Turquia: Del parc Gezi a la Unió Europea

El projecte de reordenació de la plaça Taksim i la destrucció del parc Gezi han estat els detonants de les importants manifestacions que van tenir lloc a Turquia el passat juny. La justícia turca, però, havia declarat nul el projecte a principis de juny, tot i que la notícia no va aparèixer a alguns mitjans de comunicació fins el 3 de juliol. El diari de la Suïssa romanxa Le Matin [fr] recull les causes d'aquesta anul·lació:

La Cour a argumenté son jugement par le fait que «le plan directeur du projet viole les règles de préservation en vigueur et l'identité de la place et du Parc Gezi» qui la borde, selon le jugement cité par les quotidiens Zaman et Hürriyet.

El Tribunal va basar la seua sentència en el fet que “el plan director del projecte viola les regles de preservació en vigor i la identitat de la plaça i del parc Gezi” que l'envolta, segons citen els diaris Zaman i Hürriyet.

Erdogan Twitter

Erdogan : Les manifestacions són culpa de Twitter, per Khalid Albaih a Flickr, CC by-nc-sa/2.0

 

Segons el canal France 24, la juventud d'Istanbul continua mobilitzant-se [fr]. Tanmateix, en descobrir-se ara que aquesta resolució judicial és anterior a la brutal evacuació de la plaça Taksim el 15 de juny i que els  enfrontaments violents del passat mes entre els manifestants contraris al projecte i la policia s'han saldat amb 4 morts i més de 8.000 ferits, resulta inevitable sentir una certa incomprensió. Tot això per això? Les conseqüències de les confrontacions van, no obstant, més enllà de les fronteres turques i els membres de la Unió Europea, amb Alemanya al capdavant, ja han utilitzat aquests xocs com a pretext per ajornar una vegada més les negociacions sobre l'adhesió de Turquia a la Unió Europea la tardor pròxima que havien de reprendre's el 26 de juny. Tanmateix, asseguren que el procés continua. El lloc web Cameroonvoice [fr] precisa:

La chancelière Angela Merkel a déclaré la semaine dernière que les événements en Turquie ne correspondaient pas aux “notions européennes de la liberté de réunion et d’expression”.

La cancellera Angela Merkel va declarar la setmana passada que els esdeveniments a Turquia no es corresponen amb “les nocions europees de llibertat de reunió i d'expressió”.

Sembla que aquests esdeveniments generen, tant a França com a Europa, certa problemàtica identitària, relativa al procés d'entrada de Turquia a la Unió Europea, i que consisteix fonamentalment en variacions al voltant del tema “no tenim els mateixos valors, o potser sí?”.

La difícil anàlisi dels esdeveniments per part dels mitjans francesos

Molts mitjans de comunicació francesos no s'hi han estat de llançar les seues pròpies hipòtesis sobre el que ha passat aquest juny a Turquia, tot recolzant-se en analogies ben diferents. Com si aquest gran veí i les seues revoltes, que potser esdevinguen part de la família en un futur, oferiren als francesos una barreja d'exotisme absolut i realitat ben coneguda. Així, Henri Goldman escriu al seu blog [fr]:

“Un peu partout, on compare Taksim à Tahir, le Printemps turc au Printemps arabe. Sur les images qui circulent, ce sont les mêmes couches sociales,– étudiants, classes moyennes instruites… – qui tiennent le haut du pavé. Celles-ci nourrissent leurs aspirations à partir du kit culturel cosmopolite qui se diffuse par internet et constitue désormais le bagage commun des courants « branchés » des sociétés en transition. Le mode de mobilisation aussi les rapproche : des mots d’ordre lancés à travers la toile et qui essaiment en réseaux sans quartier général où n’importe quelle consigne est reprise pour autant qu’elle réponde à l’attente, indépendamment de qui la lance.”

“Una mica per tot, comparem Taksim amb Tahrir, la Privamera turca i la Primavera àrab. A les imatges que circulen, hi figuren les mateixes classes socials – estudiants, classes mitjanes instruïdes… – que constitueixen el focus d'atenció ara mateix. Aquestes nodreixen les seues aspiracions a partir d'un kit cultural cosmopolita que es difon per Internet i que a partir d'ara serà el bagatge en comú per als corrents “moderns” de les societats en transició. La manera com es mobilitzen també els acosta: els lemes que es llancen a través d'Internet i que s'escampen en xarxes sense quarter general on qualsevol consigna es repeteix mentre responga a les expectatives, independentment de qui la llance.”

Altres en canvi, particularment a França, han vist, potser per la voluntat d'identificació, un nou “maig del 68″. Chems Eddine Chitour s'afegeix a aquesta tendència com es pot llegir al seu blog [fr]:

“Les médias occidentaux pensaient et pensent  que le dernier «domino» allait tomber. Ils ont présenté cette colère comme celle d’une Turquie ultralaïque qui en a marre de l’AKP et tout est fait pour forcer l’analogie avec les places Tahrir et partant avec les tyrans arabes. Pas un mot d’une analogie avec mai 1968 en Europe au sortir des trente glorieuses bâties sur la sueur des émigrés. Quand Daniel Cohn-Bendit et ses camarades avaient mis à mal le gouvernement de De Gaulle ce n’était pas pour du pain comme la plupart des révoltes dans les pays arabes, mais c’était pour secouer un ordre ancien en interdisant d’interdire…”

“Els mitjans occidentals creien i creuen que la darrera fitxa del “dòmino” estava a punt de caure. Han presentat aquesta còlera com la d'una Turquia ultralaica que està farta de l'AKP [sigles en turc del Partit de la Justícia i el Desenvolupament] i tot amb la intenció de forçar l'analogia amb la plaça Tahrir i en particular amb els tirans àrabs. Cap analogia amb el maig del 68 a l'Europa posterior als trenta anys gloriosos bastits sobre la suor dels emigrants. Quan Daniel Cohn-Bendit i els seus camarades van donar escac al govern de De Gaulle no era pel pa, com en la majoria de les revoltes als països àrabs, sinó per tractar de desestabilitzar un antic ordre tot prohibint que es prohibira…”

El Parlament europeu ha condemnat oficialment la gestió brutal de la repressió de les manifestacions. Però Ex-Expat [fr] comenta sota l'article de France 24 :

Les seuls Européens en Turquie sont ceux au Taksim et leurs sympathisants!”

