Tot i que la ideologia oficial de la comunista Unió Soviètica (1922-1992) es mofava de la indústria del cinema capitalista dels Estats Units, no va deixar de presentar els seus llargmetratges a la categoria de la millor pel·lícula estrangera dels premis de l'Acadèmia (també coneguts com a premis Òscar) entre 1963 i 1991. De fet, tres de les pel·lícules van obtenir el premi.
El 2011, Mosfilm, la principal productora de la URSS, que continua dominant la indústria de la Rússia independent, va obrir un ‘tresor amagat de pel·lícules soviètiques’ quan va penjar a YouTube una col·lecció de desenes de clàssics per veure gratuïtament (Nota de l'editor: és possible que alguns continguts de YouTube no estiguin disponibles a tots els països per raó de normatives internes).
Tot i que la interfície de l'arxiu de Mosfilm només és en rus, la majoria de les pel·lícules s'han publicat amb subtítols en anglès, i amb els anys a algunes se'ls han afegit subtítols en d'altres idiomes, com l'espanyol, el turc o el serbi.
Entre aquests clàssics s'hi troben molts dels 24 films soviètics presentats als Òscars, incloent-ne molts de nominats. Global Voices presenta a continuació els tres guanyadors d'un premi de l'Acadèmia (especialment recomanats per veure durant el cap de setmana).
1968: Guerra i pau de Serhí Bondartxuk
El drama èpic Guerra i pau (en rus: Война и мир) fou escrit i dirigit per Serhí Bondartxuk, i narra les desgràcies de cinc famílies durant la invasió francesa de Rússia, i l'impacte que tingué en l'aristocràcia. La pel·lícula, estrenada en quatre països entre 1966 i 1967, compta amb un repartiment d'acors dramàtics importants, incloent-hi el mateix Bondartxuk com a protagonista.
Totes quatre parts de Guerra i pau publicades a YouTube estan disponibles en format de pantalla completa
Advertència: Veure la pel·lícula no pot substituir llegir la novel·la clàssica de 1869 de Lev Tolstoi, Guerra i pau, que ha estat lectura obligatòria per a estudiants de molts països. Juntament amb l'argument de tema històric, aquesta obra essencial de la literatura mundial ofereix llargues discussions psicològiques i filosòfiques a través dels dilemes vitals als quals s'enfronten tot de personatges memorables.
1976: Dersu Uzala d'Akira Kurosawa
Dersu Uzala (en rus: Дерсу Узала, en japonès: デルス·ウザーラ) és una coproducció soviètico-japonesa de 1975, dirigida pel llegendari realitzador japonès Akira Kurosawa. A més de l'Òscar, va guanyar molts premis internacionals.
La pel·lícula està basada en el llibre de 1923 de l'explorador rus Vladímir Arséniev, en què honora la memoria del seu guia nadiu, Dersu Uzala (1849–1908). Mentre explicava la història del paranyer i el caçador nanai, Arséniev va detallar l'exploració de la regió de Sikhotè-Alín a l’Extrem Orient Rus, a principis del segle XX, així com la formació de la Sibèria a través de la seva colonització i explotació econòmica.
A YouTube la pel·lícula està disponible en dues parts, amb subtítols en anglès, búlgar, espanyol i turc.
1980: Moscú no creu en les llàgrimes de Vladímir Menxov
El drama urbà Moscú no creu en les llàgrimes (en rus: Москва слезам не верит) duu els seus espectadors a temps més moderns, i retrata la vida de tres dones i les seves famílies entre 1958 i 1979. Escrita per Valentín Txernikh i dirigida per Vladímir Menxov, dugué la protagonista, Vera Alentova, a la fama. Vera Alentova fou designada com la millor actriu soviètica segons una enquesta de la revista Soviet Screen el 1980.
- Moscú no creu en les llàgrimes (1980) amb subtítols en anglès.
