Manifestants de la generació Z davant de l’oficina de l'Ajuntament de Bharatpur (Nepal). Setembre de 2025. Fotografia de Himal Subedi, via Wikimedia Commons (CC BY-SA 4.0).

Setmanes després que la policia disparés contra una multitud de manifestants estudiantils al setembre, causant almenys 19 morts, el fum encara planava sobre Katmandú, la capital del Nepal. Els carrers, que abans eren plens d’escolars, ara estaven ocupats per soldats armats.

El que va començar com una protesta contra la prohibició de les xarxes socials no tenia a veure únicament amb TikTok o Facebook. Era l’esclat de frustracions acumulades durant molt de temps i la revenja per un segle d’inestabilitat i corrupció.

Els manifestants de la generació Z al Nepal han heretat una democràcia per la qual van lluitar els seus avis, i han vist amb els seus pares com aquesta es desfeia. Per entendre la ràbia del 2025, cal revisar una història marcada per reis, revolucions i demandes constants de rendició de comptes.

Durant bona part de la història moderna, el Nepal va ser governat per reis. La dinastia Rana va prendre el poder el 1848 i va establir una oligarquia que va aïllar el Nepal durant més d’un segle. L’educació estava limitada a les elits i la població general nepalesa tenia molt poca veu en el govern.

Autocràcia i el sistema panchayat

Després de la Segona Guerra Mundial, inspirats per la independència de l’Índia, els exiliats nepalesos van començar a formar partits d’oposició. Una revolta el 1951, amb el suport del rei Tribhuvan, va posar fi al domini dels Rana i va obrir les fronteres del Nepal.

Al cap d’un any, el rei Mahendra va dissoldre el parlament, va prohibir els partits i va imposar l'autocràtic sistema panchayat. Durant els 30 anys següents, una complexa jerarquia de consells, que rendien comptes directament a la corona, va governar el Nepal. Els dissidents polítics o els que desafiaven el poder reial eren empresonats o enviats a l’exili. Els mitjans de comunicació estaven fortament censurats, tot i que una certa dissidència va sobreviure a la clandestinitat.

El Moviment Popular de 1990

Protesta durant el Moviment Popular de 1990 a Katmandú (Nepal). Fotografia de Min Ratna Bajracharya, via Wikimedia Commons (CC BY-SA 4.0).

A mesura que els anys 1980 arribaven a la fi, l’economia es mantenia estancada, la corrupció governamental estava generalitzada i una nova generació d’estudiants exigia canvis. El 1990, després de setmanes de mobilització massiva a través del Moviment Popular, o Jana Andolan I, el rei Birendra va acceptar restaurar una democràcia multipartidista.

Una nova constitució va establir una monarquia constitucional i llibertats civils al país.

Inestabilitat política i insurgència maoista

Tanmateix, l’eufòria aviat es va convertir en decepció. Els governs canviaven amb una regularitat sorprenent; entre 1991 i 2001, el càrrec de primer ministre va ser ocupat i abandonat més d’una dotzena de vegades. Els partits polítics es fragmentaven en faccions que buscaven mantenir el poder més que no pas elaborar polítiques públiques.

A mesura que la desigualtat augmentava i les comunitats rurals perdien la confiança en uns polítics incapaços de proporcionar carreteres, electricitat o llocs de treball, es va obrir espai per a una alternativa radical. El 1996, el Partit Comunista del Nepal (Maoista) va iniciar una rebel·lió armada exigint la fi de la monarquia, així com una reforma agrària i justícia social. El conflicte va engolir gran part del camp i va deixar més de 17.000 morts a principis dels anys 2000.

La massacre reial de 2001 i el regnat de Gyanendra

El país va viure aleshores un trauma nacional quan el 2001 es va produir una massacre reial. El príncep hereu Dipendra va matar a trets el rei Birendra, la reina Aishwarya i nou membres més de la família reial, abans de suïcidar-se amb la mateixa arma. Segons es va dir, en aquell moment es trobava sota els efectes de l’alcohol.

El rei Gyanendra va assumir el tron i el 2005 va dissoldre el Parlament i va declarar l’estat d’emergència, fet que va unir els partits polítics de l’oposició, la societat civil i els maoistes.

El 2006, durant les protestes massives del Moviment Democràtic, o Jana Andolan II, Gyanendra es va veure forçat a abdicar. El 2008, la monarquia va ser finalment abolida. El Nepal es va convertir en una república democràtica federal i els antics líders maoistes van passar a ser parlamentaris.

La nova república i la constitució

Mapa del Nepal que en mostra les set províncies. Imatge de SimulationWig, via Wikimedia Commons (CC BY-SA 4.0).

La nova república va generar grans esperances. Es va crear la primera assemblea constituent per redactar una constitució que garantís la representació de les dones, els dàlits, els pobles indígenes i els grups madhesi.

Tanmateix, el procés es va allargar durant set anys, marcat per disputes entre les elits. Després que l’assemblea fos dissolta dues vegades, finalment es va adoptar una nova constitució el 2015.

El nou text establia un règim federal que dividia el Nepal en set províncies i reconeixia drets i inclusió. No obstant això, va ser aprovat enmig de controvèrsia, i molts grups marginats van afirmar que n'havien quedat exclosos.

