Tanca

Fes un donatiu perquè Global Voices segueixi sent fort!

La nostra comunitat internacional de voluntaris treballa de valent cada dia per apropar-te notícies que no tenen cobertura suficient, però no ho podem fer sense la teva col·laboració. Ajuda els nostres editors, tecnologia i campanyes amb un donatiu a Global Voices!

Fes un donatiu

Veus tots aquests idiomes? Traduïm els articles de Global Voices per fer que els mitjans de comunicació dels ciutadans estiguin disponibles per a tothom.

Saber més sobre Traducció Lingua  »

Parlem amb Golnaz Esfandiari, periodista “pont” entre l'Iran i occident

Golnaz  Esfandiari spoke to us about her experiences reporting Iran. Photo was taken at the Sixt Al Jazeera Forum in March, 2011. Used with permission from Golnaz.

Golnaz Esfandiari al Sisè Fòrum d'Al Jazeera el març del 2011. Imatge usada amb el seu consentiment.

Instal·lada a Washington DC, Golnaz Esfandiari és una corresponsal veterana de la Radio Free Europe/Radio Liberty, i una de les poques periodistes residents fora de l'Iran que escriu en anglès sobre els matisos i les complexitats de la societat i la política  iraniana. Si sou espectadors iranians segurament ja seguiu Golnaz a Twitter. Potser també coneixeu el seu blog, Persian Letters (Cartes perses), una de les poques fonts de notícies en anglès produïda per algú persa-parlant sobre l'Iran. Golnaz es veu a si mateixa com un “pont” entre el Servei Persa de la RFE/RL i de la seva sala de premsa en llengua anglesa pel fet d'haver treballat en ambdues oficines.

El cofundador de Global Voices, Ethan Zuckerman, ha definit les “figures pont” com persones apassionades per explicar les seves pròpies cultures a gent d'altres societats. Donat que el treball de Golnaz va molt en la línia dels valors de Global Voices, hem parlat amb ella sobre el seu extraordinari paper com a pont entre l'Iran i el món anglòfon.

Global Voices: En termes de periodisme digital, es troba entre les figures més visibles. El seu compte de Twitter ha estat classificat entre els 10 millors comptes a seguir a l'Iran pel diari The Guardian. El seu blog Persian Letters ha sigut finalista en el Online Journalism Award (Premi de Periodisme Online). Ens podria explicar una mica sobre la seva experiència en aquest escenari mediàtic?

Golnaz Esfandiari: Social media has allowed me to access unique information about Iran and Iranians. It allows me to access a wider audience and bring more voices in my reports. Social networking sites and applications have made it a lot easier for me to reach people on the ground, to speak to my sources. I’ve also acquired new sources and have been able to get a better understanding of, for example, hardliners who are usually not open to an interview with us. I’ve managed to break a few stories over the years only by reading and verifying information on blogs and content on social media carefully.

Golnaz Esfandiari: Les xarxes socials m'han facilitat l'accés a informació exclusiva sobre l'Iran i els iranians. Em permeten accedir a una audiència més amplia i aportar més veus als meus reportatges. Les pàgines i aplicacions d'interconnexió social han fet molt més accessible el fet de poder arribar a gent sobre el terreny, per parlar amb les meves fonts. També m'ha permès conèixer noves fonts i poder tenir un millor coneixement de, per exemple, personalitats que normalment no estan obertes a ser entrevistades per nosaltres. He pogut descobrir notícies al llarg dels anys només llegint i verificant detingudament informació de blogs i de continguts de xarxes socials.

GV: Ha sigut una de les primeres persones a criticar la noció de “revolució de Twitter” el 2009, quan molts citaven Twitter com l'eina per mobilitzar i ajuntar els protestants contra els resultats fraudulents d'unes eleccions. Va explicar en un article que va destrossar els somnis (dels seus amics) d'una “revolució de Twitter” quan va assenyalar que la majoria d'usuaris que cobrien la protesta eren de fet de fora del país. Mirant enrere, sis anys després, quin creu que és el paper de les xarxes socials a l'Iran?

