Il·lustració de CONNECTAS, compartida amb permís seu.

Aquest article de Leonardo Oliva va ser publicat originalment a CONNECTAS i s'ha republicat a Global Voices a través d'un acord entre tots dos mitjans.

L'escena s'ha viralitzat a les xarxes socials: la Selena Gómez crida confusament paraules en castellà i després es posa a cantar-hi. És un tall d’Emilia Pérez (2024) i forma part de l'escàndol que envolta la pel·lícula amb més nominacions als premis Oscar que es van lliurar el passat diumenge 3 de març. Al final, de les tretze categories en què estava nominada en va guanyar dues.

Malgrat el nom que té, Gómez és estatunidenca i no parla un borrall de castellà. Per això, el seu accent forçat en el film ha estat motiu de crítica per tot Llatinoamèrica. I no només se l'ha criticada a ella, sinó al conjunt d'aquesta producció francesa, rodada a Europa, protagonitzada per una actriu trans espanyola i ambientada a… Mèxic.

@soceleb Selena Gomez in Emilia Pérez. #selenagomez #emiliaperez #fyp #popculture #celebrity #hollywood #foryoupage ♬ suono originale – soceleb

Emilia Pérez va ser nominada als Oscars de millor pel·lícula i millor director, però també, entre d'altres, al de millor pel·lícula de parla no anglesa en nom de França (tot i que no s'hi diu un sol mot de francès).

Per a Ximena Méndez Mihura, una investigadora de la Facultat Llatinoamericana de Ciències Socials (FLACSO) especialitzada en la representació de Llatinoamèrica a Hollywood, la pel·lícula forma part d'una llarga tradició. Segons ella, en la indústria cinematogràfica, «els homes llatinoamericans són caracteritzats majoritàriament com natius subhumans i les dones, com éssers bells, associades al flirteig heterosexual». I, pel que fa als escenaris i els països, destaca: «El tracte que s'ha donat a Mèxic té un recorregut particular associat als pobles natius i, en els darrers anys, al narcotràfic». Per la seva banda, Cuba és «un instrument de l'esquerra» i en el cas de Colòmbia «es para especial atenció al tema de la perillositat».

Sobre el cas colombià, n'hi ha prou a fixar-se en una de les últimes estrenes a Netflix, la sèrie Bogotá, que no és estatunidenca ni europea sinó coreana, però repeteix els clixés de sempre. El principal és el filtre groc amb què està gravada, el mateix que trobem en desenes d'altres produccions que miren de fer saber a l'espectador badoca del Nord global que som en un país llatinoamericà. En aquell còctel groguenc s'inclouen molta pols, desert i pobresa, com també rols estereotipats com ara dones voluptuoses i sensuals i homes narcotraficants i seductors. Tant elles com ells acostumen a ser ballarins excepcionals. I tots plegats viuen en llocs exòtics ubicats més enllà de la (presumpta) frontera entre la civilització i la barbàrie.

Sota aquestes premisses, Hollywood no ha dubtat a posar Al Pacino a fer de narco cubà a Scarface (1983), Madonna de primera dama argentina a Evita (1996) o Antonio Banderas d'esquerrà xilè a La casa dels esperits (1993). Són antecedents directes d’Emilia Pérez, si bé en aquella època, en la dècada del 80 i la del 90, no hi havia xarxes socials que amplifiquessin les queixes en veu baixa que poguessin generar.

A l'argentina Méndez Mihura, la pel·lícula d'Audiard no la va disgustar. Diu que té elements del teatre de l'absurd entrellaçats amb temes d'actualitat, com ara «les noves identitats, l’empoderament femení i la qüestió de la seguretat i el narcotràfic». Amb tot, reconeix el següent: «Si no te la prens com una pel·lícula del gènere de l'absurd, certament pot generar susceptibilitats en el poble mexicà. Perquè Mèxic des dels orígens del cinema va anar insistint als Estats Units que no podien estrenar pel·lícules que malparlessin de la seva gent. Així doncs, van haver de canviar moltes coses de Hollywood perquè poguessin estrenar pel·lícules a Mèxic.»

Per la seva banda, el guionista i realitzador mexicà Guillermo Rivera, també periodista i membre de CONNECTAS Hub, va assenyalar que Emilia Pérez és «la visió d'una persona europea, un home blanc de certa part del món, amb la perspectiva que tot Llatinoamèrica és d'un mateix color i d'un mateix sabor». És una perspectiva que «definitivament la tenen en altres llocs: tot és sèpia». I va afegir: «És la mateixa representació que ha fet sempre Hollywood de Mèxic.»

