- Global Voices en Català - https://ca.globalvoices.org -

Les opinions alemanyes sobre la crisi grega que ningú t'explica

Categories: Europa Occidental, Alemanya, Grècia, Economia, Notícies dels ciutadans
Europe gone with the wind?
 Imatge de l'usuari de Flickr Theophilos Papadepoulos [1] amb llicència CC BY-NC-ND 2.0

En els mitjans tradicionals alemanys sembla clar que Alemanya està unida a l'hora d'exigir una altra ronda de reformes i austeritat a Grècia, el membre més feble de l'eurozona. Però una mirada a les comunitats en línia deixa clar que Alemanya també té una altra cara. Entre els mitjans alternatius, les comunitats en línia i els mitjans socials alemanys les veus contra l'austeritat, que s'identifiquen amb el poble grec, sonen fortes i clares.

Alemanya és un dels majors creditors de Grècia, i com a principal economia de l'eurozona [2], té una gran influència en el programa de rescat d'aquest país. El govern alemany vol que Grècia apliqui més mesures d'austeritat i retorni els seus préstecs, i fins i tot ha suggerit que abandoni l'euro de manera temporal si no ho pot aconseguir d'una altra manera.

Llegeix també: Olvida el ‘Grexit’. En Twitter prefieren que se vaya el ministro de economía de Alemania [3]

Crisi del deute grec

Tot i haver rebut dos rescats en 2010 i 2011, l'economia grega no ha aconseguit recuperar-se de la crisi del deute europeu del 2009 [4]. Els rescats tenien com a contrapartida estrictes mesures d'austeritat imposades pels creditors: el Fons Monetari Internacional (FMI) [5], la Comissió Europea [6] i el Banc Central Europeu [7], també coneguts com la troika.

Al canal alemany ZDF de televisió pública, el popular programa satíric “Die Anstalt” (La Institució) va fer un sketch que mostra la troika menyspreant el deu grec Zeus i exigint-li que “deixi de fer tant de soroll”. En el següent vídeo en Alemany, amb subtítols en anglès [8]i grec [9], els humoristes diuen a Zeus “Som la troika. Som deus”:

El 30 de juny, Grècia es va convertir en el primer país desenvolupat que no pot pagar un préstec del FMI. Això va portar el país a una crisi amb els altres membres de la zona euro. Mentre que les imatges de grecs angoixats fent cua als caixers automàtics apareixien als periòdics arreu del món, el govern grec, presidit pel primer ministre Tsipras es va enfrontar als creditors i va demanar una reforma de les condicions del préstec. En un referèndum [10]que es va convocar per demanar la opinió del poble, els grecs van rebutjar clarament les mesures d'austeritat imposades per la troika.

Però els membres de l'eurozona, liderats per Alemanya, es van mantenir fermes.

La influència d'Alemanya

El 13 de juliol, després de 31 hores de debats [11], els líders de l'eurozona i el primer ministre grec Alexis Tsipras, van arribar a un acord que podria significar un altre rescat de milers de milions d'euros a canvi que Grècia implementi mesures d'austeritat encara més dures. El parlament grec va haver de votar les condicions d'aquest acord durant la mateixa setmana, i finalment va aprovar el rescat amb 229 vots a favor i 64 en contra.

El bloguer Ingo Stützle [12]explica l'abast del domini d'Alemanya a l'eurozona, la unió monetària de 19 membres de la Unió Europea que utilitzen l'euro com a moneda de curs legal:

Wie weit Deutsch­land in sei­ner Selbst­herr­lich­keit geht, zeigte Mer­kel bereits im Juni 2010, als sie forderte, dass Län­dern mit finanz­po­li­ti­schem Schlen­drian das Stimm­recht ent­zo­gen wer­den müsste … Wenige Monate später konnte ohne Umset­zung die­ser fixen Idee, die Staats­ver­schul­dung quasi als Men­schen­rechts­ver­let­zung wer­tet, der CDU-Fraktionschef Vol­ker Kau­der befrie­digt fest­stel­len: »Jetzt auf ein­mal wird in Europa Deutsch gespro­chen. Nicht in der Spra­che, aber in der Akzep­tanz der Instru­mente, für die Angela Mer­kel so lange und dann erfolg­reich gekämpft hat.«

Merkel ja va demostrar en juny del 2010 fins a quin punt arribaria Alemanya amb la seva arrogància, quan va declarar que els països fiscalment irresponsables no haurien de tenir dret a vot (…) tan sols uns mesos després, sense ni tan sols reaccionar davant d'aquesta ridícula visió del deute nacional, com una mena de violació dels drets humans, el secretari general de la CDU [13], Volker Kauder, va poder aclamar amb satisfacció que “de sobte, es parla alemany a Europa. No la llengua, sinó l'acceptació dels instruments pels que Angela Merkel ha lluitat tant de temps”.