Segons la versió russa de la revista Maxim, la pel·lícula va contribuir a ‘un moment agradable’ en la història mundial, durant l'època de distensió de la Guerra Freda:
В 1985 году, перед посещением СССР, американский президент Рональд Рейган посмотрел «Москва слезам не верит» восемь раз, чтобы проникнуться русским духом. Говорят, что впечатление от фильма подвигло Рейгана удалить фразу «Россия — империя зла» из своего лексикона.
El 1985, abans de visitar la Unió Soviètica, el president americà Ronald Reagan va veure “Moscú no creu en les llàgrimes” per fer-se una idea de què era l'ànima russa. Es diu que aquesta experiència va influir Reagan a l'hora de suprimir l'expressió “imperi del mal” del seu vocabulari.
La banda sonora de la pel·lícula inclou diverses cançons populars, com l'èxit mexicà ¨Besa'm molt” (en espanyol “Bésame mucho”) o la famosa cançó soviètica de la II Guerra Mundial “Fumem-nos un cigar” (en rus: Давай закурим).
Extra: la primera pel·lícula soviètica presentada als premis no va quedar nominada, però aconseguí reconeixement mundial sostingut
L'Acadèmia de les Ciències i les Arts Cinematogràfiques va començar a atorgar els seus premis el 1956, però la Unió Soviètica va esperar set anys per presentar-hi la seva primera candidata a la nominació a millor pel·lícula estrangera. Tot i que l'Acadèmia no va acceptar-la com a nominada, la pel·lícula La infància d'Ivan, de 1962, es convertí en una llegenda. Va obtenir el reconeixement de la crítica i féu famós el seu director, Andrei Tarkovski, que llavors era debutant.
Aquest drama bèl·lic narra la història d'Ivan Bondarev, òrfan de 12 anys, i les seves experiències horripilants al Front Oriental durant la Segona Guerra Mundial. A través dels pantans i boscs de Bielorússia, Ivan s'uneix a l'exèrcit soviètic i als partisans en la lluita contra els nazis, per venjar la mort de la seva família i els presoners del camp de concentració de Maly Trotsenets. La pel·lícula està basada en el relat curt “Ivan” de Vladímir Bogomilov.
- La infància d'Ivan (1962) amb subtítols en anglès, espanyol, francès, holandès, polonès, portuguès, serbi i turc.
La infància d'Ivan va estrenar-se a certs llocs dels Estats Units com a Em dic Ivan (en anglès: My name is Ivan). Va guanyar el Lleó d'Or al Festival Internacional de Cinema de Venència de 1962 i fou elogiada per nombrosos intel·lectuals de la dècada dels 60, com el director suec Ingmar Bergman, que afirmà que el seu “descobriment de la primera pel·lícula de Tarkovski fou com un miracle”. El filòsof francès Jean-Paul Sartre, per altra banda, dedicà un assaig a la pel·lícula.
Aquesta tràgica pel·lícula antibel·licista fou també molt popular i és encara coneguda arreu d'Europa central i Europa de l'Est, unes de les regions que van patir més atrocitats durant la Segona Guerra Mundial. Va tenir un èxit comercial als cinemes quan es va estrenar a la dècada dels 60, i durant les següents dècades va gaudir d'una segona vida gràcies a nombroses emissions per televisió.
Tot i que els temes i els punts de vista d'aquests pel·lícules són diversos, tant en escala com en el to, segueixen comptant amb el suport de la crítica i el públic. A Rotten Tomatoes, lloc web de crítica cinematogràfica, Guerra i pau i La infància d'Ivan tenen un 100% de valoracions positives al ‘Tomatòmetre’, i totes quatre pel·lícules reben puntuacions elevades del públic, amb un percentatge d'aprovat que oscil·la entre el 87% i el 94%.
Si t'has decidit a fer una marató de pel·lícules, prepara't per passar unes set hores només amb la primera! I més de sis amb les altres tres.