El crític de cinema Juan Carlos Ampié hi coincideix. Aquest nicaragüenc viu als Estats Units, on la premsa especialitzada ha rebut Emilia Pérez amb grans elogis. Per a ell, però, la pel·lícula és «una manifestació de la insularitat de la cultura cinematogràfica dels Estats Units i Europa». I matisa: «Nosaltres veiem tot el que ells produeixen, però ells no veuen tot el que nosaltres fem. Tampoc produïm [cinema] en un volum similar i les vies de distribució estan pràcticament tancades per als nostres cineastes.»

Ampié qüestiona el fet que al film hi ha «moltes decisions creatives que estan més informades per la ignorància que per un interès genuí per connectar amb la cultura llatinoamericana». I apunta a la lletra de les cançons: «No m'estranyaria que haguessin utilitzat el Traductor de Google per a traduir-les». D'altra banda, en raona l'èxit adduint que les ficcions mexicanes més populars als Estats Units són «drames de narcotràfic i telenovel·les, justament els dos gèneres amb què trafica Emilia Pérez.»

El cinema de l'era Trump

Una de les organitzacions més actives contra la tendència de Hollywood d'estereotipar els llatinoamericans és la Coalició Nacional de Mitjans Hispans (coneguda com a NHMC, per l'abreviació en anglès). L'any passat, va llançar un manual per a guiar els responsables de la indústria d'entreteniment a l'hora d'explicar històries de llatinoamericans.

La NHMC afirma que als Estats Units «el panorama mediàtic és dominat per creadors, executius i actors blancs no llatinoamericans, que creen un món gran i ampli que reflecteix les seves comunitats i identitats en pantalla». Aquestes produccions solen retratar-los com a membres de bandes, narcotraficants o criminals; en papers amb poc o gens de diàleg, o com a personatges servils amb accents estereotipats que contrasten amb els salvadors de pell blanca.

Un estudi recent de la Iniciativa d'Inclusió Annenberg de la Universitat de Califòrnia va concloure que en les darreres dues dècades solament 75 artistes llatinoamericans han protagonitzat o coprotagonitzat pel·lícules, per molt que el 49 % de la població de Los Angeles és hispana. A més, en aquestes mateixes produccions, només un 5,5 % dels personatges són d'origen llatinoamericà.

Rere les càmeres, les estadístiques són igual de dolentes. De les 1.600 pel·lícules examinades, solament el 4 % van ser dirigides per llatinoamericans i només una, per una dona d'aquest origen.

Gràfic fet per CONNECTAS, utilitzat amb permís seu.

Quant als estereotips, el 25 % dels personatges castellanoparlants eren delinqüents i el 17 % eren pobres o de baixos ingressos. A ningú li hauria de sorprendre, doncs, que el mateix director d’Emilia Pérez digués, provant de defensar la seva obra, que el castellà és «l'idioma dels pobres».

La gran paradoxa és que Emilia Pérez pot convertir-se en la pel·lícula amb la qual el Hollywood més progressista respongui a la nova era de Donald Trump. Un o més premis Oscar per a la història d'una persona transgènere, mexicana i narcotraficant, tres tòpics que el republicà ha decidit combatre explícitament amb polítiques d'Estat.

Per a Méndez Mihura, el cinema ha desplaçat la perillositat del llatinoamericà cap al narcotràfic i la lluita contra aquest fenomen.

En las películas de acción de los últimos tiempos, la colonización sigue presente, pero mientras antes la dirección de colonización era de Este a Oeste (el western clásico), ahora es desde el Norte hacia el Sur (del continente). Es decir, la epopeya no ha terminado aún. Las películas de aventuras, aun cuando no pertenecen al género del western, toman algunos de sus elementos para mostrar esto. Es decir, hay territorios salvajes por civilizar y nuevas especies por educar.

En les pel·lícules d'acció dels darrers temps, la colonització hi continua present, però mentre que abans la direcció de la colonització era de l'Est a l'Oest (el western clàssic), ara és del Nord al Sud (del continent). Per tant, l'epopeia encara no s'ha acabat. Les pel·lícules d'aventures, fins i tot quan no pertanyen al gènere del western, en prenen alguns elements per a ensenyar això. Per tant, s'entén que hi ha territoris salvatges a civilitzar i noves espècies a educar.

Com si la realitat imités la ficció, ara Trump vol gestar un western propi en expulsar els salvatges (els migrants) més enllà de la frontera. A aquell lloc exòtic, groguenc i polsegós on viu un narcotraficant trans (mexicà, dominicà, espanyol… tant li fa) que canti la història de la seva redempció.