Tanca

Fes un donatiu perquè Global Voices segueixi sent fort!

La nostra comunitat internacional de voluntaris treballa de valent cada dia per apropar-te notícies que no tenen cobertura suficient, però no ho podem fer sense la teva col·laboració. Ajuda els nostres editors, tecnologia i campanyes amb un donatiu a Global Voices!

Fes un donatiu

Veus tots aquests idiomes? Traduïm els articles de Global Voices per fer que els mitjans de comunicació dels ciutadans estiguin disponibles per a tothom.

Saber més sobre Traducció Lingua  »

Plans de Torre Eiffel? Compte amb la «Síndrome de París»

Turistes japonesos a París, per Lantus. CC 2.0

París, tradicionalment anomenada la «ciutat de les llums» a tot arreu, rep una mitjana de 20 milions de visitants a l'any, que fan d'ella un dels principals destins turístics del món. La ciutat també alberga una atmosfera significativa deguda a aquells turistes que veuen París com una terra de cultura i de romanticisme amb totes les expectatives que aquesta etiqueta comporta. No obstant això, una vegada la novetat d'una mega-ciutat s'esgota, la realitat sol ocupar el seu lloc. I de vegades la realitat fa mal. Darrere dels gran monuments i dels paisatges culturals sorgeixen els aspectes menys atractius de la vida a la ciutat: trànsit dens, contaminació, xicotets delinqüents i barreres lingüístiques. Aquesta caiguda rep un nom: la «Síndrome de París».

Eiffel tower at dawn, taken from place du trocadero by Nitot CC BY-SA 3.0

La Torre Eiffel a trenc d'alba, imatge realitzada des de Trocadero per Nitot. CC 3.0.

La síndrome de París va ser definida pel professor Hiroaki Ota, psiquiatra que treballa a França. La descriu així:

Japanese travelers often held idealistic views of Paris, mostly concerning culturally specific expectations of service industry customs, societal manners, and urban hygiene. When Paris did not live up to these expectations, a small group of travelers would descend into depression. Often, depression turned into psychosis, and lead to medical treatment.

Els viatgers japonesos solen tindre una imatge idealitzada de París, relacionada sobretot amb expectatives culturals específiques de serveis, duanes, maneres socials i higiene urbana. Quan París no supera aquestes expectatives, un grup reduït de viatgers cau en depressió. De vegades la depressió es converteix en psicosi i finalitza amb tractament mèdic.

El xoc cultural ha sigut tan regular que l'ambaixada nipona a Japó ha creat una línia directa disponible les 24 hores del dia per tot aquell que patisca per la síndrome. John Menick va investigar fins i tot el concepte en un vídeo disponible ara en YouTube:

Eriko Thibierge-Nasu, psicoanalista japonés, explica a un reporter francés l'extensió potencial del xoc cultural:

Il y a pas mal de grèves, les gens peuvent être un peu agressifs verbalement, on peut se faire voler son porte-feuille dans le métro, le taxi peut arriver avec un quart d'heure de retard. C'est quelque chose d'inconcevable au Japon

Hi ha moltes vagues de treballadors, la gent pot abusar verbalment, et poden furtar la cartera pel carrer, i un taxi pot arribar 15 minuts més tard del que s'havia acordat. Tot açò és difícil de comprendre en Japó.

Katada Tamami, científic japonés, va escriure al Journal of Nissei Hospital sobre el cas extrem d'un professor nipó que va anar a París i va patir greus danys psicològics:

It was a case of manic-depressive disorder who presented his symptoms, insomnia, fluctuation of mood, aggression, irritation and rise in sex drive. Separated from his family, living alone in Paris, he has lost his identity when he worked as professor and fulfilled his duties as father and husband at home is Japan. Moreover, his fantasy and idealization of Paris, characteristic of Paris syndrome, played a great part in his abnormal behaviors searching for his lost youth and love affair.

El cas era un desordre maniacodepressiu que presentava símptomes: insomni, canvis d'humor, agressivitat, irritabilitat i augments de la libido. Separat de la seua família i vivint sol a París, ha perdut la seua identitat de quan treballava com a professor i complia amb les seues funcions com a pare i marit a Japó. A més a més, aquesta fantasia i idealització de París, característiques de la síndrome de París, han jugat un important rol en els comportaments anormals de buscar la joventut perduda i l'amor.

Mentre que el xoc cultural en els turistes japonesos és el símptoma més observat de la síndrome (aproximadament 1 milió de japonesos van a París cada any i una mitjana de 12 pateixen de la síndrome), altres visitants també han experimentat depressió després de visitar la ciutat. En un vídeo, el viatger nord-americà Mark Wolters fa un llistat dels elements que el van impactar mentre visitava París. Alguns eren positius, altres no tant, com per exemple els següents:

-The Amount of People Who Smoke
-Dog Poop… Lots of Dog Poop…
-How Restaurants Close in the afternoon
-The Amount of Beggars You See (and pickpockets)

- La quantitat de gent que fuma
– Excrements de gossos… Molts excrements de gossos…
– El tancament dels restaurants durant la vesprada
– La quantitat de captaires que es pot veure (i carteristes)

El professor Mark Griffiths és psicòleg i professor a la Nottingham Trent University. Va investigar un poc la síndrome de París i va analitzar el material científic publicat sobre la matèria. Griffiths destaca el fet que hi haja dos tipus principals de síndrome:

Type 1 [Classic]: These individuals typically have a problematic psychiatric history and may travel to Paris for idiosyncratic “strange” or delusional reasons. However, the onset of the symptoms is immediate upon arrival in Paris (and may even begin in the airport).