L'economista Thomas Piketti va dir en una entrevista amb el periòdic ZEIT [14] que la fórmula alemanya per a l'èxit després de la Segona Guerra Mundial es basa, entre altres coses, en un factor crucial: la remissió  [15]del seu deute. En 1953, es va perdonar gairebé el 60% del deute d'Alemanya. En l'actual crisi grega, l'argument més emprat és que no s'han de confondre [16] les indemnitzacions de la Segona Guerra Mundial amb el deute grec.

Veus contra l'austeritat a Grècia

Un cop d'ull a la comunitat en línia i als mitjans socials d'Alemanya mostren arguments i perspectives que reflecteixen una opinió completament diferent de la crisi grega. Aquestes opinions també demostren que, quan es parla de Grècia, molts alemanys volen un plantejament més equilibrat, basat en els fets i menys ideològic, un que també permeti crítiques a les polítiques d'austeritat.

Després de la humida tensió del dia, la catarsis del No i tempestes sobre Berlín: “Hurra, el món s'acaba!”

Sempre que faig un Tuit inconformista sobre Grècia, alguna gent deixa de seguir-me. Sembla que la crítica de l'austeritat és el nou feminisme.

Expropieu Springer (Referència a un moviment estudiantil alemany de final dels anys 60) i perdoneu els bilions de deute grec. Per alguna raó estic en mode revolucionari.

Si la teva pressió arterial t'ho permet, compara el que diuen sobre Grècia els mitjans massius alemanys i els internacionals, i et quedarà clar l'estat dels mitjans alemanys.

Wolfgang Blau també escriu al seu Facebook [23]que per tal d'enfortir un discurs civilitzat a Europa cal sentir més veus d'Alemanya, tant a Grècia com a Europa. I s'acomiada dels lectors amb un vídeo [24]artístic (no periodístic) sobre Grècia, que hauria de donar a la gent, i en particular als periodistes europeus, un motiu per a reflexionar:

You know that this video could begin or end with an imposing shot of the Acropolis. Or the Olympics. Or the deep blue waters of the Aegean. Or with people losing their jobs and homes. Or others sleeping in tiny carton boxes. Or others driving luxurious cars. But this shall not happen. Because this video wasn't made to impress nor to shock you. Because these words are not a scream. They're a whisper.

Sabeu que aquest vídeo podria començar o acabar amb un impressionant pla de l'acròpoli. O dels Jocs Olimpics. O de les profundes aigües blaus del mar Egeu. O amb persones que perden el seu treball i la seva casa. O d'altres dormint en caixes de cartró. O amb altres conduint cotxes de luxe. Però això no passarà. Perquè aquest vídeo no està fet per a impressionar-vos o commocionar-vos. Perquè aquestes paraules no són un crit. Són un xiuxiueig.



Llegeix també: Periodista Asteris Masouras apuesta por la solidaridad para rescatar a Grecia [10]

Com cobreixen la crisi els mitjans alemanys

La crisi de Grècia ha fet ploure crítiques [25]contra els mitjans tradicionals d'Alemanya. Molta gent creu que la ideologia ha sufocat qualsevol relat objectiu o crítica a les polítiques d'austeritat en la cobertura d'aquest tema per part dels mitjans alemanys.

Wolfgang Blau, periodista de The Guardian, expressa els seus temors sobre la campanya contra Grècia que està realitzant el tabloide alemany Bild en aquest comentari a Facebok [23] :

Ich hätte nie gedacht, dass eine deutsche Nachrichtenorganisation so entehrend und rücksichtslos sein könnte im Angesichts des Leidens einer anderen Nation.

Mai no hauria pensat que una organització de premsa alemanya pogués ser tan degradant i imprudent respecte el sofriment d'un altre país.

Heiner Flassbeck escriu al seu blog Hassbeck economics [26] que constantment rep queixes dels seus lectors per publicar articles “tendenciosos, ideològics i fins i tots demagògics”.

Això no només val per als tabloides, també a les webs regionals de notícies de major qualitat. Segons Flassbeck, el que falta en la cobertura de la premsa alemanya és la perspectiva de la comunitat internauta del país:

Dass es im Internet inzwischen Qualitätsinformation und Analyse gibt, die in ihrer Objektivität und ihrer Klarheit von den traditionellen Medien niemals erreicht wird, davon ist natürlich überhaupt nicht die Rede.

Ningú no parla del fet que actualment hi ha informació de qualitat i anàlisis a Internet, que parlen amb una objectivitat i una claredat que la premsa tradicional mai no aconsegueix.