Paisatge rural de Galícia. NoelFeans/Flickr (CC BY 2.0).

Cada 17 de maig, Galícia es pren un dia de descans per a retre homenatge a uns dels seus béns més preuats: la llengua i la literatura pròpies.

El Dia de les Lletres Gallegues, que se celebra des del 1963, no és només una festa commemorativa, sinó tota una declaració de principis. En una terra on la cultura ha estat sempre un acte de resistència, de memòria i de creació, celebrar aquells que escriuen —i canten— en gallec és també reafirmar una identitat col·lectiva rica, complexa i en constant transformació. Dotada de vora tres milions de parlants, que es concentren fonamentalment al nord-oest de la península Ibèrica, la comunitat gallega s'enfronta avui a reptes propis del món global: resistir com a símbol d'identitat en un context cultural curt-terminista que no veu el multilingüisme com una cosa empoderant sinó com un obstacle per al progrés.

Enguany, la jornada es va dedicar a un grup de cantareiras històriques de diferents zones: les germanes Adolfina i Rosa Casás Rama, de Cerceda; Eva Castiñeira, de Muxía, i el grup de les pandereiteiras de Mens, una parròquia de Malpica de Bergantiños: Prudencia Garrido Ameijende, Asunción Garrido Ameijende i Manuela Lema Villar. Les cantareiras són dones cantants que produeixen un gènere musical folklòric, acompanyades d'un sol instrument: la pandereta.

Galícia és, en molts sentits, una excepció exemplar dins del mapa geocultural europeu. En el marc teòric que vaig desenvolupar juntament amb Sebastián Moreno Barreneche, les identitates geoculturals són articulacions del sentit que marquen una pertinença a entitats culturals amb una vinculació territorial i que poden adquirir diferents formats: nacionals, subnacionals, supranacionals o transnacionals.

El cas gallec demostra com una identitat vinculada a un territori pot construir-se amb una mirada polièdrica: una llengua pròpia i viva, una literatura que funciona com un dipòsit simbòlic i emocional, i una diàspora que ha sabut transportar el que fa gallec més enllà de l'Atlàntic sense diluir-ne l'essència. En lloc d'encapsular-se en una noció estàtica de nació o folklore, la galleguitat es reinventa des d'una posició perifèrica, sense deixar de dialogar amb els relats cèltics, amb la història migrant, amb els marges de l'Estat espanyol i amb el dret a narrar-se des de dins.

María López Sández. Fotografia utilitzada amb el seu permís.

Per tal d'aprofundir-hi, publiquem una entrevista realitzada el juliol del 2023 a la multipremiada escriptora i assagista María López Sández. La conversa va tenir lloc al Café Derby de Santiago de Compostel·la, mític escenari de tertúlies gallegues a l'entrada del nucli històric. La mirada de López Sández ens ajuda a entendre per què la literatura és, per a Galícia, molt més que una expressió artística: hi és una forma de pertànyer, projectar-se i habitar el món.

Global Voices (GV): Quin paper té la literatura en la construcció de la identitat gallega?

María López Sández (MLS): Es una herramienta clave, porque la producción cultural en general resulta decisiva para crear imaginarios que condicionan cómo las personas se perciben a sí mismas. Esto sucede en todos los contextos, pero en las literaturas minorizadas es aún más evidente, ya que suelen ocupar posiciones periféricas. Por eso, los procesos de desmitificación y relectura identitaria [NdR: entender la cultura propia como forma de hablar de ‘un quiénes somos’ colectivo] son más frágiles y complejos.

María López Sández (MLS): N'hi té un de fonamental, perquè la producció cultural en general resulta decisiva per a crear imaginaris que condicionen com s'autoperceben les persones. Això passa en tots els contextos, però en les literatures minoritzades es torna encara més evident, ja que acostumen a ocupar posicions perifèriques. Per això, els processos de desmitificació i relectura identitària són més fràgils i complexos.

GV: Fins a quin punt les institucions poden protegir una llengua com el gallec?

MLS: Existen diversas vías. Es fundamental garantizar su presencia en los ámbitos académico, político, administrativo y educativo. Si las instituciones fuesen coherentes con lo que establece la Carta Europea de las Lenguas Regionales o Minoritarias y con el enfoque ecolingüístico que subyace en proyectos como el Archivo Digital de Lenguas en Peligro de Extinción, sin duda se producirían avances significativos. Es preciso asumir la defensa de la lengua propia como un proyecto colectivo de máxima trascendencia. En Timor Oriental, por ejemplo, con una complejidad lingüística enorme, se apostó por la enseñanza inicial en cada una de las lenguas del territorio. Y eso en un Estado muy reciente —fundado en 2002— y con circunstancias económicas mucho más adversas que las de Galicia. La situación del gallego no es de las más extremas, pero cada lengua representa un compromiso con la diversidad cultural del planeta. Comprometerse con la diversidad lingüística del mundo pasa por hablar y defender, en cada lugar, la lengua propia.

MLS: Hi ha diverses vies. És imprescindible garantir-ne la presència en els àmbits acadèmic, polític, administratiu i educatiu. Si les institucions fossin coherents amb el que estableix la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries i amb l'enfocament ecolingüístic que desprenen projectes com l'arxiu digital Languages in Danger, llavors sens dubte es produirien avanços significatius. Cal assumir la defensa de la llengua pròpia com un projecte col·lectiu de màxima transcendència. Al Timor Oriental, per exemple, amb una complexitat lingüística enorme, es va optar per l'ensenyament bàsic en cadascuna de les llengües del territori. I això es va donar en un Estat molt recent —fundat el 2002— i amb unes circumstàncies econòmiques molt més adverses que les de Galícia. La situació del gallec no és una de les més extremes, però cada llengua representa un compromís amb la diversitat cultural del planeta. Comprometre-s'hi implica parlar i defensar, arreu del món, la llengua pròpia del territori.

