La sala buida de l'ara enderrocat Cinema Park de Kabul. Captura de pantalla del vídeo «Park Cinema 🎥 Kabul | Destruction of Park Cinema Kabul Afghanistan» del canal de Youtube Pathan Film. Ús just de la imatge.

Aquest article d’Elina Qalam per al Hasht-e Subh Daily es va publicar originalment el 29 d'octubre de 2025. Una versió editada es republica a Global Voices en virtut d’un acord de col·laboració de continguts.

Durant els darrers cinc anys, els talibans han prohibit activitats cinematogràfiques al país i enderrocat un cinema a Kabul, la capital. Des que van prendre el poder de l'Afganistan a l'agost de 2021, van començar a eliminar pel·lícules i sèries de televisió de les emissores nacionals de manera progressiva per a després tancar les portes de les sales de cinema al públic. A través de polítiques sistemàtiques, van eliminar les dones de les pel·lícules.

Aquest article es basa en la investigació realitzada pel mitjà de comunicació Hasht-e Subh Daily i en entrevistes a diversos cineastes i antics treballadors de l’Afghan Film que es troben tant a l'exterior com a l'interior del país. Els talibans van clausurar l'Afghan Film, l'única institució oficial per a la producció, finançament i arxivament de cinema afganès. Múltiples cineastes exiliats han expressat preocupació respecte al futur de l'hemeroteca de l'Afghan Film: temen que pugui ser destruïda.

La importància de l'Afghan Film rau en el seu paper en les arts i el cinema, però també en la seva trajectòria com a repositori de la història visual de l'Afganistan. L'arxiu conté documentals que es remunten fins a principis del segle XX i que abracen els moments polítics més rellevants de la història moderna del país.

Eliminació de l'Afghan Film

Arran de la presa de poder per part dels talibans, l'esfera cultural i artística del país va ser sotmesa a restriccions àmplies i severes. Des dels primers dies que van controlar Kabul, el règim va prendre mesures graduals per a reprimir l'art i, en particular, el cinema.

Com a primera mesura, el 21 de novembre de 2021, el Ministeri per a la Propagació de la Virtut i la Prevenció del Vici va emetre una directiva de vuit articles que va desembocar en una exclusió generalitzada de les dones dels mitjans.

Seguint la mateixa línia, el 22 de març de 2023, l'Ajuntament de Kabul, liderat pels talibans, va anunciar que s'enderrocaria l'històric Cinema Khair Khana per a construir-hi un centre comercial, una mesquita i blocs de pisos. Era un dels cinemes més antics i reconeguts de la capital.

El 26 de setembre de 2023, els talibans van decidir llogar l'històric edifici del cinema Aryub. Aquesta sala, la qual havia estat convertida en un pàrquing, era considerada un símbol fonamental de l'escena cinematogràfica afganesa degut a la seva arquitectura distintiva.

Finalment, el 13 de maig de 2025, els talibans van dissoldre oficialment l'Afghan Film, l'única institució estatal de l'Afganistan dedicada al cinema. Amb aquesta mesura, es van extingir les últimes esperances per a un renaixement del cinema formal a l'Afganistan i una de les institucions més importants de la indústria cinematogràfica nacional es va convertir en història.

El següent vídeo de Youtube mostra l'enderrocament del Cinema Ariana de Kabul.

Contradiccions en la perspectiva cultural dels talibans

Els talibans han intentat presentar-se com a defensors de la cultura i l'art a través de mesures com ara l'organització del festival de cinema Did-e Naw. Els experts afirmen que aquestes accions tenen un fi propagandístic i no contribueixen a cap mena de canvi genuí en la perspectiva cultural del règim.

Al llarg dels últims quatre anys, el grup ha produït nou pel·lícules i una sèrie de televisió. Cap dona forma part d'aquestes produccions. El contingut de les pel·lícules promou la ideologia dels talibans, denigra l'anterior govern, condemna els valors democràtics i glorifica els atemptats suïcida i la tendència bel·licista del grup.

Segons la investigació del Hasht-e Subh Daily, les pel·lícules produïdes pels talibans, com ara Bagram Prison, Pul-e Company, Kabul Retaining Walls, State Gardener, A Working Day of a Police Commander i Ninth of Sunbula, són només una part de les produccions finançades pel Govern.

Aquestes pel·lícules tenen l'objectiu de legitimar el règim dels talibans i ressaltar els errors de l'anterior govern. La majoria són propagandístiques per defecte, no pas narratives amb visió artística, i van ser produïdes en gran mesura per cineastes amb poca experiència o per estudiants.

