L'any passat, el poeta i cantautor veneçolà Eduardo Olarte, conegut artísticament com a Lalo Yaha, va dedicar un poema commovedor a la població llatinoamericana migrada als Estats Units. El va publicar en resposta a les accions en matèria migratòria de l’administració Trump.

Olarte va deixar el seu país el 2016 fugint de la crisi econòmica que l'assolava. Va encetar la seva nova vida fora de Veneçuela cantant en autobusos a l'Equador i, gràcies a la seva perseverança, va arribar a treballar com a productor audiovisual per al popular cantant Nacho, membre del duet veneçolà Chino & Nacho. D'ençà, ha anat guanyat presència a les xarxes socials fins a comptar amb dos milions de seguidors a Instagram. El 2024, va estrenar el seu primer projecte musical, un EP de cinc cançons sota el títol de «Cartas a Nadie» (‘Cartes a ningú’), així com el seu diari «El camino de mis sueños» (‘El camí dels meus somnis’).

En la peça «Los Migrantes» (‘Els migrants’), Olarte parla amb un to emotiu i sarcàstic de les dificultats que afronten els immigrants als Estats Units i la perseverança amb què encaren aquestes adversitats. Des de l'inici de la seva campanya electoral, l'ara president Donald Trump ha defensat que calien polítiques públiques «més estrictes» en matèria migratòria a través d'un discurs carregat d'odi i generalitzacions sobre la població migrant i d'una onada de batudes policials i deportacions molt mediatitzada. En el poema, Olarte desmunta la narrativa d'odi i de culpa que s'atribueix als migrants als Estats Units i a altres regions del món, com Europa o fins i tot dins de l'Amèrica Llatina mateix.

Moltes persones hi van reaccionar positivament amb comentaris esperançats per «deixar de ser jutjats pel seu accent» i de perpetuar «el somni llatinoamericà».

A continuació hi ha el text del poema, escrit amb to sarcàstic, i el vídeo original de l'artista a Instagram:

La culpa es de los migrantes. No importa si somos buenos o malos, adultos o niños, o si ya aprendimos a hablar inglés y pagamos impuestos. Lo único que importa es que no somos de aquí. La culpa es de los migrantes porque no saben cumplir la promesa de que el próximo año estarán de vuelta en casa para celebrar en familia.

La culpa es de los migrantes porque saben mentir muy bien. Mienten cuando les preguntas cómo están y esconden sus jornadas laborales y su poco tiempo de bienestar detrás de un ‘todo bien’.

La culpa es de los migrantes por querer adornar un lugar que no les pertenece, por compartir su música, su alegría, su baile, su fe, con una sonrisa que molesta porque aquí nadie tiene derecho a ser feliz, aquí solo se trabaja.

Porque no saben olvidar el barrio, la calle, el clima, la playa porque sus raíces se quedaron en el lugar de donde los arrancaron porque tienen fuerza para todo, para cruzar en balsa, trepar murallas, pasar el río, esconderse por días para trabajar hasta dormidos, para soportar el frío de la ciudad y de su gente, porque saben soportar el dolor sin romperse. No hay una espalda latina que no duela, no hay talones descansados ni horas de sueño completas.

La culpa es de los migrantes porque con ellos todo sabe igual. Arepas, tamales, pupusas, habichuelas, ceviches, mates, sancochos. Todo sabe a distancia, a dolor, a sudor, a soledad. Porque con ellos todo suena igual. Salsa, merengue, cumbia, corridos, gaitas, boleros, reggaetón. Todo suena a pasión, a lucha, a libertad, a rebeldía.

La culpa es de ellos porque creen en Dios en todas sus formas y colores y lo llevan colgado en el cuello, tatuado en el brazo, colgado en la pared de la casa, o lo visitan los domingos en eso que suelen llamar día de reposo, aunque todos sepamos que en esta tierra ya nadie encuentra descanso.