GE: I think the use of social media in Iran and its significance is increasing. Government officials admit that and I also see more people inside the country using social media sites and apps. I actually think that since 2009, the use of social media has increased considerably. Some Iranians told me they joined Twitter after reading about the allegations about a “Twitter Revolution” in Iran. Social networking sites have facilitated conversation and the sharing of content that is banned or considered sensitive, people can discuss taboo subjects relatively openly. They also challenge state policies and stances on social media quite regularly.

The latest case is when a state media ban on former President Mohammad Khatami was announced publicly, many started sharing his images on social media. Or I still see people sharing their concern over the house arrest of opposition leaders Mir Hossein Mousavi, Zahra Rahnavard, and Mehdi Karroubi on social media, four years after they were put under arrest and their ties with the outside world  cut. There are many such examples. As you know, there are few platforms where Iranians can express themselves freely. Social media allows for relatively free discussions and exchanges of views for people inside the country. It has also created more ties between Iranians inside and outside the country.

But it’s not all good. Social media facilitates the spread of misinformation and conspiracy theories, which are quite popular among some segments of the society. And of course the Iranian regime also uses social media extensively for propaganda purposes. There is an increasing number of Iranian officials on social media, and also Iran analysts who comment regularly on the nuclear issue, some of whom have ties to the government and  basically repeat the official line.

GE: Crec que l'ús i la importància de les xarxes socials a l'Iran està en alça. Les autoritats governamentals ho han reconegut i també veig més gent a dins del país que usa pàgines i aplicacions de xarxes socials. Crec que des del 2009, l'ús de les xarxes socials ha augmentat considerablement. Alguns iranians m'han comentat que es van unir a Twitter després de llegir sobre les al·legacions d'una “revolució de Twitter” a l'Iran. Les pàgines d'interconnexió social han facilitat les converses i la possibilitat de compartir contingut prohibit o considerat sensible, la gent pot debatre sobre temes tabú de manera relativament oberta. També poden desafiar polítiques i posicions estatals a les xarxes socials de forma bastant regular.

El darrer cas va ser quan es va anunciar públicament una prohibició d'un mitjà estatal sobre l'expresident Mohammad Khatami, molts varen començar a compartir les seves imatges a les xarxes socials. O, encara es troba gent a les xarxes socials compartint la seva preocupació sobre l'arrest domiciliari dels líders de l'oposició Mir Hossein Mousavi, Zahra Rahnavard i Mehdi Karroubi, quatre anys després de ser arrestats i de que se'ls incomuniqués del món exterior. Hi ha molts exemples com aquests. Com ja sabreu, hi ha poques plataformes on els iranians es puguin expressar lliurement. Les xarxes socials permeten debats relativament lliures i l'intercanvi de visions per la gent dins del país. També ha creat més lligams entre els iranians de dins i de fora del país.

Però no tot és bo. Les xarxes socials han facilitat la difusió d'informació errònia i teories de la conspiració, que són bastant populars enter alguns segments de la societat. I, és clar, el règim iranià també utilitza les xarxes socials de manera extensiva amb finalitats propagandístiques. Hi ha un creixent nombre de funcionaris estatals iranians a les xarxes, així com també analistes iranians que comenten regularment sobre el tema nuclear, alguns dels quals tenen lligams amb el govern i es limiten a repetir les línies oficials.

GV: Principalment escriu en anglès, tot i que va començar la seva carrera en el periodisme en llengua persa. Hi ha algun motiu darrera d'aquest canvi? I podria descriure si aquestes dues experiències són diferents (millor o pitjor)?

GE: I’ve been with RFE/RL for more than ten years and over the years I’ve been back and forth between our Persian service and the newsroom where I currently work. I sometimes work as a bridge between the two, trying to incorporate reporting from our Radio Farda colleagues in our coverage for the English website and other services. Working in the newsroom has been very different from my working experience in our Persian service. While I’ve enjoyed my work in both services, I feel I’ve learned more in the newsroom and grown professionally. I’ve had the privilege to work with very professional and experienced journalists who have taught me a lot.