Type 2 [Delayed Expression]: These individuals do not usually have a personal and/or familial psychiatric history. The reasons for visiting Paris are typically for ‘normal’ travelling reasons but the onset of the symptoms is much later than the ‘classic’ type (i.e., three months or longer after arriving in Paris).

Tipus 1 [Clàssic]: Aquests individus solen presentar un historial psiquiàtric problemàtic i viatgen potser a París per qüestions idiosincràtiques «estranyes» o il·lusòries. No obstant això, el conjunt de símptomes apareix tot just arriben a París (i pot fins i tot començar a l'aeroport).

Tipus 2 [Expressió retardada]: Aquests individus normalment no presenten un historial psiquiàtric personal/familiar. Els motius de visitar París solen ser d'índole turístic però el conjunt de símptomes apareix molt més que al tipus «clàssic» (per exemple, tres mesos o més després d'arribar a París).

Christophe Soullez, criminòleg resident a París, explica que els turistes asiàtics són de vegades objectiu de lladres locals, fet que s'afig a la síndrome de París. No obstant això, s'han creat mesures específiques per tal de protegir-los:

On sait que les touristes sont particulièrement visés par les voleurs à la tire ou à l’arraché. Ce phénomène, qui touche surtout Paris, est tellement problématique que nous avons dû demander aux groupes de police judiciaire de se concentrer l’été principalement sur la prévention. Au Japon les vols à la tire n’existent quasiment pas. Les touristes ne vont donc pas se méfier de délinquants organisés.

Sabem que els carteristes se solen fixar en els turistes. Aquest fenomen, el qual afecta a una gran part de la ciutat, és tan problemàtic que la policia va haver de demanar ajuda als departaments de policia judicial per tal de centrar-se més en la prevenció dels delictes. El carterisme quasi no existix al Japó. Els turistes no són per tant conscients del crim organitzat que els envolta.

Si bé no s'ha de tindre por si es visita París; no tot és tan dolent. La major part dels residents a París són conscients que adaptar-se a l'estil de vida parisenc pot ser un repte. Però una vegada s'han superat les barreres inicials, les quals es troben en qualsevol gran ciutat on els habitants parlen una llengua desconeguda, es pot començar a gaudir dels avantatges. Ací presentem alguns consells menys coneguts per tal de gaudir d'un París més tranquil, cortesia de l'editora francesa de Global Voices, Claire:

Cet été, sans hésitation, nous leur conseillons le quartier du Jardin des plantes.  Le plus ancien des grands parcs de Paris, qui fut d'abord le jardin des plantes médicinales du roi, doit beaucoup à la Révolution française qui en fit un temple de la science mais il a maintenant un charme ‘bourgeois’ et ‘province. Dans une tête parisienne, Jardin des Plantes rime presque automatiquement avec ‘thé à la mosquée’, juste en face. Dans cette très jolie mosquée de Paris inaugurée en 1926, les moineaux très familiers se serviraient presque dans votre assiette quand vous prenez un thé

Aquest estiu suggerim passejar pel «Jardin des Plantes». Es tracta del jardí més antic de París i al començament va ser un jardí de plantes medicinals. Després de la Revolució Francesa, les autoritats van decidir transformar el parc en un museu de ciència, però ha mantingut el seu estil «burgés» i provincial. Per a un resident a París, el Jardin des Plantes s'associa automàticament amb prendre té a la mesquita, situada just a l'entrada. En aquesta bella mesquita, oberta en 1926, els simpàtics pardals menjaran quasi del vostre plat mentre gaudiu del té.

Finalment, potser aquesta síndrome no siga específica als visitants de París, sinó sols a un cas concret de nostàlgia. Tanmateix, segurament es pot fer més per tal d'assegurar als visitants una millor experiència. Potser Philippe Adam, escriptor parisenc de diversos articles sobre la relació entre França i el Japó, és el que millor resumeix aquesta qüestió:

On rend assez mal aux Japonais l'affection qu'ils portent à la France

No estem realitzant un bon treball de reciprocitat amb l'afecte que senten els visitants japonesos cap a França.

Comença la conversa

Autors, si us plau, Obre sessió »

Pautes

  • Tots els comentaris són revisats per un moderador.. Si us plau, no introdueixis comentaris més d'una vegada o es podrien identificar com a correu brossa.
  • Si us plau, respecta als altres. No s'aprovaran comentaris que continguin missatges ofensius, obscenitat o atacs personals.