Després que el Japó s'armara amb lleis que li permeten entrar en guerra després de 70 anys de pacifisme oficial, alguns japonesos reflexionen sobre les dures experiències a la Segona Guerra Mundial.

El Japó va participar activament en la Segona Guerra Mundial, envaint la Xina i ampliant el conflicte en lluitar contra els aliats de les forces nord-americanes i britàniques al sud-est asiàtic. Després que les principals ciutats nipones acabaren arrasades en un mar de foc, i després de les bombes atòmiques de Hiroshima i Nagasaki, l'emperador nipó va anunciar la fi de la guerra en un missatge per ràdio el 15 d'agost de 1945.

Segons el govern japonés, més d'un 80 per cent de la població actual va nàixer després de la Segona Guerra Mundial. Considerant fins i tot a aquells que van lluitar en primera línea o que van experimentar la destrucció de la guerra, queda molt poca gent hui en dia que tinga records d'una infància en conflicte.

Aquells que encara tenen records de la guerra senten la necessitat d'expressar les seues experiències i de compartir-les públicament.

Ma mare, el nom de la qual en Twitter és «@まっちゃこ» (Macchako), ha compartit la seua experiència a la guerra a través de la xarxa social. En el 70 aniversari de la fi del combat, ma mare va publicar una sèrie de tuits curts.

昭和20年8月15日、あの日も暑かった！

— まっちゃこ (@dosuee6356) 2015, 8月 14

El 15 d'agost de 1945 va fer molta calor!

Sols aquest tuit va rebre més re-tuit que algunes fotografies d'un viatge recent que havia publicat (la major part dels seus contactes a Twitter són joves que compartixen interessos similars a l'hora de viatjar i també personalitats de l'entreteniment al Japó).

70年前の8月15日、私は小学校5年でした。近所の子達と輪になってカゴメカゴメをしていました。 あの瞬間から世の中がコロッと変わりました。 4年前の12月8日（小1）日本が戦争を始めました。教室で担任の藤田先生が厳かに話されました。以前から戦争してたから大した衝撃はなかった。 — まっちゃこ (@dosuee6356) 2015, 8月 15

El 15 d'agost de 1945 estava en el cinqué curs de l'escola elemental. Estava jugant al carrer amb altres xiquets del barri. Tot va canviar en un instant.

Quatre anys abans va començar la guerra (el 8 de desembre de 1941), quan jo estava en el primer curs.

Fujita-sensei, el nostre tutor, ens havia informat sobre les notícies de la manera més estricta possible. No ens vam sorprendre, ja que el Japó ja havia estat abans en guerra.

Durant els anys 30, el Japó va fer servir una sèrie d'ardits per tal d'envair la Xina, amb un increment gradual de l'abast del conflicte en aquest país.

A mesura que l'apetit de la gent per tal lluitar augmentava, en 1940 el Japó va entrar en l'aliança de l'«Eix» amb Alemanya i Itàlia. L'esdeveniment es va celebrar entregant als xiquets nipons banderes de les tres potències de l'Eix:

幼稚園の時　“日本とドイツとイタリアは、いつも仲良し～～”という歌を歌わされた。卒園してから幼稚園へ遊びに行って（行列用の）三国の国旗作りを手伝う。日の丸はダントツに作り易かった。当時はまだ日本は参戦してなかった。三国とも戦争に負ける。ヒトラーの時代のドイツ！今ゾッとしてます。

— まっちゃこ (@dosuee6356) 2015, 8月 15

Quan estava a la guarderia ens van fer cantar una cançó la lletra de la qual deia: «El Japó i Alemanya i Itàlia sempre seran grans amics».

Ja com estudiant de l'escola elemental vaig tornar a la guarderia per tal d'ajudar a fer banderes de les tres potències de l'Eix.

Per descomptat, la bandera japonesa era la més fàcil de realitzar. En aquell moment el Japó encara no s'havia unit a la guerra.

I les tres nacions de l'Eix van ser derrotades en combat. I estàvem aliats amb l'Alemanya de Hitler! M'entra feredat de pensar-ho.

