Tanca

Fes un donatiu perquè Global Voices segueixi sent fort!

La nostra comunitat internacional de voluntaris treballa de valent cada dia per apropar-te notícies que no tenen cobertura suficient, però no ho podem fer sense la teva col·laboració. Ajuda els nostres editors, tecnologia i campanyes amb un donatiu a Global Voices!

Fes un donatiu

Veus tots aquests idiomes? Traduïm els articles de Global Voices per fer que els mitjans de comunicació dels ciutadans estiguin disponibles per a tothom.

Saber més sobre Traducció Lingua  »

5 testimonis de preses polítiques recorden l'horror de la tortura durant la dictadura militar del Brasil

Dilma Rousseff em julgamento durante a ditadura militar | Foto: Arquivo Público de São Paulo

Dilma Rousseff al seu judici durant la dictadura militar. Imatge: Arxiu Públic de São Paulo

En mig d'una de les crisis polítiques més profundes de la seva història, es va obrir una altra ferida al Brasil. Va ser durant la votació per la obertura del procés de destitució de la presidenta Dilma Rousseff, que es va celebrar a la Cambra dels Diputats el passat 17 d'abril.

En concret en el vot número 316. Després d'una llarga llista de diputats que dedicaven la seva decisió a “deu, pàtria i família”, un d'ells va rendir homenatge al torturador responsable de dirigir el DOI-CODI,òrgan subordinat a l'exèrcit i que va ser el responsable de l'aparell de repressió durant els anys de dictadura militar. El diputat, orgullós, va exaltar la memòria del coronel Carlos Alberto Brilhante Ustra, a qui va anomenar la “paüra de Dilma Rousseff”.

El vot de Jair Bolsonaro, diputat que s'enorgulleix de les seves opinions homòfobes, va causar indignació tant entre aquells a favor de la destitució com entre aquells en contra. A més de la ofensa, el diputat va obrir un espai a una part de la població brasilera que dóna suport, o que accepta els crims comesos per l'Estat durant la dictadura militar, que va durar de l'any 1964 al 1985.

Son persones que creuen que, per tal de “deslliurar el Brasil dels comunistes”, les desaparicions, els assassinats extrajudicials i la tortura van ser armes justes. Fins i tot en l'any 2016, aquesta població continua sent significativa, tant així que els “M'agrada” de la pàgina de Facebook de Brilhante Ustra van augmentar un 3.300% durant la setmana després de la votació. 

Va ser aquest mateix sentiment el que va donar lloc a la instauració de dictadures al Con Sud durant la segona meitat del segle XX. Al Brasil, el règim va deixar 191 morts i 243 desapareguts, segons l'informe de la Comissió Nacional de la Veritat, publicat al desembre de 2014.

El Brasil va ser l'últim dels paisos del Con Sud a instaurar una comissió de la veritat nacional dedicada a investigar els crims de l'Estat en les seves respectives dictadures. Xile, Argentina i Uruguai o van fer durant els anys 80, just després de la democratització, i ho van tornar a fer a principis dels anys 2000. I mentre els altres països del continent han fet passes importants per revisar les seves lleis d'amnistia, el Brasil encara està començant a parlar sobre aquest tema. Per a Lorena Balardini, coordinadora del Centre d'Estudis Legals i Socials, pioner en la investigació de la memòria de les dictadures a la regió, el Brasil “ha estat el país que menys ha avançat” en la reconciliació amb el seu passat militar. 

Tot i així, Brilhante Ustra, que va ser el primer torturador del Brasil reconegut per la justícia, va morir l'any passat abans que se'l pogués jutjar. L'home responsable de comandar un dels majors centres de repressió de la dictadura militar en el període entre setembre de 1970 i 1974, durant el qual es van reportar 502 cassos de tortura i més de 40 assassinats, va seure al banc dels acusats gràcies a un procés impulsat per tres de les seves víctimes.

Global Voices ha seleccionat fragments* de cinc testimonis de preses polítiques, quatre d'elles a la Comissió Nacional de la Veritat, que no deixen lloc a dubte: la tortura va ser una pràctica corrent de la dictadura militar.

Cristina Moraes de Almeida: no era militant, però tenia coneguts en moviments polítics. La estudiant va ser detinguda en tres ocasions, i totes elles es va trobar amb Ustra. En una de les ocasions, els torturadors van forçar una rebel·lió en la cel·la per justificar les mutilacions al seu abdomen. En una altra li van trencar tres dits de la ma dreta i del peu esquerre durant una sessió de tortura. En una sessió coordinada per Ustra (sota el pseudònim de Tibiriçá) i Sérgio Fleury, el coronel que va ordenar que se la “castigués” per “portar pantalons en una oficina pública”.

