Tot i que la ideologia oficial de la comunista Unió Soviètica (1922-1992) es mofava de la indústria del cinema capitalista dels Estats Units, no va deixar de presentar els seus llargmetratges a la categoria de la millor pel·lícula estrangera dels premis de l'Acadèmia (també coneguts com a premis Òscar) entre 1963 i 1991. De fet, tres de les pel·lícules van obtenir el premi.
El 2011, Mosfilm [1], la principal productora de la URSS [2], que continua dominant la indústria de la Rússia independent, va obrir un ‘tresor amagat de pel·lícules soviètiques’ [3] quan va penjar a YouTube una col·lecció de desenes de clàssics per veure gratuïtament (Nota de l'editor: és possible que alguns continguts de YouTube no estiguin disponibles a tots els països per raó de normatives internes).
Tot i que la interfície de l'arxiu de Mosfilm [4] només és en rus, la majoria de les pel·lícules s'han publicat amb subtítols en anglès, i amb els anys a algunes se'ls han afegit subtítols en d'altres idiomes, com l'espanyol, el turc o el serbi.
Entre aquests clàssics s'hi troben molts dels 24 films soviètics presentats als Òscars [5], incloent-ne molts de nominats. Global Voices presenta a continuació els tres guanyadors d'un premi de l'Acadèmia (especialment recomanats per veure durant el cap de setmana).
1968: Guerra i pau de Serhí Bondartxuk
El drama èpic Guerra i pau [8] (en rus: Война и мир) fou escrit i dirigit per Serhí Bondartxuk [9], i narra les desgràcies de cinc famílies durant la invasió francesa de Rússia [10], i l'impacte que tingué en l'aristocràcia. La pel·lícula, estrenada en quatre països entre 1966 i 1967, compta amb un repartiment d'acors dramàtics importants, incloent-hi el mateix Bondartxuk com a protagonista.
Totes quatre parts de Guerra i pau publicades a YouTube estan disponibles en format de pantalla completa
- Part I: Andrei Bolkonski [6]
- Part II: Nataixa Rostova [11]
- Part III: L'any 1812 [12]
- Part IV: Pierre Bezukhov [13]
Advertència: Veure la pel·lícula no pot substituir llegir la novel·la clàssica de 1869 de Lev Tolstoi, Guerra i pau [14], que ha estat lectura obligatòria per a estudiants [15] de molts països. Juntament amb l'argument de tema històric, aquesta obra essencial de la literatura mundial ofereix llargues discussions psicològiques i filosòfiques a través dels dilemes vitals als quals s'enfronten tot de personatges memorables.
1976: Dersu Uzala d'Akira Kurosawa
Dersu Uzala [16] (en rus: Дерсу Узала, en japonès: デルス·ウザーラ) és una coproducció soviètico-japonesa de 1975, dirigida pel llegendari realitzador japonès Akira Kurosawa [17]. A més de l'Òscar, va guanyar molts premis internacionals.
La pel·lícula està basada en el llibre [18] de 1923 de l'explorador rus Vladímir Arséniev [19], en què honora la memoria del seu guia nadiu, Dersu Uzala (1849–1908). Mentre explicava la història del paranyer i el caçador nanai, Arséniev va detallar l'exploració de la regió de Sikhotè-Alín [20] a l’Extrem Orient Rus [21], a principis del segle XX, així com la formació de la Sibèria a través de la seva colonització i explotació econòmica.
A YouTube la pel·lícula està disponible en dues parts, amb subtítols en anglès, búlgar, espanyol i turc.
- Dersu Uzala, Part 1 [22]
- Dersu Uzala, Part 2 [25]
1980: Moscú no creu en les llàgrimes de Vladímir Menxov
El drama urbà Moscú no creu en les llàgrimes [28] (en rus: Москва слезам не верит) duu els seus espectadors a temps més moderns, i retrata la vida de tres dones i les seves famílies entre 1958 i 1979. Escrita per Valentín Txernikh i dirigida per Vladímir Menxov [29], dugué la protagonista, Vera Alentova, a la fama. Vera Alentova fou designada com la millor actriu soviètica segons una enquesta de la revista Soviet Screen [30] el 1980.
