Una família romanesa amb un vestit tradicional. Foto d'Adina Voicu (domini públic a través de Good Free Photos).
De Ana-Maria Dima
Fa unes setmanes, vam discutir amb un cap d'escola en un dels comtats més pobres del sud de Romania sobre la situació dels nens inscrits en aquesta escola o en altres escoles de la regió. La meua intenció era recollir informació sobre el nivell de benestar general dels xiquets, un aspecte important en un país on el 46,8% dels xiquets corren el risc de pobresa i exclusió social.. [1]
La meua pregunta era en realitat una resposta més matisada. Volia saber fins a quin punt el professorat coneix el que està passant amb els fills a casa i la situació de les famílies que vénen. Sent una escola rural, no va ser una sorpresa conèixer les famílies afectades per la pobresa i de vegades l'alcoholisme i la violència domèstica. No obstant això, en aquesta llista s'ha afegit durant els últims anys, el fenomen d'abandonar els fills a la cura d'altres membres de la família a causa del fet que els pares treballen a l'estranger. Aquests nens es converteixen en víctimes de deficiències materials i emocionals, aprenen a viure a distància la relació virtual amb un dels pares o a vegades amb els dos.
Quasi al final de la nostra discussió, la directora va començar a plorar, preocupada perquè aquests xiquets de la seua escola o d'altres escoles del comtat tingueren carències emocionals massa altes per a la seua edat, que no escoltaren i que no reberen un suport emocional adequat. Els psicòlegs escolars a Romania no tenen la capacitat d'oferir assessorament personalitzat. Realitzen assessorament grupal quan cal, sempre que només hi haja un conseller escolar per cada 1.000 estudiants [2]. Potser la seua pròpia activitat d'assessorament va aclaparar als directors.
Des de 2008, l'Autoritat Nacional per a la Protecció i Adopció de Nens ha estat monitoritzant la situació dels xiquets amb pares que han treballat a l'estranger. Publicat una vegada cada sis mesos, les estadístiques mostren que prop de 100.000 xiquets a tot el país tenen pares treballant a l'estranger, però aquestes xifres estan molt subestimades. Els pares han d'informar les autoritats locals quan abandonen el país perquè puguen fer un seguiment de la situació dels nens, independentment de qui els tinga a cura, siguen parents, una família adoptiva o institucions. Però aquesta pràctica encara no està àmpliament implementada a nivell nacional i, en el cas de grups com Roma, es fa encara més difícil, ja siga perquè els pares no tenen els documents necessaris, perquè tenen un grau baix d'alfabetització o perquè no saben o no volen complir amb les seves obligacions legals. També hi ha situacions en què els pares no declaren sortir del país per evitar perdre els seus beneficis socials.
Romania és el segon país després de Síria [3] en termes de creixement de la diàspora entre 2000 i 2015. Aquest grau de transferència demogràfica no té precedents en la història del país, sent l'èxode dels romanesos en els últims anys un tema alarmant i preocupant per a la nostra societat i per a les autoritats estat. A més dels xiquets que queden al marge dels pares que treballen a l'estranger, de vegades en situacions de pobresa i privacions materials que l'Estat no pot fer front, un altre tema de preocupació és l'eixida del personal mèdic qualificat. Un país subjecte a una despoblació tan ràpida requereix un record emocional de qualsevol tipus, una experiència en la qual sorgeixen noves nocions de vida familiar transnacional a mesura que l'estructura social tradicional es fa més feble i més fràgil.
No obstant això, com Ulrich Beck assenyala a la Societat del risc: cap a una nova modernitat [4]: “la societat és només el marc, no la causa dels fets”. El paisatge emocional en què viuen moltes famílies romaneses és almenys difícil. Els pares animen els seus fills a buscar un servei millor pagat i viure a Europa Occidental, deplorant lentament la situació que els empeny a emigrar. Hi ha altres que surten perquè no tenen res per viure, especialment aquells que viuen en zones rurals aïllades. Aquests són els llocs on les famílies tenen la major dificultat, no només des d'un punt de vista material, sinó també des del punt de vista de mantenir-se en contacte amb els membres de la família més enllà de trucades telefòniques de llarga distància, missatges de Facebook, missatges Whatsapp i correus electrònics.
Hi ha, per descomptat, idees culturals arrelades sobre com han de funcionar les famílies, i una d'elles és que les famílies haurien de mantenir-se físicament. Pot ser una reminiscència d'aquells dies allunyats del comunisme, quan els romanesos treballant a l'estranger sovint es van veure privats de l'oportunitat de portar-se amb ells a la seua família [5], ja que l'estat que temia l'emigració massiva. Però els canvis ara tenen una altra magnitud. Hi ha pobles sencers que ara només viuen els majors i semblen deserts, una evolució demogràfica que es considera amb força amenaça, donada l'escala de canvis sense precedents. La pregunta “Què ens passa?” no es pot evitar tan fàcilment.
Hi ha altres tensions que s'amaguen més enllà de la superfície. Encara que el país mostra signes de progrés i molts d'ells mostren el creixement econòmic de Romania últimament, hi ha una sensació latent que el sistema social i cultural del país està sent abolit de manera que no es pot mesurar o percebre fàcilment. Aquesta mutació pot ser un dels impulsos del futur referèndum familiar. Les dades s'han de finalitzar, el propòsit del referèndum és definir el matrimoni entre un home i una dona com a base d'una família. Mentre les pressions econòmiques fan que els romanesos emigren, la lluita per retirar l'espai emocional preuat (fins i tot ideològicament) centrat en la família sembla continuar per sempre.
Ana Maria Dima és de Romania i treballa en el camp del desenvolupament internacional. Podeu seguir-ho a Twitter a @AnaMariaDima [6].