Al començament de la guerra, el Japó es va presentar per ajudar a què els països xicotets d'Àsia s'alçaren contra la resta del món. En aquell moment els japonesos donaven suport amb entusiasme a l'esforç bèl·lic del Japó.

Dins del país, l'oposició a la guerra es reprimia brutalment. Tot aquell que s'oposava públicament a la guerra era enviat a la presó i torturat segons les Lleis de Preservació de la Pau i de la Seguretat Pública (治安維持法) del Japó en temps de guerra. A més a més, se'l condemnava públicament a l'ostracisme.

‘Tot el que podíem vore era un mar de foc’

Macchako va nàixer a Kobe, en la Prefectura de Hyogo, i va experimentar el bombardeig massiu de la ciutat el 5 de juny de 1945. La pel·lícula animada La tomba de les lluernes, de Studio Ghibli's, il·lustra el bombardeig de Kobe i d'altres ciutats per part de forces aliades cap al final de la guerra en 1945.

Els seus pares tenien una pastisseria al barri Higashi Nada de Kobe. Comptant a Macchako als seus dos germans, eren cinc persones en la família.

El pare de Macchako no va ser enviat al front perquè patia una malaltia crònica. El racionament de menjar durant els temps de guerra complicava el negoci familiar. Quan Macchako es trobava en el quart curs en 1944 i la fi de la guerra s'acostava, les sirenes d'atacs aeris solien significar la fi de les classes abans d'hora.

L'any següent, en 1945, poc després que Macchako complira els 11 anys, son pare es va convertir en el guardià de la casa d'una família adinerada.

Tota la família es va mudar allí, i ben prompte un matí, una setmana després, Kobe va patir un massiu atac aeri:

昭和20年（小5）6月5日朝、空襲警報で家族が防空壕へ。わあ！家が焼けてるぅ！「お母さん達は消火するから、あんた達３人で上人山へ逃げなさい」って言われても！　４歳の妹を背負えど１歩も進めず。１年生の弟と妹の手を引いて山へと向うが、一面火の海！小さい火の玉が半円形にピョンピョン。

— まっちゃこ (@dosuee6356) 2015, 8月 15

El 5 de juny de1945, quan estava en el cinqué curs, la nostra família es va traslladar a un refugi antiaeri després que hagueren sonat les sirenes. Oh no! La nostra casa anava a ser destruïda!

«No vos preocupeu, el pare i jo apagarem el foc. Vosaltres, xiquets, aneu a un lloc segur, al temple de la colina Shonin [fora de l'àrea urbana]», va dir ma mare.

Amb la meua germana de quatre anys penjada de l'esquena, no podia caminar un pas. Així que el meu germà de 6 anys i la meua germana em van empentar fins el temple.

Tot el que podíem vore era un mar de foc. Boletes de foc rebotaven en el terra com si foren monedes en flama.

Encara que els xiquets es van refugiar en el cementiri a mitjan camí del temple, van ser blanc del foc de metralladores i no van poder arribar al temple.

上人山への道は天下の豪邸通り。遠くでドーンドーンと時限爆弾。溝を見つけて入り、弟妹に耳に親指、目に４本の指で覆わせ、伏せをさせる。なんと従順な弟妹たち。目を上げると３０m.先のお墓へ逃げる人達。真似してお墓の防空壕に逃げ込む。その左側で財閥野村邸（洋館）が壮大に燃えている。

— まっちゃこ (@dosuee6356) 2015, 8月 15

La carretera fins al temple de la colina de Shonin era coneguda per albergar mansions de luxe de mercaders adinerats. En la llunyania podíem escoltar el soroll provocat per les bombes. Ens vam refugiar en una cuneta i vaig dir al meu germà i la meua germana que es taparen els oïts amb els polzes i els ulls amb els dits i que es tombaren. Van fer cas.

Quan vam alçar la mirada, vam vore, a 30 metres de distància, a gent que s'havia refugiat també en el cementiri. Una mansió situada al nostre costat estava pressa per les flames.

