de 1989 citada per Nippon.com, el 92,3 % de les tendes de conveniència venia revistes pornogràfiques. Després, l'auge de l’estètica moe en l'anime i el manga va difuminar encara més la línia entre entreteniment i erotisme. Això és més evident en l'augment del contingut «lolicon», on personatges femenins jóvens, o que semblen jóvens, són sexualitzats.

Els beneficis han sigut el principal motor del mercat eròtic, ja que les revistes per a adults han proporcionat una font d'ingressos constant a moltes tendes. No obstant això, de cara als Jocs Olímpics i Paralímpics de Tòquio de 2020, les principals cadenes de tendes de conveniència del Japó (7-Eleven, Lawson i FamilyMart) van anunciar que deixarien de vendre revistes per a adults a escala nacional. La decisió, presentada com un esforç per fer les tendes «més còmodes per a dones i xiquets» i per «evitar danyar la imatge del Japó entre els turistes estrangers», va marcar un important canvi simbòlic.

Aquest moviment va suposar reaccions variades en línia. Aquells que n'eren partidaris ho van acollir com un avanç llargament esperat cap a la sensibilitat de gènere en espais públics. Aquells més crítics, tanmateix, ho van veure com una cosa teatral, argumentant que el Japó va actuar a soles quan planava l'escrutini estranger. Un usuari, @asitafukukazen, va escriure en X en reacció al canvi en 2019:

今まで散々女性が苦言を呈しても動かなかったのに、客が来れば国主導でホイホイ動く。女性軽視の社会なのは歴然。

Fins ara, moltes dones han estat expressant les seues queixes, però el Govern no ha fet res fins que no han arribat clients. És evident que vivim en una societat que menysprea les dones.

Malgrat que les imatges sexualitzades estan fent-se menys visibles en les tendes de conveniència, encara són elements essencials en la cultura popular japonesa i els espais públics. En els últims anys, també ha sorgit preocupació per l'aparició d'anuncis de caràcter sexual suggeridors en llocs web no destinats a adults, així com per l'exposició dels xiquets a continguts sexualitzats en videojocs, manga i altres mitjans subculturals.

Malgrat això, les peticions de més restriccions, com la zonificació i el control d'edat per accedir a continguts en línia i fora de línia, normalment han donat com a resultat una reacció adversa, ja que els crítics sostenen que eixes intervencions equivaldrien a censura.

El sexe continua sent un tema tabú a l'escola i la societat

El debat sobre la llibertat d'expressió i el dret a no ser objecte de cosificació entorn de l'exhibició pública d'imatges eròtiques i sexuals s'ha prolongat durant anys sense arribar a un consens.

No obstant això, tot i que la sexualització continua sent habitual, en el sistema educatiu japonés brillen per la seua absència els discursos educatius sobre sexualitat i consentiment. Actualment, a les aules encara consideren el sexe una qüestió biològica. Les classes d’educació sexual solen ser separades per gènere: les xiques aprenen sobre la menstruació, mentre que els xics tenen classes de salut general o d'educació física. A penes es parla de temes relacionats amb la sexualitat, com el consentiment, les pràctiques sexuals segures, les relacions sanes i les orientacions sexuals. 

Aquest pla d'estudis separat per gènere reforça la idea que el coneixement sexual és una cosa vinculada al gènere, privada, vergonyosa o, fins i tot, innecessària. Com explica un bloguer, Musashi, en Medium:

Japanese sexual education tends to reinforce old norms and stereotypes regarding gender roles. […] The narrative often emphasizes the differences between genders and underscores that men and women are to fulfill distinct roles.

L'educació sexual japonesa tendeix a reforçar normes antigues i estereotips dels rols de gènere. […] La narrativa normalment emfatitza les diferències entre gèneres i subratlla que hòmens i dones han d'exercir funcions diferents.

Com a resultat, fins i tot hui dia alguns japonesos encara veuen la menstruació com una vergonya que s'ha de mantindre en privat en lloc de com un tema de salut pública, com va plantejar la legisladora Ayaka Yoshida.

El dia 1 de setembre de 2025, una petició nacional titulada «Eliminem la “Clàusula Hadome”. Ara és el moment que portem a aquest país una educació sexual que siga habitual» va ser llançada a Change.org, demanant la retirada de la directriu restrictiva del Ministeri d'Educació, o l'anomenada «Clàusula Hadome» (はどめ規定), la qual suggereix que el debat sobre sexualitat no necessita cobrir el «procés que condueix a la fecundació» i «el desenvolupament de l'embaràs». L'autoritat argumenta que la directriu deixa a discreció de les escoles determinar la profunditat de les seues classes sobre sexualitat.

Els organitzadors de la campanya, tanmateix, exigeixen la substitució de la directriu amb una postura clara que establisca que tots els xiquets han de tindre accés a una educació sexual precisa i completa. Més de 41 500 persones han signat la petició de moment.

De fet, una societat on les imatges sexualitzades s'han convertit en part del dia a dia exigeix una educació sexual integral per atenuar els estereotips sexuals i de gènere. Com suggereixen els estudis en psicologia dels mitjans de comunicació, l'exposició continuada a contingut que cosifica sexualment pot modelar les idees dels espectadors sobre els rols de gènere i les relacions.

Al Japó, els acudits sexuals casuals, els comentaris basats en l'aparença i els estereotips sobre el comportament de les dones es veuen normalment en escoles i llocs de treball. Entre adolescents, trobar-se regularment amb contingut eròtic en espais públics pot reduir la sensibilitat respecte al que constitueix un comportament respectuós o inapropiat, la qual cosa reforça els estereotips i fins i tot normalitza l’assetjament sexual i les crítiques basades en el cos des d'una edat primerenca.

Això s'observa sovint. Per exemple, una xica de catorze anys va queixar-se en un fòrum en línia per a adolescents que els xics havien fet comentaris sobre el seu pit, com «No et fa vergonya els grans que són els teus pits?», i que fins i tot semblava que els professors li miraven els pits abans que a la cara. La seua publicació va tindre molta repercussió entre les xiques, però també va rebre com a resposta més d'un acudit sexual de part dels xics.

En un entorn així, les dones tendeixen més a cosificar-se a si mateixes i a considerar l'atractiu sexual com el principal indicador del seu valor.

El repte del Japó és reconciliar el desig de preservar l'expressió creativa i eròtica amb la necessitat d'assegurar que els espais públics respecten les diferències entre les persones. El primer pas podria ser la introducció d'un pla d'estudis amb una educació sexual més oberta, completa i diversa.