Cristina Moraes de Almeida –O Tibiriçá repetiu: “Tira a calça, esqueceu que não pode vir de calça em uma repartição pública?”, aos berros. Eu não vou tirar calça para nada. Estou quebrada, com dor.

Glenda Mezarobba (Comissão Nacional da Verdade) – Você estava vestida, até aí?

Cristina Moraes de Almeida – Estava vestida até aí, mas a calça bem desabotoada, bem desalinhada, já rasgada. “Com essa calça justa” – ele disse. – “Acaba de tirar a roupa dela!”. Minha calça estava bem desabotoada, bem… a blusa.

Glenda Mezarobba (Comissão Nacional da Verdade) – Ele mandou quem tirar sua roupa?

Cristina Moraes de Almeida – Os encapuzados. Eu comecei a me encolher. Ele puxou a perna, rasgando minha calça, acabando de rasgar a minha calça. Ele pega uma furadeira, e me furou daqui até aqui, com uma furadeira.

Glenda Mezarobba (Comissão Nacional da Verdade) – Com uma furadeira, uma furadeira?

Cristina Moraes de Almeida – Elétrica. Furadeira. Eu não vi mais nada. (…) Aí ligaram [a furadeira], porque o choque elétrico, não estava funcionando. (…) Nove meses sem caminhar. (…) Furaram o osso. Furaram derme, epiderme, o osso.

Cristina Moraes de Almeida –Tibiriçá va repetir: “Treu-te els pantalons, ha oblidat que no pot venir a una oficina pública amb pantalons?”, cridant. No em trauré pas els pantalons. Estic feta pols, em fa mal.

Glenda Mezarobba (Comissió Nacional de la Veritat) – Vostè estava vestida, fins aquest moment?

Cristina Moraes de Almeida – Estava vestida fins aquest moment, però amb els pantalons descordats, fets malbé, ja esguerrats. “Amb aquests pantalons arrapats”, va dir, “acaba de treure-li la roba!”. Els meus pantalons ja estaven descordats, bé… i la camisa.

Glenda Mezarobba (Comissió Nacional de la Veritat) – A qui va encomanar que li tragués la roba?

Cristina Moraes de Almeida – Als encaputxats. Jo vaig començar a arronsar-me. Ell em va estirar la cama, esguerrant els meus pantalons, acabant de trencar els meus pantalons. Va agafar un trepant i em va perforar d'aquí fins aquí, amb el trepant.

Glenda Mezarobba (Comissió Nacional de la Veritat) – Amb un trepant, un trepant?

Cristina Moraes de Almeida – Eléctric. Trepant. No vaig veure res més. […] Van engegar-lo [el trepant], perquè les descàrregues elèctriques no estaven funcionant.[…] Nou mesos sense caminar. […] Van perforar l'os. Van perforar la dermis, l'epidermis, l'os.

Isabel Fávero: ex-guerrillera de VAR-Palmares (Vanguardia Armada Revolucionària – Palmares, grup de guerrilla armada). Ella i el seu marit van ser detinguts el 5 de maig de 1970, quan ja s'havien desvinculat de la guerrilla i treballaven com a professors dedicats a l'alfabetització d'adults a Nova Aurora, a l'estat de Paranà.

(…) o prazer deles era torturar um frente ao outro e dizer: “olhe, sua vadia, ó ele está apanhando por culpa sua que você não quer colaborar”, entendeu? (…) além de ser torturada física e psicologicamente, a mulher é vadia, a palavra mesmo era “puta”, “menina decente, olha para a sua cara, com essa idade, olha o que tu está fazendo aqui, que educação os teus pais te deram, tu é uma vadia, tu não presta”.

Enfim, eu não me lembro bem se no terceiro, quarto dia, eu entrei em processo de aborto. Eu estava grávida de dois meses, então, eu sangrava muito. Eu não tinha como me proteger, eu usava papel higiênico, e já tinha mal cheiro. Eu estava suja, e eu acho que, eu acho não, eu tenho quase certeza que eu não fui estuprada, porque era constantemente ameaçada, porque eles tinham nojo, tinham nojo de mim.