GV: En lingüística es parla de la importància de la normalització i la normativització d'una llengua. Què diferencia aquests dos conceptes?

MLS: La normalización busca garantizar la presencia y el prestigio de la lengua en todos los ámbitos de la vida social. La normativización, por su parte, consiste en definir una variedad estándar que permita su uso en contextos formales y funcionales diversos. Son procesos interconectados e interdependientes, que se desarrollan en paralelo en todas aquellas lenguas que aspiran a mantenerse vivas y operativas.

MLS: La normalització pretén garantir la presència i el prestigi de la llengua en tots els àmbits de la vida social. La normativització, per la seva banda, consisteix a definir una varietat estàndard que permeti l'ús de la llengua en contextos formals i funcionals varis. Són processos interconnectats i interdependents, que es duen a terme en paral·lel en totes aquelles llengües que aspiren a mantenir-se vives i operatives.

GV: Al teu llibre Paisaxe e nación («Paisatge i nació») proposes que el territori i la personalitat estan lligats en la literatura gallega. Com es dona aquesta connexió?

MLS: Es un fenómeno que también se da en otras culturas. En el siglo XIX, con el [movimiento cultural y artístico del] Romanticismo, se produjo una profunda revalorización de los paisajes, especialmente de aquellos en los que la presencia humana era menor: los más salvajes, alejados de lo social. Por eso se pasó del parque francés al jardín inglés, y espacios hasta entonces considerados hostiles —el mar, el desierto, la alta montaña— empezaron a valorarse desde la categoría de lo sublime.

En Galicia, quien lleva a cabo ese proceso [en el siglo XIX] es Rosalía de

Rosalía de Castro, Wikimedia Commons, dominio público

Castro, auténtica configuradora de nuestra percepción del territorio. Ella articula una triple reivindicación: lingüística, paisajística y antropológica. Reivindica la dignidad de la lengua, del territorio y del pueblo que lo habita. Por eso busca para los paisajes gallegos referentes prestigiosos de la época, como los de Suiza o Italia. Esa revalorización comienza ya en el prólogo de Cantares Gallegos.

Más adelante, Ramón Otero Pedrayo retoma esa línea descriptiva y la profundiza, incorporando el valor simbólico del mapa del [geógrafo] Domingo Fontán que inserta en una escena central de [su novela] Arredor de si, hasta convertirlo en un emblema cultural.

Mapa da parte de Galiza comprendida entre A Marinha e o rio Sor (Domingo Fontán, 1828). Wikimedia Commons, bajo dominio publico

Ese mapa tuvo, por ejemplo, un profundo valor simbólico para la emigración, ya que en él aparecían representadas todas las parroquias del país, lo que generaba un fuerte vínculo emocional con la tierra. La literatura y la identidad gallegas están profundamente arraigadas en el territorio.

MLS: És un fenomen que també es dona en altres cultures. Al segle XIX, amb el moviment cultural i artístic del Romanticisme, es va produir una profunda revalorització dels paisatges, especialment d'aquells menys afectats per la presència humana: els més salvatges, allunyats de la societat. Per això es va passar del parc francès al jardí anglès, i alguns espais fins aleshores considerats hostils —la mar, el desert, l'alta muntanya— van començar a valorar-se des de la categoria del sublim.

A Galícia, qui va dur a terme aquest procés el segle XIX va ser Rosalía de Castro, l’autèntica configuradora de la nostra percepció del territori.

Rosalía de Castro (Wikimedia Commons, domini públic).

Ella articula una triple reivindicació: lingüística, paisatgística i antropològica. Reivindica la dignitat de la llengua, del territori i del poble que l'habita. Per això busca, per als paisatges gallecs, referents prestigiosos de l’època, com ara els de Suïssa o Itàlia. Aquesta revalorització comença ja al pròleg de Cantares gallegos («Cantars gallecs»).

Més endavant, Ramón Otero Pedrayo reprèn aquesta línia descriptiva i hi aprofundeix, incorporant el valor simbòlic del mapa del geògraf Domingo Fontán, que insereix en una escena central de la novel·la Arredor de si («Al voltant de si») fins a convertir-lo en un emblema cultural.

Mapa de la part de Galícia compresa entre la comarca d'A Mariña i el riu Sor (Domingo Fontán, 1828) (Wikimedia Commons, domini públic).

Aquest mapa va tenir, per exemple, un profund valor simbòlic per a l’emigració, atès que hi apareixien representades totes les parròquies del país, la qual cosa generava un fort vincle emocional amb la terra. La identitat i la literatura gallegues estan profundament arrelades al territori.

 

Arriba el Dia de les Lletres Gallegues i «aí ven o maio», com diu la cançó. La primavera pren la forma més bonica possible, pels rius volen flors de cirerers i borrissol. A Santiago de Compostel·la es comencen a omplir les terrasses dels bars, els pelegrins amb les immenses motxilles colorides s'ajunten com sardines al nucli històric, els estudiants a la zona nova comencen a assaborir les vacances passat l'últim examen i els funcionaris als edificis institucionals s'afanyen a acabar la feina per a tornar a casa i gaudir dels dies llargs.

Ara pocs recorden la pluja, aquell contrapunt tan calumniat que fustiga el nord ibèric durant mesos, aquella excepció de la promesa d'una Espanya amb sol il·limitat. Però si una cosa ensenya Galícia (i la seva literatura) és que sense aquella pluja no hi hauria tot aquest verd.