Crèdit de la foto: Oscar Navarrete [1], reproduïda amb permís.
Els éssers humans solem treure importància a la salut mental i emocional del nostre cos. De conya, fem comentaris com “estic tocat de l'ala” o “tinc memòria de mosquit”, potser com un mecanisme d'autodefensa per fer front a les preocupacions amb un rerefons real, una manera d'escapar-nos d'un deteriorament cognitiu que estem passant, o bé, simple ignorància. Qualssevol de les tres situacions és vàlida, ja que totes les persones actuem, processem, interpretem i ens sentim d'una forma singular. No obstant això, anem a parlar sobre l'efecte que la Covid-19 ha tingut sobre la salut mental de les persones i de quina manera aquesta malaltia podria causar un potencial deteriorament de les funcions cognitives dels supervivents. Aquest dany podria ser irreversible si no s'aborda correctament.
Imaginem-nos que estem en un país com Nicaragua, d'on jo soc, on no hi ha cap pla d'acció a favor de la salut mental, és més, ni tan sols hi ha una legislació específica [2] que se'n faci càrrec, ja que és un país que ha escrit la seva història al voltant dels conflictes sociopolítics i els desastres naturals. Com estudiant de medicina, vaig poder viure com és el sistema de salut del meu país des de dins i veure que està ple de mancances, l'estat és negligent i no inverteix prou en una cosa tan important com és la salut. Per tant, el panorama per a la societat nicaragüenca és molt complicat quan parlem d'una recuperació integral de les persones que han sobreviscut la Covid-19.
Després d'haver conversat amb una persona que va patir experiències traumàtiques relacionades amb la falta de respiració, i d'haver llegit l'article de “The Atlantic [3]” sobre el trastorn de delírium i la seva relació amb el coronavirus, vaig arribar a la conclusió que és necessari parlar sobre salut mental i sobre com els trastorns mentals podrien agreujar-se en els supervivents de Covid-19.
Delírium o síndrome confusional
No podem parlar de Covid-19 sense tenir en compte la síndrome del destret respiratori agut (SDRA), una lesió greu en els pulmons i un alt grau de disminució de la pressió parcial d'oxigen a les artèries (hipoxèmia); aquesta síndrome sol requerir un suport agressiu com és la ventilació mecànica, i per tant, una teràpia intensiva per poder estabilitzar els pacients. Segons els investigadors [4], la hipoxèmia, que caracteritza la SDRA, pot causar delírium, més coneguda com a “síndrome confusional”, als pacients de la unitat de cures intensives (UCI).
En aquest estat, els pacients poden passar per una alteració de la consciència i un canvi de les cognicions que es desenvolupen al llarg d'un breu període de temps, segons el manual psiquiàtric [4] dels investigadors Juan J. López-Ibor Aliño i Manuel Valdés Miyar.
Si llegim l'article de The Atlantic, trobem relats de supervivents de la Covid-19 que expliquen situacions de terror, com que t'amputin braços i cames, o estar en el teu propi funeral. Des de fa molt de temps, científics experts han estudiat sobre la relació directa entre SDRA i la generació d'un estat de deliri en persones que estan a l'UCI, però resulta més impactant una altra situació que s'ha demostrat: al llarg del temps, els supervivents d'aquest episodi, desenvolupen deteriorament cognitiu en funcions que solen passar desapercebudes com la memòria, l'atenció, la concentració, la velocitat de processament o la funció executiva del nostre cervell, segons van demostrar Hopkins i col·laboradors [5].
Ansietat i depressió
Ara parlem sobre dos turments que moltes persones pateixen i sobre els quals estem molt poc conscienciats: ansietat i depressió. Segons la psicòloga nicaragüenca Junieth Cruz [6], és molt probable que la major part de les persones, com a mínim un cop a la vida, hàgim travessat un episodi d'ansietat, el problema és que no tenim prou coneixements per identificar-ne els símptomes.
Segons un estudi relacionat amb la supervivència a l'UCI [7], s'ha demostrat que moltes persones, després de l'alta mèdica, desenvolupen problemes psicològics com malsons, atacs de pànic, agorafòbia, ansietat i depressió. A més de la presència de la caracterització d'alguna cosa coneguda com a estrès posttraumàtic (EPT), en què s'experimenten situacions com hipervigilància, reviviscència del fet traumàtic i evasió.
Un cop donat d'alta, els símptomes de depressió semblen millorar durant el primer any, l'ansietat persisteix més enllà de l'any, però l'EPT es manté a llarg termini segons un estudi de Myhren i col·laboradors [8]. Entretant, Rothenhäusler H. i col·laboradors [9] van demostrar que l'afectació i el deteriorament cognitiu podrien continuar observant-se 6 anys després de l'alta mèdica, i només el 46% de les persones podrien reincorporar-se a les seves activitats anteriors.
Si ens referim a la crisi de salut pública causada per la Covid-19, i essent realistes, a quants supervivents se'ls tractarà en matèria de salut mental? El Ministeri de Salut farà alguna cosa per pal·liar la crisi de salut mental que prosseguirà a la pandèmia? Aquestes són només 2 de les tantes preguntes que ens podrien fer reflexionar, no només a Nicaragua, sinó també en molts altres països.
En conclusió, normalment caiem en l'error de concebre la salut com a absència de malestar físic, sense adonar-nos que per estar bé hem de considerar l'equilibri entre salut mental i física. Hauríem de combatre la demonització de l'autocura o el tabú al voltant d'expressar les inquietuds mentals, per evitar el col·lapse dels pacients psicològics i psiquiàtrics. Si tenim en compte l'impacte psicològic que tindrà la pandèmia de Covid-19 a mitjà i llarg termini, hauríem de plantejar-nos apartar l'ego del voltant de la salut mental i començar a acceptar la necessitat de rebre ajuda.
Ara més que mai, hem de portar a col·lació aquest tipus de discussions entorn de la concepció del benestar integral de cadascú, i trencar els plantejaments arcaics o desfasats del “jo no vaig al psicòleg perquè no estic boig”.