Tanca

Fes un donatiu perquè Global Voices segueixi sent fort!

La nostra comunitat internacional de voluntaris treballa de valent cada dia per apropar-te notícies que no tenen cobertura suficient, però no ho podem fer sense la teva col·laboració. Ajuda els nostres editors, tecnologia i campanyes amb un donatiu a Global Voices!

Fes un donatiu

Veus tots aquests idiomes? Traduïm els articles de Global Voices per fer que els mitjans de comunicació dels ciutadans estiguin disponibles per a tothom.

Saber més sobre Traducció Lingua  »

Una japonesa de 81 anys tuiteja per recordar el terror de la guerra

まっちゃこさんと両親と弟。1939年頃、神戸市東灘区にて。許可を得て使用。

Macchako, amb els pares i el germà en Kobe, 1939. Utilizada amb llicència.

Després que el Japó s'armara amb lleis que li permeten entrar en guerra després de 70 anys de pacifisme oficial, alguns japonesos reflexionen sobre les dures experiències a la Segona Guerra Mundial.

El Japó va participar activament en la Segona Guerra Mundial, envaint la Xina i ampliant el conflicte en lluitar contra els aliats de les forces nord-americanes i britàniques al sud-est asiàtic. Després que les principals ciutats nipones acabaren arrasades en un mar de foc, i després de les bombes atòmiques de Hiroshima i Nagasaki, l'emperador nipó va anunciar la fi de la guerra en un missatge per ràdio el 15 d'agost de 1945.

Segons el govern japonés, més d'un 80 per cent de la població actual va nàixer després de la Segona Guerra Mundial. Considerant fins i tot a aquells que van lluitar en primera línea o que van experimentar la destrucció de la guerra, queda molt poca gent hui en dia que tinga records d'una infància en conflicte.

Aquells que encara tenen records de la guerra senten la necessitat d'expressar les seues experiències i de compartir-les públicament.

Ma mare, el nom de la qual en Twitter és «@まっちゃこ» (Macchako), ha compartit la seua experiència a la guerra a través de la xarxa social. En el 70 aniversari de la fi del combat, ma mare va publicar una sèrie de tuits curts.

El 15 d'agost de 1945 va fer molta calor!

Sols aquest tuit va rebre més re-tuit que algunes fotografies d'un viatge recent que havia publicat (la major part dels seus contactes a Twitter són joves que compartixen interessos similars a l'hora de viatjar i també personalitats de l'entreteniment al Japó).

El 15 d'agost de 1945 estava en el cinqué curs de l'escola elemental. Estava jugant al carrer amb altres xiquets del barri. Tot va canviar en un instant.

Quatre anys abans va començar la guerra (el 8 de desembre de 1941), quan jo estava en el primer curs.

Fujita-sensei, el nostre tutor, ens havia informat sobre les notícies de la manera més estricta possible. No ens vam sorprendre, ja que el Japó ja havia estat abans en guerra.

Durant els anys 30, el Japó va fer servir una sèrie d'ardits per tal d'envair la Xina, amb un increment gradual de l'abast del conflicte en aquest país.

A mesura que l'apetit de la gent per tal lluitar augmentava, en 1940 el Japó va entrar en l'aliança de l'«Eix» amb Alemanya i Itàlia. L'esdeveniment es va celebrar entregant als xiquets nipons banderes de les tres potències de l'Eix:

Quan estava a la guarderia ens van fer cantar una cançó la lletra de la qual deia: «El Japó i Alemanya i Itàlia sempre seran grans amics».

Ja com estudiant de l'escola elemental vaig tornar a la guarderia per tal d'ajudar a fer banderes de les tres potències de l'Eix.

Per descomptat, la bandera japonesa era la més fàcil de realitzar. En aquell moment el Japó encara no s'havia unit a la guerra.

I les tres nacions de l'Eix van ser derrotades en combat. I estàvem aliats amb l'Alemanya de Hitler! M'entra feredat de pensar-ho.

Al començament de la guerra, el Japó es va presentar per ajudar a què els països xicotets d'Àsia s'alçaren contra la resta del món. En aquell moment els japonesos donaven suport amb entusiasme a l'esforç bèl·lic del Japó.

Dins del país, l'oposició a la guerra es reprimia brutalment. Tot aquell que s'oposava públicament a la guerra era enviat a la presó i torturat segons les Lleis de Preservació de la Pau i de la Seguretat Pública (治安維持法) del Japó en temps de guerra. A més a més, se'l condemnava públicament a l'ostracisme.

