- Global Voices en Català - https://ca.globalvoices.org -

Un periodista iranià, enviat a l'exili després de 6 anys de presó

Categories: Orient Mitjà i l'Àfrica del Nord, Iran, Censorship, Drets Humans, Llibertat d'expressió, Notícies dels ciutadans, Política, Premsa i mitjans de comunicació
Ahmad Zeidabadi is sent to serve out a sentence in exile after being released from prison this past May. Photo taken by Fars News Agency, and published for distribution.

Ahmad Zeidabadi és enviat a complir la sentència en l'exili després d'haver estat alliberat de la presó el passat maig. Imatge de l'agència de notícies Fars, publicada per la seva distribució.

Aquest article va aparèixer a iranhumanrights.org i [1] es publica aquí en col·laboració amb la Campanya Internacional pels Drets Humans a l'Iran. 

Ahmad Zeidabadi, un periodista que ha passat sis anys a presó pel seu treball, va ser transferit a la ciutat de Gonabad, al nord-est de l'Iran el passat 22 de maig per començar a complir el seu temps d'exili. A finals de maig, la fiscalia de Teheran va informar la família que Zeidabadia seria exiliat a Gonabad immediatament després de la seva sortida de la presó de Rajaee Shahr.

És inusual que s'apliqui immediatament l'exili després d'una sentència tan llarga de presó. Ha estat un xoc, sobretot per a la seva família, ja que molts pensaven que no se li faria complir la pena d'exili.

Una font fiable del cas va dir a la Campanya pels Drets Humans a l'Iran que el tribunal havia informat la família que la pena d'exili, que en un principi era de cinc anys, havia passat a ser de dos anys. No obstant això, el tribunal no ha anunciat oficialment aquesta nova decisió.

Zeidabadi, que també és secretari general de l'Associació Iraniana d'Antics Alumnes (Advar), va ser empresonat per agents de la intel·ligència de la Guarda Revolucionària el 12 de juny de 2009 i va ser transferit a la sala 2-A de la Guarda, dins la presó d'Evin. Va ser jutjat el 23 de novembre del mateix any, acusat de propaganda contra l'Estat, d'assemblea i col·lusió per crear conflictes després de les eleccions presidencials i d'insultar el Líder Suprem. El tribunal el va condemnar a sis anys de presó i cinc anys d'exili a Gonabad i se li va prohibir tornar a participar en activitats socials i polítiques.

El febrer de 2012, se'l va transferir juntament amb altres presoners polítics a la presó de Rajaee Shahr, a Karaj, fora de Teheran, on ha passat la major part de la seva condemna.

Com a analista polític, va començar la seva carrera periodística al diari Etela l'any 1989 i durant els anys previs al seu empresonament va treballar sobretot amb diaris reformistes. També era un membre de la junta directiva de l'Associació de Periodistes Iranians. La raó principal del seu processament en 2009 va ser la carta oberta que va escriure al Líder Suprem de l'Iran, Ali Khamenei, en què criticava la seva manca de responsabilitat.

Segons l'ordre del tribunal, Zeidabadi s'ha de presentar a l'oficina del governador de Gonabad en persona. «Abans d'això, un oficial de l'oficina de la fiscalia de Teheran va informar la família de la imposició de la pena d'exili al periodista però la família no el va creure ja que no pensaven que els funcionaris el sotmetrien a més turments després de sis anys de presó», va dir la font.

El 19 de maig de 2015, la dona de Zeidabadi, Mahdieh Mohammadi Gorgani, va escriure en un post a la pàgina de Facebook: «Esperem que Ahmad sigui alliberat el 21 de maig, després de sis anys de presó, però ara ens diuen que el duran directament de la presó a l'exili. Estem molt angoixats».

Presoners polítics a l'Iran

El 28 d'abril de 2015, quan, en una entrevista amb Charlie Rose [2], li van preguntar al ministre d'Afers Exteriors, Mohammad Javad Zarif, sobre els periodistes empresonats a l'Iran, va contestar:

We do not jail people for their opinions. The government has a plan to improve, enhance human rights in the country. As every government should. And I believe we have an obligation as a government to our own people to do that. But people who commit crimes, who violate the laws of the country, cannot hide by being a journalist, being a political activist. People have to observe the law.

No empresonem gent per les seves opinions. El govern té un pla per millorar, per ampliar els drets humans al país. Com tots els països haurien de fer. I crec que com a govern tenim l'obligació amb el nostre poble de fer exactament això. Però la gent que comet crims, que viola les lleis del país, no es pot amagar per ser periodistes, per ser activistes polítics. La gent ha de respectar la llei.

No obstant això, quan el 12 de maig, durant una visita a la universitat de Zanjan, van preguntar a Ali Motahari [3], un membre del parlament iranià, si hi havia presoners polítics a l'Iran, va respondre:

Some prisoners had no role in the events of 2009 [a reference to the widespread protests that followed the disputed presidential election in Iran that year], but they are in prison simply because they have reformist thinking, or were active during the reformist era, and I have personally never understood what crime they committed.

Alguns presoners no tenien cap paper als esdeveniments del 2009 [fa referència a les protestes generalitzades que van tenir lloc després de les controvertides eleccions presidencials a l'Iran durant aquell any], sinó que són a presó per tenir un pensament reformista o per haver estat actius durant l'era reformista i jo, personalment, mai no he entès quin delicte han comés.