- Global Voices en Català - https://ca.globalvoices.org -

Els supervivents d'Ebola a l'Àfrica, entre la recuperació i l'estigma

Categories: Àfrica subsahariana, Costa d'Ivori, Guinea, Libèria, Nigèria, Sierra Leone, Activisme digital, Bones notícies, Ciència, Desastres naturals, Desenvolupament, Educació, Govern, Idees, Notícies dels ciutadans, Resposta humanitària, Salut
Ebola virus under an electron microscope. Photo by Flickr user NIAID. CC BY 2.0 [1]

El virus Ebola sota un microscopi. Foto de l'usuari de Flickr NIAID. CC BY 2.0

D'acord amb les últimes dades [2] de l'Organització Mundial de la Salut (OMS), s'han detectat 2.615 casos d'Ebola a l'Àfrica occidental i 1.427 persones s'han mort en el que s'ha descrit com el pitjor brot mundial del virus [3]. No hi ha de moment cap guariment confirmat de l'Ebola i l'índex de mortaldat d'aquest últim brot és de prop del 50% [4], tot i que en anteriors s'havia arribat a més del 90% [5]

Els qui han sobreviscut l'Ebola exposen relats molt colpidors de resiliència i de tractaments heroics de treballadors de la salut locals, però també de tristesa i rebuig a causa de la ignorància que hi ha respecte a la malaltia.

El 20 d'agost, l'OMS va publicar un vídeo a YouTube amb el testimoni de tres supervivents: Saah Tambah i Harrison Sakilla, de Libèria, i Matu Kamara, de Sierra Leone.

Saah Tambah hi explicava com es va infectar i la seva vida després de recuperar-se'n: 

Vaig agafar l'Ebola d'un oncle meu a Koindu. El vaig anar a visitar dues nits perquè no tenia ningú més que el cuidés. Després d'uns quants dies es va morir, com també la seva dona i la filla [..] Vaig començar a vomitar i a tenir diarrea i per això em vaig dirigir a la clínica. Quan em vaig posar malalt, la meva família dubtava de la meva recuperació. Però em vaig recuperar gràcies als metges. Em van donar un certificat que indica que ja no tinc l'Ebola en cas que algú encara en dubti. 

Harrison Sakilla, de trenta-nou anys, és de Foya, al nord de Libèria. És el primer supervivent d'aquesta zona i va perdre la mare arran del brot. Hi deia:

Vaig emmalaltir tenint cura de ma mare. Si hom comença a detectar-ne símprtomes, cal que vagi al centre de salut de pressa, on li oferiran l'atenció adequada i es podrà guarir.

Matu Kamara, de cinquanta-dos anys, deia que va perdre la seva germana i el seu fill per l'Ebola:

La meva germana es va trobar malament després de tenir cura de l'altra dona del meu marit. Tenia fred. La vaig dur a l'hospital i li van donar medecines. Es va trobar d'entrada millor, però després va començar a vomitar. Es va morir als nostres braços. Després em vaig trobar malament jo i vaig començar a vomitar, també. Vaig anar a l'hospital i dos dies després em vaig sentir millor. Els supervivents d'aquesta malaltia necessitem un certificat per ensenyar a la gent que hem tingut l'Ebola i demostrar que hem rebut tractament. Que ningú s'esperi a trobar-se molt malament per anar a l'hospital.

La gent que es recupera de la malaltia sovint s'encara a rebuigs posteriors per manca de coneixement sobre com s'estén la malaltia. És la història, per exemple, de Melvin Korkor, un metge de l'hospital Phebe a Libèria. Korkor ha superat l'Ebola, però explica que els seus parents i amics recelen de tocar-lo, com va recollir Front Page Africa Online [6]

Malgrat que Korkor assegurava que estava net d'Ebola, diu que la gent l'evitava. ‘Ara, a qualsevol racó del barri, totes les mirades es fixen en mi com si jo fos la plaga”, deia. El periodista de Front Page Africa que va acompanyar-lo al campus de Cuttington va observar que la gent desapareixia quan el veia i que els amics, estudiants i éssers estimats seus evitaven de donar-li la mà o de menjar amb ell […] “Gràcies a Déu que estic guarit. Però ara tinc una altra malaltia: l'estigmatització de què sóc víctima.” Korkor va declarar en una ràdio local de Gbarnga: ‘Aquesta malaltia (l'estigma) és pitjor que la febre.’

Libèria és un dels quatre països que lluiten ara mateix contra el brot, al costat de Guinea, Nigèria i Sierra Leone.

Claudius Barnawolo, un assistent mèdic liberià, també va superar l'adversitat i va sobrevure a l'Ebola. Front Page Africa Online va gravar el seu testimoni i el dels membres de la seva família que també van experimentar l'estigma del rebuig de la comunitat:

Conscienciar sobre l'Ebola i explicar bé com es difon continua essent un desafiament. Costa d'Ivori ha engegat una important campanya de prevenció de l'Ebola [7], malgrat que encara no se n'han detectat casos. Els bloguers ivorians han reconvertit el fenomen viral de l'Ice Bucket Challenge en una campanya de conscienciació de l'Ebola [8] amb l'etiqueta en francès #moussercontreEbola:

La tasca científica de doctors com Korkor i Barnawolo per a detectar and destriar si els pacients malalts tenen el virus Ebola o no també és crucial en la lluita contra l'epidèmia. Abdoulaye Bah, un autor i traductor voluntari de Global Voices, en va destacar la tasca a Libèria [9] (via Jina Moore):

Jeejuah, de trenta anys, i dues dones més,  totes voluntàries, cuinen per a les dotze persones més importants, però invisibles, de Libèria ara mateix. La dotzena d'àpats són per a l'equip de tècnics que analitzen la sang dels pacients que se sospita que poden tenir Ebola. Van a la casa de la gent malalta i als atapeïts centres de tractament d'Ebola per a punxar agulles a les venes de gent que podria tenir la malaltia. Després porten la sang a l'únic laboratori mèdic de Libèria, a més d'una hora de la capital, Monròvia.

Evidentment, lluitar contra l'Ebola (i sobreviure al virus) representarà un ingent esforç col·lectiu als països afectats, com també elmininar l'estigma que hi ha dins les seves fronteres i a fora. En el context de l'epidèmia actual, no havia estat mai tan crucial per a les comunitats adonar-se que necessari que és d'anar plegades i organitzades en aquesta lluita.