‘Tot el que podíem vore era un mar de foc’

Macchako va nàixer a Kobe, en la Prefectura de Hyogo, i va experimentar el bombardeig massiu de la ciutat el 5 de juny de 1945. La pel·lícula animada La tomba de les lluernes, de Studio Ghibli's, il·lustra el bombardeig de Kobe i d'altres ciutats per part de forces aliades cap al final de la guerra en 1945.

Els seus pares tenien una pastisseria al barri Higashi Nada de Kobe. Comptant a Macchako als seus dos germans, eren cinc persones en la família.

El pare de Macchako no va ser enviat al front perquè patia una malaltia crònica. El racionament de menjar durant els temps de guerra complicava el negoci familiar. Quan Macchako es trobava en el quart curs en 1944 i la fi de la guerra s'acostava, les sirenes d'atacs aeris solien significar la fi de les classes abans d'hora.

L'any següent, en 1945, poc després que Macchako complira els 11 anys, son pare es va convertir en el guardià de la casa d'una família adinerada.

Tota la família es va mudar allí, i ben prompte un matí, una setmana després, Kobe va patir un massiu atac aeri:

El 5 de juny de1945, quan estava en el cinqué curs, la nostra família es va traslladar a un refugi antiaeri després que hagueren sonat les sirenes. Oh no! La nostra casa anava a ser destruïda!

«No vos preocupeu, el pare i jo apagarem el foc. Vosaltres, xiquets, aneu a un lloc segur, al temple de la colina Shonin [fora de l'àrea urbana]», va dir ma mare.

Amb la meua germana de quatre anys penjada de l'esquena, no podia caminar un pas. Així que el meu germà de 6 anys i la meua germana em van empentar fins el temple.

Tot el que podíem vore era un mar de foc. Boletes de foc rebotaven en el terra com si foren monedes en flama.

Encara que els xiquets es van refugiar en el cementiri a mitjan camí del temple, van ser blanc del foc de metralladores i no van poder arribar al temple.

La carretera fins al temple de la colina de Shonin era coneguda per albergar mansions de luxe de mercaders adinerats. En la llunyania podíem escoltar el soroll provocat per les bombes. Ens vam refugiar en una cuneta i vaig dir al meu germà i la meua germana que es taparen els oïts amb els polzes i els ulls amb els dits i que es tombaren. Van fer cas.

Quan vam alçar la mirada, vam vore, a 30 metres de distància, a gent que s'havia refugiat també en el cementiri. Una mansió situada al nostre costat estava pressa per les flames.

En la part de darrere del refugi antiaeri hi havia una estàtua d'un Bodhisattva. Al voltant d'unes 20 persones s'havien concentrat en el refugi i fins i tot hi havia una xiqueta més xicoteta que jo carregant un bebé. Una dona trastornada va començar una pregària amb un xiscle aterrit.

De sobte, la dona em va preguntar: «Com és que no estàs ajudant al bebé?»

Li van respondre dèbilment: «Perquè no són de la nostra família».

Una vegada finalitzat el bombardeig, els xiquets es van poder reunir amb sa mare, la qual havia anat a buscar-los.

Una vegada que el bombardeig semblara haver acabat i que anàrem cap a fora, personal del temple va donar a cadascú un tros de tempura en el rebedor principal. Quan em van donar una fragment de rizoma de lotus arrebossada, li la vaig donar sense pensar a la xiqueta.

Després d'allò sempre he tingut la mala costum de pretendre ser més freda del que realment era, quina gràcia.

Ma mare, qui havia pensat que ens havíem escapat fins a les colines, ens va trobar finalment en el cementiri i va plorar al vore'ns.

Una pluja de sutge va caure sobre nosaltres, deixant-nos les cares pintades de negre.

Van tornar a la ciutat a buscar la casa on vivien, així com la tenda familiar, reduïda a enderrocs.

Una vegada els avions enemics se'n havien anat, vam tornar a la nostra casa, derruïda, on encara quedaven algunes flames.

El nostre pare havia tornat per tal de carregar el que puguera de la casa, però sols va poder salvar dos àlbums de fotografies i un barril d'arròs. Va esperar una bona estona abans d'intentar obrir-lo, però només fer-ho el barril va emanar un núvol de cendra.

