Unes nenes afganeses en una escola religiosa. Captura de pantalla del vídeo ‘With no access to education beyond 6th grade, girls in Afghanistan turn to religious schools’ del canal de YouTube d’Associated Press. Ús legítim.

Aquest article va ser escrit per l’Asma el 2025. Es publica amb el seu consentiment dins d’una cobertura especial que explica les històries de nenes i dones joves de l’Afganistan després de la presa de poder dels talibans l’agost de 2021.

El destí de les nenes i les dones afganeses sota el govern dels talibans reflecteix de prop la distopia descrita a El conte de la serventa de Margaret Atwood. Igual que a la novel·la, un règim religiós i extremista ha desposseït les dones de tots els seus drets socials, econòmics i humans.

En els darrers tres anys i mig, els talibans han fet el mateix amb nosaltres, privant-nos dels nostres drets més bàsics. Per què? Quin crim hem comès? Haver nascut nenes?

Sí, vam néixer nenes, però no som criminals.

Recordo que era a onzè curs (amb setze anys), preparant a poc a poc els exàmens, quan vam sentir la notícia: Ashraf Ghani, el nostre president en clandestinitat, havia fugit, i els talibans havien pres la capital.

Per a una adolescent com jo, plena de somnis i esperances per a la meva educació i el meu futur, aquella notícia va ser un malson —un malson que no ha acabat, ni tan sols després de tot aquest temps. És un malson que visc tant de dia com de nit i que ara s’ha convertit en una part de la meva vida —i de la vida de milions de nenes afganeses.

Al principi, els talibans ens van permetre fer els exàmens i ens vam aferrar a un bri d'esperança per creure que les escoles i universitats continuarien obertes per a les nenes. Però aquella esperança es va convertir ràpidament en desesperació. Les portes del coneixement i de les oportunitats es van tancar amb pany i clau i mai més no s’han tornat a obrir.

Solia anar fins a la porta de l’escola només per poder veure de lluny els meus companys, els meus professors, la meva aula i fins i tot el meu antic pupitre. Però no em deixaven entrar. Mirava amb enyorança des de lluny i després tornava cap a casa amb un nus a la gola.

Durant aquell temps, em preguntava constantment a mi mateixa, com també a la meva família i als meus amics: Quin crim hem comès? Per què es nega tan fàcilment un dret tan bàsic i fonamental a una nena? Per què com a adolescents hem de plorar la pèrdua dels nostres drets, en lloc de viure lliurement?

Sovint em comparava amb les noies d’altres països —com n’eren, de sortoses, de poder anar a escola, anar a la universitat, moure’s amb llibertat, visitar biblioteques; mentre que a mi, i a milions d’altres, se’ns neguen aquests drets simples i inalienables.

Amb el pas del temps, l’ombra de la desesperació es feia més pesada. Totes les noies que coneixia es feien les mateixes preguntes esfereïdores i cap de nosaltres no hi tenia respostes.

Perquè la ignorància, per la seva pròpia naturalesa, no ofereix cap lògica.

Va ser difícil, com a adolescent, sortir d’aquell lloc fosc. Però amb el suport de la meva família, vaig trobar una sortida. Em vaig apuntar a un centre secret d’anglès a la ciutat oriental d’Herat, però en realitat els nostres valents professors ens ensenyaven anglès a les nenes d'amagat.

Després d’un any de treball dur, vaig assolir un nivell excel·lent d’anglès. A suggeriment del director del centre, fins i tot em vaig convertir en professora i vaig ensenyar anglès a noies igual i més joves que jo. Adquirir coneixement és gratificant, però compartir-lo ho és encara més.

A més d’ensenyar, també vaig aprofitar el temps a casa per ampliar les meves lectures.

Em vaig submergir tant en la literatura oriental com en l’occidental: Il sesso inutile – Viaggio intorno alla donna d’Oriana Fallaci, El conte de la serventa de nou, Girl, Wash Your Face de Rachel Hollis, llibres de psicologia per reactivar l’esperança, escrits espirituals com el Masnavi de Rumi i llibres d’història com Breu història del món d’Ernest Gombrich.

Volia entendre: hi ha hagut altres nacions al llarg de la història que hagin compartit el nostre destí? O simplement estem repetint el passat a cegues?

Aquests llibres em van obrir els ulls i van ampliar la meva visió de la vida. Tot i que mai no em va marxar el desig d’una educació formal, vaig continuar buscant alternatives.

Finalment, vaig trobar una universitat en línia als Estats Units, la University of the People, on podia estudiar un grau si complia els requisits. Em vaig inscriure al programa d’Administració d’Empreses i, al cap d’uns mesos, vaig rebre la carta d’acceptació.

Tinc previst començar els estudis a l’abril i n'estic immensament il·lusionada. Així i tot, no puc evitar sentir una profunda tristesa pel fet que tantes altres nenes continuïn sense accés a l’educació. Tant de bo també poguessin tenir l’oportunitat d’estudiar, si no presencialment, almenys en línia.

Soc afortunada: la meva família sempre m’ha donat suport i m’ha encoratjat.

El meu pare i la meva mare sempre ens han dit a mi i a les meves germanes: «Primer estudieu, sigueu independents i després planifiqueu la resta de la vostra vida».

Sense el seu suport, potser hauria quedat com milers d’altres nenes, en silenci, oblidada, asseguda sense esperança en un racó de casa. Però amb la seva ajuda, vaig assolir un alt nivell d’anglès, em van acceptar en una universitat estatunidenca i, si Déu vol, algun dia completaré un màster i fins i tot un doctorat.

Somio que algun dia totes les famílies reconeguin la importància de donar suport i empoderar les seves filles.

Ara, quan miro enrere i penso en qui era fa tres anys i mig, m’adono que ja no soc la mateixa persona. He madurat més enllà de la meva edat, he adquirit saviesa i m’he fet més forta.

Estic preparada per construir un futur brillant, i avançaré —més forta que mai— cap als meus objectius i els meus somnis.