- Moscú no creu en les llàgrimes [26] (1980) amb subtítols en anglès.
Segons la versió russa de la revista Maxim [31], la pel·lícula va contribuir a ‘un moment agradable’ en la història mundial, durant l'època de distensió [32] de la Guerra Freda [33]:
В 1985 году, перед посещением СССР, американский президент Рональд Рейган посмотрел «Москва слезам не верит» восемь раз, чтобы проникнуться русским духом. Говорят, что впечатление от фильма подвигло Рейгана удалить фразу «Россия — империя зла» из своего лексикона.
El 1985, abans de visitar la Unió Soviètica, el president americà Ronald Reagan [34] va veure “Moscú no creu en les llàgrimes” per fer-se una idea de què era l'ànima russa. Es diu que aquesta experiència va influir Reagan a l'hora de suprimir l'expressió “imperi del mal” del seu vocabulari.
La banda sonora de la pel·lícula inclou diverses cançons populars, com l'èxit mexicà ¨Besa'm molt” (en espanyol “Bésame mucho” [35]) o la famosa cançó soviètica de la II Guerra Mundial “Fumem-nos un cigar” [36] (en rus: Давай закурим [37]).
Extra: la primera pel·lícula soviètica presentada als premis no va quedar nominada, però aconseguí reconeixement mundial sostingut
L'Acadèmia de les Ciències i les Arts Cinematogràfiques va començar a atorgar els seus premis el 1956, però la Unió Soviètica va esperar set anys per presentar-hi la seva primera candidata a la nominació a millor pel·lícula estrangera. Tot i que l'Acadèmia no va acceptar-la com a nominada, la pel·lícula La infància d'Ivan [38], de 1962, es convertí en una llegenda. Va obtenir el reconeixement de la crítica i féu famós el seu director, Andrei Tarkovski [39], que llavors era debutant.
Aquest drama bèl·lic narra la història d'Ivan Bondarev, òrfan de 12 anys, i les seves experiències horripilants al Front Oriental [40] durant la Segona Guerra Mundial. A través dels pantans i boscs de Bielorússia, Ivan s'uneix a l'exèrcit soviètic i als partisans en la lluita contra els nazis, per venjar la mort de la seva família i els presoners del camp de concentració de Maly Trotsenets. La pel·lícula està basada en el relat curt “Ivan” [41] de Vladímir Bogomilov.
- La infància d'Ivan [42] (1962) amb subtítols en anglès, espanyol, francès, holandès, polonès, portuguès, serbi i turc.
La infància d'Ivan va estrenar-se a certs llocs dels Estats Units com a Em dic Ivan (en anglès: My name is Ivan). Va guanyar el Lleó d'Or [43] al Festival Internacional de Cinema de Venència [44] de 1962 i fou elogiada per nombrosos intel·lectuals de la dècada dels 60, com el director suec Ingmar Bergman [45], que afirmà que el seu “descobriment de la primera pel·lícula de Tarkovski fou com un miracle”. El filòsof francès Jean-Paul Sartre [46], per altra banda, dedicà un assaig a la pel·lícula.
Aquesta tràgica pel·lícula antibel·licista fou també molt popular i és encara coneguda arreu d'Europa central i Europa de l'Est, unes de les regions que van patir més atrocitats durant la Segona Guerra Mundial. Va tenir un èxit comercial als cinemes quan es va estrenar a la dècada dels 60, i durant les següents dècades va gaudir d'una segona vida gràcies a nombroses emissions per televisió.
Tot i que els temes i els punts de vista d'aquests pel·lícules són diversos, tant en escala com en el to, segueixen comptant amb el suport de la crítica i el públic. A Rotten Tomatoes, lloc web de crítica cinematogràfica, Guerra i pau [49] i La infància d'Ivan [48] tenen un 100% de valoracions positives al ‘Tomatòmetre’, i totes quatre pel·lícules reben puntuacions elevades del públic, amb un percentatge d'aprovat que oscil·la entre el 87% i el 94%.
Si t'has decidit a fer una marató de pel·lícules, prepara't per passar unes set hores només amb la primera! I més de sis amb les altres tres.