GE: He estat amb RFE/RL més de deu anys i al llarg dels anys he anat i tornat entre el nostre servei en persa i la sala de premsa on treballo actualment. De vegades treballo com a pont entre ambdues, intentant incorporar els reportatges dels companys de la nostra Radio Farda en la nostra cobertura per a la pàgina anglòfona i a altres serveis. Treballar a la sala de premsa ha estat molt diferent de la meva experiència de treball al nostre servei persa. Mentre que he gaudit de la meva feina a ambdós serveis, trobo que he après més a la sala de premsa i he crescut professionalment. He tingut el privilegi de treballar amb periodistes molt professionals i experimentats que m'han ensenyat molt.

GV: Molts mitjans en llengua persa són operats i escrits en la diàspora per agències com RFE/RL o la BBC persa. Aquestes agències recullen notícies sobre l'Iran en persa per a audiències tant a dins com fora del país, mentre que si un escriu en anglès, està cobrint l'Iran principalment per audiències occidentals. Ha notat alguna diferència en l'estil periodístic? I, és fàcil saltar entre ambdós?

GE: Sometimes stories written for Iranian news sites are longer and less focused, information is not delivered concisely. A straight news lede is missing, the sourcing can be weak. There isn’t much storytelling. Regarding my audience, I’ve noticed that I also have readers inside the country, and of course expats, so it’s not really just a Western audience. I haven’t had problem switching, although for a strictly Iranian audience I write a bit differently in terms of the background I give.

GE: De vegades les històries escrites per pàgines de notícies iranianes són més extenses i menys focalitzades, la informació no es transmet de manera concisa. Hi manca una capçalera directa, la font pot ser feble. No hi ha gaire narració. Pel que fa a la meva audiència, me n'he adonat que també tinc lectors de dins del país, i és clar, expatriats, així que no és només una audiència occidental. No he tingut cap problema a l'hora de canviar, tot i que per a una audiència estrictament iraniana escric una mica diferent en termes del rerefons que hi aporto.

GV: L'Iran és un d'aquests països complexes amb moltes contradiccions i estrats que sovint són difícils de percebre per un foraster. Creu que amb més periodistes professionals com vostè en el camp, l'Iran s'està convertint en una entitat una mica menys aliena a l'Occident?

GE: I certainly hope so, although every now and then there are still misleading reports based on a lack of understanding of Iran and the Iranian people—there are still lots of simplifications, exaggeration, or misperceptions. Knowing the language is key for good reporting; it is important to be able to read the Iranian press—not only Western media reports—and talk to the people in their own language. I think Iranians on social media are also playing a role in explaining to the world that their country is more than a number of nuclear facilities and mean clerics who make controversial statements.

GE: Així ho espero, tot i que de tant en tant encara hi ha reportatges enganyosos basats en la falta de coneixement sobre l'Iran i els iranians; encara existeixen moltes simplificacions, exageracions i idees errònies. Saber l'idioma és la clau per un bon reportatge. És important ser capaç de llegir la premsa iraniana, i no només els reportatges dels mitjans occidentals, i parlar amb la gent amb la seva pròpia llengua. Crec, també, que els iranians a les xarxes socials estan tenint un paper important a l'hora d'explicar al món que el seu país és quelcom més que un grapat de facilitats nuclears i clergues mesquins que fan declaracions controvertides.

GV: Una darrera qüestió: Si no fos una periodista cobrint l'Iran, què estaria fent?

GE: That’s a question I sometimes ask myself…. I would probably be using my degree in psychology and working with refugees from Syria or other countries. Over the years, my respect and admiration for medical workers has increased significantly. So in another life that could have been a career I would have pursued.

GE: És una gran pregunta que de vegades em faig a mi mateixa… Probablement estaria fent ús dels meus estudis en psicologia i treballant amb refugiats de Síria o d'altres països. Al llarg dels anys, el meu respecte i admiració pels treballadors mèdics ha augmentat significativament. Així que en una altra vida aquesta podria haver estat la carrera que hagués seguit.

Comença la conversa

Autors, si us plau, Obre sessió »

Pautes

  • Tots els comentaris són revisats per un moderador.. Si us plau, no introdueixis comentaris més d'una vegada o es podrien identificar com a correu brossa.
  • Si us plau, respecta als altres. No s'aprovaran comentaris que continguin missatges ofensius, obscenitat o atacs personals.