Vaig esclatar a plorar de pena per mon pare. O plorava perquè no tenia res per a menjar?

‘Aquesta va ser la primera vegada que veia un cos’

Els amics de Macchako a Twitter van dir que els tuits els havien fet plorar. No obstant això, els records següents mostraven fins i tot un trauma major.

El dia després del bombardeig, els pares de Macchako van anar a comprovar si una veïna vivia. No van poder trobar rastre de aquesta persona, la qual era tan propera que podia ser considerada com a membre de la família.

Es tractava d'una dona sense família que havia viscut en la pastisseria familiar i que havia cuidat de Macchako i dels germans.

Hi havia testimonis que van dir que aquesta dona havia abandonat el refugi antiaeri durant els bombardejos. «Pot ser?» es preguntava mon pare mentre cavava entre les ruïnes de la nostra pastisseria amb l'ajuda d'una aixada…

«Podria ser ací?», va aparéixer un ós. El seu cos era un bloc en flama de color marró oliva. Tenia 11 anys i aquella va ser la primera vegada que veia un cos amb aquesta apariència.

Mentre que en aquells temps no era normal expressar obertament els propis pensaments, les víctimes del bombardeig també eren víctimes del règim imperial japonés.

Mentre que els meus pares s'havien fet càrrec del seu cuidat, ella no tenia família. Cada dia sobrevivia amb una ració de tan sols 330 grams d'arròs, i grunyia quan la ració es reduïa a 300 grams.

Havia fet un gran treball cuidant dels meus germans. També havia emprat un retall de diari de l'emperador a cavall com a orinal per a la meua germana xicoteta.

«Si m'agafen fent açò seré arrestada per lesa majestat», deia.

En aquell moment les fotografies de l'emperador es veneraven com si es tractara d'objectes religiosos. Durant la guerra, morir per l'emperador es considerava com el màxim servei que una persona podia oferir al seu país. Fins i tot quan era obvi que el Japó perdia, la destrucció continuava sota l'eslògan «100 milions de joies destruïdes» (一億玉砕, ichioku gyokusai; la població del Japó era d'uns 100 milions d'habitants en aquell moment).

‘Prepareu-vos. Vents de canvi estan sobre nosaltres’

Després de ser manipulats per un govern en temps de guerra i per uns mitjans de comunicació que glorificaven el conflicte, molts japonesos decidiren no permetre mai als seus fills experimentar una guerra per segona vegada.

Durant l'ocupació nord-americana, la qual va durar set anys, es va aprovar la constitució nipona posterior a la guerra que renunciava a la guerra. Molts japonesos es van mostrar orgullosos i encantats pel fet que el seu país desenvolupara una reputació global com a nació pacifista.

No obstant això, en agost del 2015, els esforços del govern d'Abe per tal d'aprobar un marc legal que permeta al Japó entrar de nou en guerra han copat gran part de la cobertura mediàtica del 70 aniversari de la fi de la Segon Guerra Mundial.

Desprès que la família de Macchako perdera la casa en aquell conflicte, van ser acollits per familiars durant diversos dies. Desprès, es van traslladar a casa d'un conegut situada a les muntanyes de la rural i remota prefectura de Shimane, on vivien com a refugiats fins la fi de la guerra.

Mentre la família experimentava algunes dificultats a vore's separats de la resta del món en la rural Shimane, el que diferia de la seua experiència com a refugiats en comparació amb els xiquets de la «Tomba de les lluernes» era que ells no es morien de fam.

Macchako va evitar aquest destí al límit, i va viure els següents 70 anys cantant les lloances d'un Japó pacífic.

De fet, vaig créixer escoltant les històries de ma mare al voltant dels atacs aeris.

«Encara que em faça major i senil i no puga reconéixer la teua cara, seguiré contant la història dels atacs aeris», diu. «Prepara't. Els vents del canvi estan sobre nosaltres, i una tornada a aquell món no està tan lluny de nosaltres. No hem de deixar que torne a passar una nova guerra».

1 comentari

Afegeix-te a la conversa

Autors, si us plau, Obre sessió »

Pautes

  • Tots els comentaris són revisats per un moderador.. Si us plau, no introdueixis comentaris més d'una vegada o es podrien identificar com a correu brossa.
  • Si us plau, respecta als altres. No s'aprovaran comentaris que continguin missatges ofensius, obscenitat o atacs personals.