Imatge de Chad Madden a Unsplash. (Imatge d'ús lliure).

Per a Kgomotso Modise, una periodista sud-africana que cobreix judicis i notícies de justícia penal, l'assetjament en línea ha esdevingut una realitat diària. «Els insults són molt sexuals», ha explicat durant una entrevista amb Global Voices, ressaltant que els seus companys homes, que expressen opinions semblants, no reben mai un assetjament d'aquest tipus: les seves opinions són sovint sexualitzades i desacreditades. Al publicar contingut en què criticava les execucions extrajudicials al seu país, el rebuig inicial del públic va escalar fins al punt de convertir-se en una agressió: els trols d'internet van recuperar fotos d'infantesa del seu compte de Facebook i les van publicar juntament amb amenaces de violència sexual cap a ella i la seva neboda menor d'edat. 

Però el mal va molt més enllà dels periodistes individuals: la ciberdelinqüència representa més d'un 30 % de tots els delictes denunciats a l'Àfrica occidental i l'Àfrica oriental, segons l'Informe d'Evaluació de la Ciberdelinqüència a Àfrica realitzat per la Interpol. Dos terços dels països membres africans enquestats van declarar que els delictes cibernètics representaven una proporció mitjana-alta del total de delictes i que d'entre les amenaces més denunciades hi havia les estafes en línia, el programari de segrest (ransomware), el compromís del correu electrònic empresarial (BEC) i la sextorsió. Les amenaces digitals ja afecten els usuaris ordinaris, les institucions públiques i els serveis essencials, i creen així condicions que afavoreixen la propagació de la intimidació i contingut nociu.

Reporters Sense Fronteres ha documentat per tot Àfrica ciberassetjament i cibercontrol envers les periodistes africanes i ha destacat que la violència digital ha esdevingut una barrera emergent per a la llibertat de premsa. Els 16 dies d'activisme contra la violència de gènere d'aquest any (des del 25 de novembre fins al 10 de desembre) arriben en un moment en què l'impacte públic de la violència digital és comparable al de la violència fora de les xarxes. Les dones que expressen la seva opinió sobre temes públics, es dediquen al periodisme o bé estan compromeses cívicament han de fer front a una hostilitat creixent que limita la seva participació a internet.

La violència digital com a part de la violència de gènere

Quan vaig llançar el pòdcast Digital Dada, volia crear un espai on les periodistes poguessin parlar obertament sobre les seves experiències. El que vaig descobrir a l'entrevistar desenes de companyes de professió va ser que la violència en línia ha esdevingut una de les formes de violència de gènere amb el creixement més ràpid, tant a Kenya com a la resta d'Àfrica. Es manifesta a través d'amenaces, ciberassetjament, suplantació d'identitat, vigilància intrusiva i contingut manipulat i dissenyat amb la finalitat d'avergonyir o silenciar les dones.

Totes i cada una de les periodistes a qui he entrevistat han patit casos d'assetjament en línia. Els atacs van des de l'assetjament selectiu i el ciberassetjament fins a campanyes organitzades de troleig i agressions profundament masclistes. La seva visibilitat com a dones als mitjans de comunicació les fa especialment vulnerables i converteix el seu espai a internet en un abocador d'hostilitat i misogínia freqüents.

L'evolució és esgarrifosa. ONU Dones assenyala que el que comença a poc a poc a través de pantalles, d'un missatge o d'un comentari o publicació pot arribar a convertir-se en una allau d'amenaces i violència a la vida real. Es fan fotos sense consentiment, s'escampen declaracions falses en qüestió de segons, es rastregen ubicacions i les eines d'intel·ligència artificial es fan servir per produir fotos hipertrucades (deepfakes) amb l'objectiu d'humiliar i silenciar les dones.

He documentat l'estrall. Una presentadora del telenotícies va fer públic que havia començat a autocensurar-se per por a l'assetjament constant. Una altra va revelar que va haver de buscar ajuda psicològica al patir un cas greu de troleig. Encara una altra va denunciar que els atacs es van estendre més enllà d'ella, ja que van afectar el seu marit i els seus fills. Moltes periodistes han hagut de prendre la difícil decisió de desactivar els seus comptes de xarxes socials per salvaguardar el seu benestar mental.

Quan les periodistes s'autocensuren, és la societat qui perd. S'atempta contra la llibertat d'expressió. No es tracta d'incidents aïllats, sinó d'atacs sistemàtics configurats per apartar les dones del debat públic.