Corrupció política i desigualtat creixent

Durant els anys següents, el país va anar alternant coalicions encapçalades per les mateixes figures —K.P. Sharma Oli, Sher Bahadur Deuba i Puxpa Kamal Dahal, conegut com a «Pratxanda»— com a primers ministres. Tots, sense excepció, van prometre reformes, però van acabar amb un patrimoni qüestionat públicament o implicats en pràctiques de clientelisme o corrupció.

A mesura que augmentava l’emigració, prop del 14 % de la població treballava a l’estranger, i les remeses s’havien convertit en el salvavides econòmic del país. Però la bretxa entre rics i pobres s’eixamplava. Les escoles i els hospitals de les zones rurals es deterioraven, mentre que les elits exhibien la seva riquesa.

Les xarxes socials es van convertir alhora en bàlsam i mirall, un espai on la frustració fermentava, amb etiquetes com #NepoKids i #YouthsAgainstCorruption, que posaven en relleu els privilegis de les elits.

El 2024, l’economia nepalesa estava asfixiada per la inflació, l’atur juvenil i l’estancament polític. La resposta del govern no va ser impulsar reformes, sinó imposar noves regulacions que restringien les plataformes en línia i els mitjans digitals.

Les protestes estudiantils de 2025

A principis de setembre, alguns grups d’estudiants van començar a organitzar-se a través d’aplicacions xifrades i grups presencials. En pocs dies, milers d’estudiants van protestar pels carrers de Katmandú, Pokhara i Lalitpur.

Portaven pancartes amb lemes com «Atureu la corrupció, no les xarxes socials». Molts eren adolescents criats amb relats sobre el moviment democràtic, però que només havien conegut la disfunció del govern.

Quan les multituds van créixer davant del parlament, la policia va disparar gasos lacrimògens i després munició real. Els hospitals es van omplir d’estudiants amb uniformes escolars. Segons mitjans locals i organitzacions de drets humans, almenys 19 persones van morir. El govern va imposar un toc de queda, va tallar les xarxes mòbils i va desplegar l’exèrcit.

Aquella nit, amb l’esclat de la indignació pública, el ministre de l’Interior va dimitir. El gabinet va revertir la prohibició, però les protestes es van estendre més enllà de Katmandú, alimentades per la ràbia contra la desigualtat i la corrupció.

En el caos posterior, hi va haver grups violents que van atacar edificis governamentals i les llars de polítics. L’ex primer ministre Deuba i la seva esposa, Arzu Rana Deuba, van ser rescatats per l’exèrcit després que uns manifestants assaltessin la seva residència.

Lideratge interí i demandes de responsabilitats

Sushila Karki a la Cimera EUA-Nepal per la Democràcia, 2021. Fotografia de l’Ambaixada dels EUA a Katmandú, via Wikimedia Commons (CC0 1.0 domini públic).

Amb la capital sota control militar, el president Ram Chandra Poudel va nomenar l’expresidenta del Tribunal Suprem Sushila Karki com a primera ministra interina, amb la qual cosa es va convertir en la primera dona a ocupar aquest càrrec al Nepal.

Karki, de 73 anys, és una magistrada jubilada coneguda per les seves resolucions contra la corrupció. El seu nomenament va comptar amb el suport dels representants juvenils que havien ajudat a liderar les protestes.

El govern provisional de Karki s’ha felicitat pel compromís d’investigar les morts, restablir l’ordre i convocar noves eleccions el març de 2026; si això servirà per reconstruir la confiança del poble és una altra qüestió.

Continuïtat i esperança: lliçons de la història

La història del Nepal ha estat una successió d’embranzides seguides d’estancament: revolució, esperança, paràlisi. Cada vegada —el 1951, el 1990 i el 2006— la revolució va enderrocar un vell ordre, però no va aconseguir generar un canvi sostenible.

Per a la generació Z, el repte és si aquest moment pot suposar un veritable punt d’inflexió. El moviment ja ha fet història: exigint responsabilitats, portant una dona al càrrec més alt del país i demostrant que l’acció cívica encara és possible dins d’un sistema deteriorat.

Els carrers de Katmandú estan en silenci, però la tensió persisteix. Els estudiants continuen fent vetlles nocturnes en record de les víctimes. Les parets de les universitats estan cobertes de grafits que diuen: «Si no és ara, quan?».

Human Rights Watch i Amnistia Internacional han reclamat investigacions independents sobre l’actuació de la policia i l’exèrcit. Les forces armades sostenen que van actuar per protegir l’ordre públic i remarquen que molts dels implicats eren menors d’edat.

En les seves primeres declaracions com a primera ministra interina, Karki va demanar calma en aquest període d’inestabilitat. «El canvi ha d’arribar a través de les institucions, no del foc», va afirmar. Però també va expressar el seu acord amb el fet que els joves nepalesos tenien «raó a exigir dignitat i oportunitats».

Resta per veure si les protestes marcaran l’inici d’un camí cap a la reforma o si seran simplement l’últim capítol de la llarga narrativa nepalesa d’esperança i decepció.

Però hi ha una constant: tots els moviments des de la caiguda dels Rana han estat impulsats per estudiants que creien que el seu país podia ser millor. En aquest sentit, les protestes del 2025 no van trencar amb la història; en van ser la continuació.