El Consell de Ministres celebrat el 14 de febrer va aprovar presentar davant el Parlament espanyol el projecte de Llei de Propietat Intel·lectual (LPI). Aquesta llei pretén lluitar contra la pirateria a l'Internet amb la restricció de l'ús d'enllaços i cites de publicacions mitjançant la imposició de la «taxa Google» a les webs que les utilitzen.
La nova LPI inclou novetats com ara la reforma de l'article 32.2 de l'anterior llei amb què institueix l'obligatorietat de pagar una «compensació» als mitjans de comunicació per utilitzar fragments dels seus continguts. Com informa 20minutos.es:
El proyecto aprobado este viernes autoriza con carácter general “el uso de fragmentos no significativos” de noticias, artículos de opinión o de contenidos de entretenimiento sin autorización por parte de los titulares de derechos pero concede a los autores “un derecho irrenunciable” de compensación.
Aquesta mesura afectaria de bon principi els agregadors de notícies com ara Google News, Menéame o Flipboard. L'entitat de gestió de drets d'autor CEDRO seria l'encarregada de recaptar aquesta taxa atès que els socis principals són els grups de comunicació més importants del país, com ara Prisa, Zeta o Planeta, i tot seguit repartiria els diners recaptats equitativament entre els socis. Segons explica David Maeztu al seu blog «Del derecho y las normas», aquest cànon s'aplicaria:
(…) no sólo a los contenidos que ponen en las webs los medios de comunicación “tradicionales” (prensa, radio, televisión) si no a cualquier “sitio web de actualización periódica”.
Esto debe incluir cualquier blog, revista electrónica, etc., que se actualice con contenidos nuevos. (…) Por lo tanto, cualquier blogger tendría derecho a cobrar de la web a la que sea agregado.
Y es un derecho irrenunciable (…) por lo que aunque uses una licencia Creative Commons el sitio que te agrega tendrá que pagar a la entidad de gestión en tu nombre. (…) aunque no estés asociado y lógicamente, al no estar asociado no te pagará nada y lo repartirá entre sus otros socios.
Els representants dels grans grups de comunicació han demostrat la satisfacció per la mesura presa, del moment que veuen justa la compensació de la pèrdua de lectors i de diners que han experimentat els darrers anys. En un comunicat, el president d'AEDE –associació que reuneix els principals mitjans de comunicació del país, els mateixos que conformen la gestora CEDRO–, va afirmar:
La modificación de la Ley de Propiedad Intelectual, que incluye el derecho de compensación por parte de los agregadores, es el paso más importante que ha dado un gobierno en España para la protección de la prensa. Estoy seguro de que este camino que se acaba de abrir será seguido por el resto de países de Europa.
Això no obstant, la immensa majoria dels mitjans en línia, bloguers i internautes opinen que amb aquesta mesura, els mitjans tradicionals estan «mordiendo la mano que les da de comer», ja que un segment significatiu del tràfic vers les seves webs prové dels agregadors de notícies. Ignacio Escolar, director de eldiario.es, anuncia al seu blog:
Estar en Google es opcional. Poner en tu periódico los botones de Twitter, o de Facebook, o de Menéame, también es voluntario. Nadie obliga a ningún diario a ser “robado” por un agregador de noticias o un buscador que enlace a sus artículos. Al contrario: es bastante sencillo desaparecer de Google, pero ninguno de los medios de comunicación que estos días celebran el nuevo canon digital querría salir de allí.
De fet, tots els mitjans que defensen la taxa Google col·loquen a les pàgines botons per a que el lector pugui enviar els enllaços corresponents cap a les diverses xarxes socials i agregadors, com apareix en aquesta captura de pantalla del diari El Mundo que Carlos Herrero va publicar al seu blog. S'hi pot llegir un text que critica «l'absoluta impunitat amb què els agregadors de notícies s'enriqueixen a costa del treball d'altri» just al costat dels botons esmentats.
J.R. Mora en «LPI, impuesto de cita» opina:
Nunca se ha leído, comentado, debatido y difundido tanto lo que se publica en los medios como ahora, la prensa en internet está viviendo una nueva juventud gracias a redes sociales, blogs y agregadores, y se arriesgan a que esto cambie y también lo pierdan. (…) Otro rescate, ahora a la industria de los medios.
Enrique Dans, professor del IE Business School i doctor en Sistemes de la Informació, va encara més enllà al seu blog i opina que el Govern vol amb aquesta mesura comprar la submissió dels grans mitjans:
el gobierno, obsesionado con el tratamiento de los medios de comunicación y preocupado por las próximas citas electorales, ha decidido tomar por asalto las posiciones que no controlaba: mediante el reparto de la jugosa tarta de la publicidad institucional y poniendo encima de la mesa la citada modificación de la ley, ha conseguido ya modificaciones en las cúpulas de los principales diarios que le habían resultado hostiles: tras los cambios en la dirección de La Vanguardia y El Mundo, suena ahora el relevo en El País, completando un movimiento en las cabeceras tradicionales que estaba en realidad planificado desde antes incluso de que el Partido Popular llegase al poder.
L'agregador Menéame, principal perjudicat per la nova llei, ha emès un comunicat en què expressa l'oposició a la taxa, fa un repassada del tràfic que proporciona als grans mitjans i afirma que una volta aprovada la LPI, haurà de triar entre «blocar els enllaços a diaris locals, anar-se'n d'Espanya o tancar». Entretant, els usuaris de l'agregador han començat una «guerra» pròpia contra el mitjans d'AEDE; voten negativament les notícies per posicionar-les en llocs més baixos dels resultats obtinguts d'una recerca. A l'encop, el col·lectiu Anonymous boicotejava el lloc web de l'associació.
Molts diaris populars en línia tampoc no defensen la LPI com 20minutos.es i eldiario.es, qui, en particular, s'ha mostrat crític amb la taxa. Diverses legislacions similars ja s'han intentat aplicar, sense èxit, a altres països com ara Alemanya, França o Bèlgica, on els mitjans tradicionals van estar «castigats» sense aparèixer al Google durant sis anys fins que van renunciar a cobrar el cànon.