Sayed Ahmad Shekab Mousavi, professor del Departament de Cinema a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Kabul, i actualment investigador convidat a la Universitat de Colúmbia de Nova York, comenta:

In their first regime [1996–2001], the Taliban burned films and television series, eliminated female actors, banned music, and only allowed religious chants and hymns. Now the same policy continues, but in a different guise. However, one point is clear: this time, the Taliban are constructing a visual history of themselves; a history built on censorship, exclusion, and distortion, but ultimately a history that will remain as their legacy.

Durant el seu primer règim [1996–2001], els talibans van cremar pel·lícules i sèries de televisió, van eliminar les actrius de l'espai públic, van prohibir la música i nómes van permetre els càntics i els himnes religiosos. Ara les mateixes polítiques segueixen vigents, però amb una disfressa diferent. No obstant, una cosa resulta evident: aquesta vegada, els talibans estan elaborant un relat visual del seu règim; un relat construït a base de censura, exclusió i distorsió, però, al cap i a la fi, un relat que es convertirà en el seu llegat.

Cineastes a l'exili

Tot i que els cineastes afganesos a l'exili afirmen que continuar fent pel·lícules és «la millor venjança» contra els talibans, també asseguren que afronten nombroses dificultats als països on han buscat refugi.

Afegeixen que les restriccions econòmiques, la manca d'accés a instal·lacions tècniques, els problemes habitacionals i la falta d'oportunitats professionals impedeixen el desenvolupament dels seus projectes.

La migració forçada ha trencat la seva connexió amb l'audiència afganesa i, per tant, ha deixat l'esfera cultural del país fora del seu abast. Ahmad Aryubi, antic cap del cinema Aryub, en diu:

When the younger generation sees only these limited and weak films [produced by the Taliban], they form the impression that we are a backward country, incapable of producing films or maintaining a presence on the global stage.

Quan l'únic que veuen els joves són aquestes pel·lícules limitades i frèvoles [produïdes pels talibans], es fan a la idea que el nostre país és retrògrad, incapaç de produir pel·lícules o de mantindre una presència en l'escena global.

Marinan, cineasta de l'Afganistan resident a França, explica:

Life in exile is a major challenge. Some may be able to work hard and build their path, but for many, it is extremely difficult. I know individuals with distinctive talents who have no place in the cinema of Afghanistan while living in European countries.

La vida a l'exili és un gran repte. Hi ha qui és capaç de treballar de valent i construir el seu camí, però per a la majoria és massa difícil. Conec persones amb un gran talent que mai no podran formar part del cinema afganès mentre visquin a Europa.

La complicada vida dels cineastes a l'Afganistan

Les troballes del Hasht-e Subh Daily mostren que les condicions dels cineastes i dels cinemes a l'Afganistan dels talibans són significativament més crítiques que en èpoques anteriors. La censura, les restriccions ideològiques i la prohibició del cinema per part dels talibans hi han fet impossible tota activitat cinematogràfica.

Sabera Sadat, actriu, exposa les dures condicions en què viu:

After activities were restricted and I lost my job at the Theater Directorate, where I was working as an actress at that time, my living conditions became extremely difficult. I was the breadwinner of my family, and this situation negatively affected both my morale and my artistic identity. I was unable to leave Afghanistan because of my children, as my life depends on them.

Les meves condiciones de vida es van tornar extremadament difícils després de la restricció d'activitats, la qual cosa em va fer perdre la meva feina d'aquell moment com a actriu a la Direcció de Teatre. Jo era qui mantenia la família i aquesta situació va afectar tant la meva moral com la meva identitat artística. No vaig poder sortir del país pels meus fills, ja que la meva vida depèn d'ells.

Sadat ofereix un pronòstic desesperançador: «La situació és nefasta. Des del meu punt de vista, en les circumstàncies actuals, no hi ha esperança per a un renaixement del cinema».

El Hasht-e Subh Daily revela que els talibans permeten que els cineastes operin sota condicions molt estrictes. El primer requisit és que entreguin el guió als talibans i que, un cop acabada, es torni a revisar la pel·lícula.

Només s'autoritza la projecció de la pel·lícula si encaixa completament amb les exigències del règim. A més, la participació de les dones en el cinema està del tot prohibida.

Sota aquestes condicions, la indústria cinematogràfica de l'Afganistan ha estat suprimida i no hi ha esperança per a la reobertura o continuació d'una activitat artística lliure. Molts cineastes han abandonat el país i els que hi romanen viuen en situacions de pobresa i desesperació.