Veus de la cimera de Luanda

La seguretat digital va jugar un paper rellevant a la Cimera Unió Africana-Unió Europea a Luanda (Zàmbia). En una entrevista duta a terme durant la reunió, l'ambaixadora Liberata Mulamula, enviada especial de la presidència de la Comissió de la Unió Africana per a les Dones, la Pau i la Seguretat, va descriure la violència digital com una nova amenaça per a la pau i la seguretat i va assenyalar que els espais virtuals poden ser especialment hostils amb les dones que ocupen càrrecs directius. Així mateix, va parlar obertament de la càrrega emocional causada per l'assetjament persistent i va animar les dones a mantenir-se visibles a les xarxes. Va declarar el següent: «Hem mobilitzat les dones perquè facin servir les xarxes i no els hi tinguin por, perquè les nostres veus s'han de sentir.» Igualment, va afegir que la Unió Africana ha creat una xarxa de dones professionals als mitjans de comunicació per contrarestar la desinformació i oferir suport a les supervivents de violència digital.

D'igual manera, va referir-se a l'adopció de la primera convenció de la Unió Africana per posar fi a la violència contra les dones i nenes. Va expressar que per implementar-la s'ha de situar al centre la ciberseguretat i va mencionar que el Fòrum sobre Dones, Pau i Seguretat de l'Unió Africana a Tunísia, celebrat els dies 9 i 10 de desembre, abordaria directament la qüestió de la violència digital.

Henriette Geiger, ambaixadora de la Unió Europea a Kenya i representant permanent de l'UNEP (el Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient) i de l'ONU-Habitat (el Programa de Nacions Unides per als Assentaments Humans), va subratllar la necessitat d'una major capacitat de ciberseguretat, tenint en compte que ara els països digitalitzen serveis essencials. Va dir que la Unió Europea i Kenya es troben immerses en un diàleg sobre l'adequació de dades amb l'objectiu d'alinear els estàndards de protecció de dades de Kenya amb els de la UE. Igualment, va afegir que, si s'aconseguís, Kenya podria convertir-se en un nucli digital capaç de processar dades sensibles de forma segura. Aquestes declaracions van mostrar, tot plegat, un reconeixement conjunt: l'existència d'espais digitals més segurs és essencial per garantir la participació de les dones, la igualtat i el futur de la cooperació digital entre Àfrica i Europa.

Per què està creixent la crisi i què s'ha de canviar

La ràpida expansió de l'accés a internet ha fet que incrementés l'exposició al contingut nociu. La Interpol adverteix que les amenaces en línia ara s'adrecen als usuaris ordinaris i les institucions públiques, amb la qual cosa les narratives danyoses difícilment són controlables. En el periodisme local la tendència és similar. Un informe recent a Kenya assenyala que moltes kenyanes s'han vist obligades a interrompre l'activitat a les xarxes després de patir assetjament vinculat a debats polítics i socials. Les supervivents van assegurar que se sentien insegures fins i tot fora de les xarxes i van revelar que sovint aquest assetjament les acompanyava també a casa seva. Les dones que aspiren a càrrecs polítics han de carregar amb les mateixes pressions: un informe redactat per la Fundació de Westminster per la Democràcia va concloure que les candidates van haver d'afrontar casos de suplantació d'identitat, dòxing (revelació d'informació personal), ciberassetjament i retocs fotogràfics realitzats amb la intenció de dissuadir-les d'entrar en l'esfera pública.

Els sistemes d'informació deficients i la implementació inconsistent de polítiques s'afegeixen al problema. Tot i que Kenya disposa de lleis de protecció de dades i de ciberdelinqüència, moltes supervivents no reben el suport oportú, cosa que suposa la norma en la majoria de països africans. Les plataformes solen trigar a eliminar el contingut nociu i els procediments clars de denúncia continuen sent limitats. Aquests buits permeten la propagació de la violència digital a mesura que més serveis es digitalitzen.

Una millor ciberseguretat va de la mà d'una millora dels serveis d'atenció i de les mesures adoptades per les plataformes, així com de procediments més clars per a la notificació d'incidents. Els programes d'alfabetització digital poden ajudar a l'hora de familiaritzar-se amb pràctiques més segures, principalment per a usuaris de comunitats rurals i de nivell socioeconòmic baix. Les plataformes han de reforçar les eines d'indicació d'assetjament i combatre'l de manera més eficaç. De la mateixa manera, els marcs polítics de la majoria de nacions proporcionen les bases però també cal que es dotin dels recursos adequats per aplicar-les consistentment. Finalment, la cooperació regional pot contribuir a una millora dels estàndards de ciberseguretat i del coneixement compartit de les amenaces emergents. 

Els 16 Dies d'Activisme d'aquest any han ressaltat la necessitat de considerar la violència digital com a violència real i posen de manifest que #NoHiHaExcuses per a la violència en línia.