La culpa también es de los hijos de los migrantes, que no logran ver en sus padres a un ciudadano de aquí, ni ven en el espejo a un ciudadano de allá, que solo reconocen la mezcla y esa mezcla sigue siendo incómoda para algunos.

No importa el nombre que tenga, democracia, dictadura, progresismo, hay leyes nuevas cada día. Los de derecha, los de izquierda y los que dicen ser del centro, los diplomáticos y los armados, los que inventan visas, los que dan las visas y los que las revocan, todos cuidando su lugar en la fábrica de distancias y en el centro todo un continente que debería mirarse como hermanos.

Y no intento defender a los que incendian y destruyen lo que funciona, pero que se juzgue el delito y no la sangre, que se condene la maldad y no el acento, que no incendien los campos tratando de quemar la plaga y terminen llevándose también consigo la buena semilla.

¿Sueño americano? No, sueño latino.

Que se pueda trabajar menos y vivir más. Que no tengamos que ocultar lo que somos. Que se pueda tramitar menos y vivir en paz.

La culpa és dels migrants. Tant se val si som bons o dolents, adults o nens, o si ja hem après a parlar anglès i paguem impostos. Només els importa que no som d'aquí. La culpa és dels migrants perquè no saben complir la promesa que l'any vinent hauran tornat a casa seva per a celebrar les festes en família.

La culpa és dels migrants perquè saben mentir molt bé. Menteixen quan els preguntes com estan i t'oculten les jornades laborals i el poc temps de benestar que tenen amb un «tot bé».

La culpa és dels migrants per voler decorar un lloc que no els pertany, per compartir-hi la seva música, la seva alegria, els seus balls, la seva fe, amb un somriure que molesta perquè aquí ningú té dret a ser feliç, aquí es treballa i prou.

Perquè no saben oblidar el barri, el carrer, el clima, la platja; perquè les seves arrels van quedar-se al lloc d'on els van arrencar; perquè tenen força per a tot: creuar en barca, grimpar per murs, travessar el riu, amagar-se molts dies i treballar fins amb els ulls tancats, suportar el fred de la ciutat i de la seva gent, perquè saben suportar el dolor sense trencar-se per dins. No hi ha esquena llatinoamericana que no faci mal, no hi ha talons descansats ni hores de son completes.

La culpa és dels migrants perquè donen el mateix gust a tot. Arepes, tamals, pupuses, fesols, ceviches, mates, sancochos. Tot té gust de distància, de dolor, de suor, de solitud. Perquè li donen el mateix so a tot. Salsa, merengue, cúmbia, corridos, gaites, boleros, reggaeton. Tot sona a passió, a lluita, a llibertat, a rebel·lia.

La culpa és seva perquè creuen en Déu en totes les formes i colors i el duen penjat al coll, tatuat al braç, penjat a la paret de casa, o el visiten els diumenges en allò que anomenen el «dia del descans», per bé que tots sabem que en aquesta terra ja no hi ha descans possible.

La culpa és també dels fills dels migrants, que no aconsegueixen reconèixer en els seus pares un ciutadà d'aquí ni mirant-se al mirall n'hi veuen un d'allà, que només reconeixen la barreja i aquella barreja continua incomodant-ne alguns.

Tant hi fa el nom que porti —democràcia, dictadura, progressisme—, es fan lleis noves cada dia. Els de dretes, els d'esquerres i els que diuen ser de centre; els diplomàtics i els armats; els que inventen visats, els que els atorguen i els que els revoquen; tots s'asseguren el lloc en la fàbrica de distàncies i en el centre queda tot un continent de persones que haurien de mirar-se com a germans.

I no miro de defensar els que incendien i destrueixen el que funciona, però que es jutgi el delicte i no la sang, que es condemni la maldat i no l'accent, que no incendiïn els camps provant de cremar la plaga i acabin emportant-se pel camí també les bones llavors.

El somni americà? No, el somni llatinoamericà.

Que es pugui treballar menys i viure més. Que no hàgim d'ocultar el que som. Que es pugui tramitar menys i viure en pau.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Eduardo Olarte (@lalo_yaha)