防空壕は広くて奥に仏像があった。２０人位が逃げこんできていた。私より年下の女の子が赤ん坊抱いていた。狂気なおばさんが「ナマンダブナマンダブ」と絶叫していた。突然我に返ったおばさんが「あんた年上やのに、なんで赤ん坊抱かへんねん！」と叫ぶ。「うちの子と違います」と小さい声で返す。 — まっちゃこ (@dosuee6356) 2015, 8月 15

En la part de darrere del refugi antiaeri hi havia una estàtua d'un Bodhisattva. Al voltant d'unes 20 persones s'havien concentrat en el refugi i fins i tot hi havia una xiqueta més xicoteta que jo carregant un bebé. Una dona trastornada va començar una pregària amb un xiscle aterrit.

De sobte, la dona em va preguntar: «Com és que no estàs ajudant al bebé?»

Li van respondre dèbilment: «Perquè no són de la nostra família».

Una vegada finalitzat el bombardeig, els xiquets es van poder reunir amb sa mare, la qual havia anat a buscar-los.

空襲が収まったらしく外へ出ると、お堂でお寺の人が皆に天ぷらを一つずつ振舞ってくれた。私は蓮根の天ぷらだったが、思わず年下の女の子に上げてします。その頃から“エエカッコシー”の悪しき習性がｗｗ 上人山へ逃げたと思い込んだ母が北の方から泣きながらやって来た。黒い雨浴びて顔マックロ。

— まっちゃこ (@dosuee6356) 2015, 8月 15

Una vegada que el bombardeig semblara haver acabat i que anàrem cap a fora, personal del temple va donar a cadascú un tros de tempura en el rebedor principal. Quan em van donar una fragment de rizoma de lotus arrebossada, li la vaig donar sense pensar a la xiqueta.

Després d'allò sempre he tingut la mala costum de pretendre ser més freda del que realment era, quina gràcia.

Ma mare, qui havia pensat que ens havíem escapat fins a les colines, ens va trobar finalment en el cementiri i va plorar al vore'ns.

Una pluja de sutge va caure sobre nosaltres, deixant-nos les cares pintades de negre.

Van tornar a la ciutat a buscar la casa on vivien, així com la tenda familiar, reduïda a enderrocs.

敵機も去ってペッシャンコになった家に帰れば　まだブスブス小さな火が。父が焼けてる家に戻って持出したのが、アルバム２冊と一斗缶のお米。かなり時間が経って、一斗缶の蓋を開けたらブオーッと勢いよく燃え出した。父が可哀想で可哀想で泣いた。イヤ、あれはご飯が食べられない自分に泣いた？

— まっちゃこ (@dosuee6356) 2015, 8月 15

Una vegada els avions enemics se'n havien anat, vam tornar a la nostra casa, derruïda, on encara quedaven algunes flames.

El nostre pare havia tornat per tal de carregar el que puguera de la casa, però sols va poder salvar dos àlbums de fotografies i un barril d'arròs. Va esperar una bona estona abans d'intentar obrir-lo, però només fer-ho el barril va emanar un núvol de cendra.

Vaig esclatar a plorar de pena per mon pare. O plorava perquè no tenia res per a menjar?

‘Aquesta va ser la primera vegada que veia un cos’

Els amics de Macchako a Twitter van dir que els tuits els havien fet plorar. No obstant això, els records següents mostraven fins i tot un trauma major.

El dia després del bombardeig, els pares de Macchako van anar a comprovar si una veïna vivia. No van poder trobar rastre de aquesta persona, la qual era tan propera que podia ser considerada com a membre de la família.

Es tractava d'una dona sense família que havia viscut en la pastisseria familiar i que havia cuidat de Macchako i dels germans.