E eu lembro que no dia em que nós fomos presos, exatamente no dia 4, nós tínhamos estado em Cascavel, e quando a gente saiu da ginecologista, tinha um veículo militar, mas a gente em momento nenhum pensou que eles estivessem vigiando a gente, eles já estavam no encalço da gente, eles seguiram, não é, esse dia eles nos seguiram o dia todo, e o meu marido dizia, “por favor, não façam nada com ela, podem, podem me torturar, mas ela tá grávida”, e eles riam, debochavam, “isso é história, ela é suja, mas não tem nada a ver”, enfim.

Em nenhum momento isso foi algum tipo de preocupação, em relação [pausa, voz embargada]. Eu certamente abortei por conta dos choques que eu tive nos primeiros dias, nos órgãos genitais, nos seios, ponta dos dedos, atrás das orelhas, aquilo provocou obviamente um desequilíbrio, eu lembro que eu tinha, muita, muita, muita dor no pescoço, porque quando a gente, quem sofreu choque, sabe? A gente joga a cabeça pra trás, aí tinha um momento que eu não sabia mais aonde doía, o que, doía em todo lado, mas enfim. Certamente foi isso. E eles ficavam muito irritados de me ver suja e sangrando e cheirando mal, enfim. Eu acho que ficavam até com mais raiva, e me machucavam mais ainda.

(…) els agradava torturar-nos un davant de l'altre i dir “mira, puta, ell està pagant perquè tu no vols col·laborar”, enteneu? […] a més de ser torturada física i psicològicament, la dona és una prostituta, la paraula exacta era “puta”, “noieta decent, mira-li la cara, què hi fas aquí, quina educació et van donar els teus pares? Ets una puta, no vals res”.

Finalment, no recordo bé si va ser al tercer o quart dia, vaig començar a patir un avortament. Estava embarassada de dos mesos, així que sagnava molt. No tenia res per a protegir-ne, utilitzava paper higiènic i ja feia mala olor. Estava bruta, i penso que, no, no penso que, estic segura que no vaig ser violada, perquè constantment m'amenaçaven, perquè a ells els feia fàstic, jo els feia fàstic.

Recordo que el dia que ens van detenir, exactament el dia 4, havíem estat a Cascavel, i quan vam sortir del ginecòleg hi havia un vehicle militar, però en cap moment no vam pensar que ens estaven pas vigilant a nosaltres, ja els teniem a sobre, ens van seguir, aquell dia ens van seguir tot el dia, el meu marit deia, “si us plau, no li facin res a ella, poden, poden torturar-me a mi, però ella està embarassada”, ells reien, es burlaven, “així és història, ella està bruta, però això no hi té res a veure”, en fi.

En cap moment això va ser motiu de preocupació, en relació [pausa, veu trencada]. Sens dubte vaig avortar a causa dels cops que vaig rebre els primers dies, als òrgans genitals, als pits, punta dels dits, darrere de les orelles, allò òbviament va provocar un desequilibri, recordo que tenia, molt, molt, molt de mal al coll, perquè quan ens pegaven, sabeu, tiràvem el cap enrere, i hi va haver un moment en que ja no sabia pas on em feia mal, o què, em feia mal a tot arreu, però en fi. Sens dubte va ser això. I ells s'enfadaven molt en veure'm bruta i sagnant i fent mala olor, en fi. Penso que això els enrabiava més i em pegaven encara més.

Dulce Chaves Pandolfi: estudiant, integrant de l’ALN (Acció Llibertadora Nacional, un grup de guerrilla armada) va ser empresonada el 20 d'agost de 1970, als 21 anys. En testimoni a la Comissió Estatal de la Veritat a Rio de Janeiro, Dulce va explicar: “Quan vaig entrar, vaig sentir una frase que encara avui ressona a les meves orelles ‘Aquí no existeixen ni Déu, ni pàtria, ni família'”.

No dia 20 de outubro, dois meses depois da minha prisão e já dividindo a cela com outras presas, servi de cobaia para uma aula de tortura. O professor, diante dos seus alunos, fazia demonstrações com o meu corpo. Era uma espécie de aula prática, com algumas dicas teóricas. Enquanto eu levava choques elétricos, pendurada no tal do pau de arara, ouvi o professor dizer: “essa é a técnica mais eficaz”. Acho que o professor tinha razão.

Como comecei a passar mal, a aula foi interrompida e fui levada para a cela. Alguns minutos depois, vários oficiais entraram na cela e pediram para o médico medir minha pressão. As meninas gritavam, imploravam, tentando, em vão, impedir que a aula continuasse. A resposta do médico Amílcar Lobo, diante dos torturadores e de todas nós, foi: “ela ainda aguenta”. E, de fato, a aula continuou.

A segunda parte da aula foi no pátio. O mesmo onde os soldados, diariamente, faziam juramento à bandeira, cantavam o Hino Nacional. Ali fiquei um bom tempo amarrada num poste, com o tal do capuz preto na cabeça. Fizeram um pouco de tudo. No final, comunicaram que, como eu era irrecuperável, eles iriam me matar, que eu ia virar “presunto”, termo usado pelo Esquadrão da Morte. Ali simularam meu fuzilamento. Levantaram rapidamente o capuz, me mostraram um revólver, apenas com uma bala, e ficaram brincando de roleta-russa. Imagino que os alunos se revezavam no manejo do revólver porque a “brincadeira” foi repetida várias vezes.

El dia 20 d'octubre, dos mesos després de la meva detenció i quan ja compartia cel·la amb altres preses, vaig ser el conill d'índies d'una classe de tortura. El professor, davant dels seus alumnes, feia demostracions amb el meu cos. Era una mena de classe pràctica, amb alguns consells teòrics. Mentre rebia descàrregues elèctriques, penjada de cap per avall en un pal, vaig sentir al professor dir “aquesta és la tècnica més eficaç”. Penso que el professor tenia raó.

Com vaig començar a trobar-me malament, la classe es va interrompre i em van portar a la meva cel·la. Alguns minuts després, diversos oficials van entrar a la cel·la i van demanar al metge que em mesurés la pressió. Les noies cridaven, imploraven, intentant, en va, impedir que la classe continués. La resposta del metge Amílcar Lobo, davant dels torturadors i de totes nosaltres, va ser “encara aguanta”. I, de fet, la classe va continuar.

La segona part de la classe es va fer fora, al pati. El mateix pati on els soldats, diàriament, feien el jurament a la bandera i cantaven l'himne nacional. Allà m'hi vaig passar una bona estona, lligada a un pal, amb una caputxa negra sobre el cap. Van fer una mica de tot. Al final, van comunicar que, com era irrecuperable, em matarien, que em convertiria en un “fiambre”, terme emprat per l'esquadró de la mort. Aleshores van simular el meu afusellament. Em van aixecar un moment la meva caputxa i em van mostrar un revòlver amb una sola bala, i van jugar a la ruleta russa. Imagino que els alumnes s'anaven passant el revòlver, perquè la “broma” es va repetir diverses vegades.

Leslie Denise Beloque: ex-militant de l’ALN, va ser detinguda el 29 de gener de 1970, als 21 anys. El seu germà, la seva cunyada i una de les seves germanes també van ser empresonats i torturats pel règim militar.

A tortura é uma delas visivelmente, as pessoas ainda não conseguem falar dela, honestamente. Inclusive porque não é heroico, ter sido presa e ter sido torturada isso não te faz herói, não te torna heroica, não é uma experiência heroica. Muito pelo contrário: É humilhante, te humilha, é uma questão de extremo sofrimento, não é heróico, você tem medo adoidado, por várias vezes você tem medo quando você fica apavorado quando você ouve o barulho da chave, então não é só uma questão heroico, só bonita e só: “Ai nossa eu fui torturada.” Não, é trazer essas coisas de quantas vezes você teve um medo danado, o pavor em várias situações, você saber que toda a noite o cara te chama para te torturar, ou no plantão do fulano de tal que acabou de entrar. E discutir nessa dimensão, sem esse heroísmo, sem essa… Na forma em que ela é.

Claro que as pessoas que passaram por essa experiência, despojar esse caráter mítico e dizer a coisa como ela é, as sensações que você teve de coragem, de medo, de pavor, de tudo. Porque cada um é isso, foi buscando as suas estratégias de sobrevivência e foi assim, uns conseguiram e outros não. E a mim resta uma pergunta, resta essa questão: Será que os companheiros que provocaram a morte, foi por que perceberam que não iam aguentar? E a morte foi uma forma de garantir que ele não falaria?