空襲の最中に防空壕から出て行った、と証言があり、ひょっとして？と、父が（同じく全焼した）職場の焼け跡を、この辺？と見当つけて鍬で掘ると、骨が出てきた。お腹の周りが焼け切れずに焦げ茶の塊になっていた。 ５年生の私は生まれてはじめて、こんな形で死体をみたのです。（続く） — まっちゃこ (@dosuee6356) 2015, 8月 15

Hi havia testimonis que van dir que aquesta dona havia abandonat el refugi antiaeri durant els bombardejos. «Pot ser?» es preguntava mon pare mentre cavava entre les ruïnes de la nostra pastisseria amb l'ajuda d'una aixada…

«Podria ser ací?», va aparéixer un ós. El seu cos era un bloc en flama de color marró oliva. Tenia 11 anys i aquella va ser la primera vegada que veia un cos amb aquesta apariència.

Mentre que en aquells temps no era normal expressar obertament els propis pensaments, les víctimes del bombardeig també eren víctimes del règim imperial japonés.

親戚に頼まれ両親が彼女を預る事になるが彼女は天涯孤独だった。いつも１日２合３勺のお米の配給が少いと嘆いた。その内２合１勺になり嘆きは倍増。 彼女は弟妹の面倒をよく見てくれ、天皇陛下の乗馬姿が載った新聞をおまるの底に敷いて妹をおしっこさせながら「見つかったら不敬罪で引っ張られる」

— まっちゃこ (@dosuee6356) 2015, 8月 15

Mentre que els meus pares s'havien fet càrrec del seu cuidat, ella no tenia família. Cada dia sobrevivia amb una ració de tan sols 330 grams d'arròs, i grunyia quan la ració es reduïa a 300 grams.

Havia fet un gran treball cuidant dels meus germans. També havia emprat un retall de diari de l'emperador a cavall com a orinal per a la meua germana xicoteta.

«Si m'agafen fent açò seré arrestada per lesa majestat», deia.

En aquell moment les fotografies de l'emperador es veneraven com si es tractara d'objectes religiosos. Durant la guerra, morir per l'emperador es considerava com el màxim servei que una persona podia oferir al seu país. Fins i tot quan era obvi que el Japó perdia, la destrucció continuava sota l'eslògan «100 milions de joies destruïdes» (一億玉砕, ichioku gyokusai; la població del Japó era d'uns 100 milions d'habitants en aquell moment).

‘Prepareu-vos. Vents de canvi estan sobre nosaltres’

Després de ser manipulats per un govern en temps de guerra i per uns mitjans de comunicació que glorificaven el conflicte, molts japonesos decidiren no permetre mai als seus fills experimentar una guerra per segona vegada.

Durant l'ocupació nord-americana, la qual va durar set anys, es va aprovar la constitució nipona posterior a la guerra que renunciava a la guerra. Molts japonesos es van mostrar orgullosos i encantats pel fet que el seu país desenvolupara una reputació global com a nació pacifista.

No obstant això, en agost del 2015, els esforços del govern d'Abe per tal d'aprobar un marc legal que permeta al Japó entrar de nou en guerra han copat gran part de la cobertura mediàtica del 70 aniversari de la fi de la Segon Guerra Mundial.

Desprès que la família de Macchako perdera la casa en aquell conflicte, van ser acollits per familiars durant diversos dies. Desprès, es van traslladar a casa d'un conegut situada a les muntanyes de la rural i remota prefectura de Shimane, on vivien com a refugiats fins la fi de la guerra.

Mentre la família experimentava algunes dificultats a vore's separats de la resta del món en la rural Shimane, el que diferia de la seua experiència com a refugiats en comparació amb els xiquets de la «Tomba de les lluernes» era que ells no es morien de fam.

Macchako va evitar aquest destí al límit, i va viure els següents 70 anys cantant les lloances d'un Japó pacífic.

De fet, vaig créixer escoltant les històries de ma mare al voltant dels atacs aeris.

«Encara que em faça major i senil i no puga reconéixer la teua cara, seguiré contant la història dels atacs aeris», diu. «Prepara't. Els vents del canvi estan sobre nosaltres, i una tornada a aquell món no està tan lluny de nosaltres. No hem de deixar que torne a passar una nova guerra».