La tortura és clarament una d'elles, la gent encara no aconsegueix parlar sobre ella, honestament. També perquè no és heroic, haver estat empresonat i haver estat torturat no et torna pas un heroi, no et torna heroica, no és pas una experiència heroica. Més bé tot el contrari: és humiliant, t'humilia, és una qüestió d'extrem patiment, no és heroic, tens una por terrible, tens por sovint, quan t'espantes, quan escoltes el so d'unes claus, així que no es una qüestió heroica, només bonica, i només de “Déu meu, em van torturar.” No, es carregar aquestes coses amb tu, de quants cops vas sentir una por immensa, un somni en tantes situacions, saps que durant tota la nit l'home et crida per torturar-te, o que és el torn de tal o tal altre que acaba d'entrar. I discutir aquest tema, sense l'heroisme, sense aquesta… Tal i com és la tortura en realitat.
És clar que per a les persones que han passat per aquesta experiència, despullar aquest caràcter mític i dir les coses com son, les sensacions que vas tenir, de coratge, de por, de paor, de tot. Perquè cada un és això, va anar buscant les seves estratègies de supervivència i va ser així, uns ho van aconseguir i uns altres no. I a mi em queda una pregunta, em queda aquesta qüestió: Pot ser que els companys que es van suïcidar, ho fessin perquè sabien que no aguantarien? I la mort era una forma de garantir que no parlarien?

Dilma Rousseff: també va militar a la VAR-Palmares i va estar empresonada durant tres anys. L'any 2001, Dilma va testificar a la Comissió de Drets Humans de Minas Gerais, però el seu relat no es va fer públic fins al 2012, en un reportatge del periòdic Estado de Minas.

Tinha muito esquema de tortura psicológica, ameaças. Eles interrogavam assim: “Me dá o contato da organização com a polícia?” Eles queriam o concreto. “Você fica aqui pensando, daqui a pouco eu volto e vamos começar uma sessão de tortura.” A pior coisa é esperar por tortura.

Depois (vinham) as ameaças: “Eu vou esquecer a mão em você. Você vai ficar deformada e ninguém vai te querer. Ninguém vai saber que você está aqui. Você vai virar um ‘presunto’ e ninguém vai saber”. Em São Paulo me ameaçaram de fuzilamento e fizeram a encenação. Em Minas não lembro, pois os lugares se confundem um pouco.

Quando eu tinha hemorragia, na primeira vez foi na Oban (…) foi uma hemorragia de útero. Me deram uma injeção e disseram para não bater naquele dia. Em Minas, quando comecei a ter hemorragia, chamaram alguém que me deu comprimido e depois injeção. Mas me davam choque elétrico e depois paravam. Acho que tem registros disso no final da minha prisão, pois fiz um tratamento no Hospital das Clínicas.

Fiquei presa três anos. O estresse é feroz, inimaginável. Descobri, pela primeira vez, que estava sozinha. Encarei a morte e a solidão. Lembro-me do medo quando minha pele tremeu. Tem um lado que marca a gente o resto da vida.

As marcas da tortura sou eu. Fazem parte de mim.

Era en gran part tortura psicològica, amenaces. Ells interrogaven així: ‘Em dones el contacte de la organització amb la policia?’ Ells volien dades concretes. ‘Tu et quedes aquí pensant, jo torno d'aquí a poc i comencem una sessió de tortura.’ El pitjor era esperar per la tortura.

Després [venien] les amenaces: “Se m'escaparà la ma amb tu. Quedaràs deformada i ningú no et voldrà. Ningú no sabrà que estàs aquí. Et convertiràs en un ‘fiambre’ i ningú no se n'assabentarà pas”. A São Paulo em van amenaçar amb afusellar-me i ho van escenificar. A Minas no ho recordo, perquè els llocs es confonen una mica.

Quan patia una hemorràgia, la primera vegada va ser a Oban […] va ser una hemorràgia d'úter. Em van posar una injecció i van dir que no em peguessin aquell dia. A Minas, quan vaig tenir una hemorràgia, van cridar algú que em va donar una pastilla i després una injecció. Però em donaven descàrregues elèctriques i després paraven. Crec que tenen registres d'això al final de la meva reclusió perquè vaig rebre tractament a l'Hospital das Clínicas 

Vaig estar presa tres anys. L'estrés és ferotge, inimaginable Vaig descobrir, per primer cop, que estava sola. Vaig afrontar la mort i la soledat. Recordo la por que vaig tenir quan la meva pell va tremolar. Té un una faceta que canvia la gent per la resta de la seva vida.

Les marques de la tortura soc jo. Son part de mi.

  • Els testimonis han estat editats per una major claredat.

Comença la conversa

Autors, si us plau, Obre sessió »

Pautes

  • Tots els comentaris són revisats per un moderador.. Si us plau, no introdueixis comentaris més d'una vegada o es podrien identificar com a correu brossa.
  • Si us plau, respecta als altres. No s'aprovaran comentaris que continguin missatges ofensius, obscenitat o atacs personals.