“Els únics europeus de Turquia són aquells que estan a Taksim i els seus simpatitzants!”

Un vídeo que mostra els manifestants de Taksim cantant “la voluntat del poble”, extreta del musical “Els miserables”, il·lustra el seu vincle amb Europa:

http://www.youtube.com/watch?v=FctAww-4p9k

Del parc Gezi a la integració de Turquia en la Unió Europea

Taksim ist überall

Taksim ist überall ! – Taksim està pertot! Hamburg, Alemanya, 8 de juny de 2013, per Rasande Tyskar a Flickr, CC by-nc/2.0

Els “valors europeus” dels quals en parla Angela Merkel [fr], són els valors que repeteixen els mitjans digitals, que passen de manera gairebé sistemàtica del tema de les protestes a Gezi i Taksim al de la integració en la Unió Europea. Les propostes de Franck Proust [fr], diputat europeu de la UMP (Unió per un Moviment Popular), recullen la postura de la dreta francesa:

Un accord de partenariat: oui, mais l’adhésion à l’Europe : Non! La Turquie n’a rien d’européenne. Nous ne partageons pas la même culture, ni les mêmes racines judéo-chrétiennes, ni les mêmes aspirations politiques “

“Un acord de cooperació: sí, però l'adhesió a Europa: no! Turquia no té res d'europea. No compartim la mateixa cultura, ni les mateixes arrels judeocristianes, ni les mateixes aspiracions polítiques.”

Un comentari de Joël Toussaint [fr] li respon:

L’Europe partage des racines judéo-chrétiennes qui ont été plantées… en Turquie! Le premier Concile de Nicée date de 325 et le premier Concile de Constantinople fut tenu en 381. (…) L’arrogance trouve sa racine dans l’ignorance… M. Proust saute à pieds joints sur le prétexte que lui fournit Erdogan et met ainsi le pied dans le plat. Il procède à un exercice d’amalgame entre le peuple turc et ses dirigeants. La démagogie politique dans toute sa splendeur!”

“Europa comparteix les arrels judeocristianes que es van assentar… a Turquia! El primer Concili de Nicea data del 325 i el primer Concili de Constantinoble va tenir lloc en el 381. (…) L'arrogància naix de la ignorància… M. Proust salta a peus junts sobre el pretext que li proporciona Erdogan i fica el peu dins del plat. Procedeix a un exercici d'amalgama entre el poble turc i els seus dirigents. La demagògia política en la seua màxima esplendor!”

La majoria dels comentaris destil·len un pessimisme [fr] terrible pel que fa al procés d'integració:

(…) Vouloir absolument européaniser le digne successeur de l’empire ottoman est une vue de l’esprit, une vision idyllique de la future Union européenne. Ce n’est pas parce 5% de la population adhère aux idées et valeurs de l’UE que les 95% d’anatoliens vont le faire, ni parce que Constantinople est devenu Ankara que la mentalité des dirigeants ottomans  – kémalistes ou islamistes (modérés ?), a changé.”

solidarity occupygezi Wroclaw

Manifestació en solidaritat amb #OccupyGezi a la ciutat de Breslau, Polònia, per David Krawczyk a Flickr – CC by-nc-sa 2.0

“(…) Pretendre europeïtzar completament el digne successor de l'imperi otomà és una quimera, una visió idíl·lica del futur de la Unió Europea. Pel fet que el 5% de la població s'hi adherisca a les idees i valors de la UE no significa que el 95% dels anatòlics vulguen fer-ho, ni pel fet que Constantinoble haja esdevingut Ankara que la mentalitat dels dirigents otomans – kemalistes o islamistes (moderats?) – haja canviat.”

Però també hi ha qui posa l'accent en els valors compartits amb els manifestants, més enllà de les fronteres europees, contra la violència policial, les detencions arbitràries de manifestants i de periodistes, i a favor de la llibertat d'expressió i de reunió. Així a Cameroonvoice [fr] s'afirma:

“De l’Azerbaïdjan au Sénégal tout le monde compatit avec les manifestants de la place Taksim, pas avec Erdogan”, conclut Hakan Günes, professeur de politologie à l’université de Marmara.

D'Azerbaidjan a Senegal, tot el món s'identifica amb els manifestants de la plaça Taksim, no amb Erdogan”, conclou Hakan Günes, proferssor de politologia a la Universitat de Màrmara.

I com més incideix Erdogan en l'existència de teories conspiratòries [fr] per denunciar la influència de la Unió Europea, dels mitjans occidentals, dels mitjans socials (Twitter en particular), més s'arrisca a quedar aïllat en l'escaquer mundial. És irònic comprovar que és justament al voltant de la por a l'altre i de les teories conspiratòries que Sema Kaygusuz, novel·lista turca [fr], acosta les societats turca i americana:

La Turquie est un pays où tout le monde a peur de l’autre. Les Kémalistes ont peur des islamistes, les islamistes ont peur des laïques, les femmes ont peur des hommes, les enfants ont peur des adultes… C’est la mentalité américaine : on est toujours en danger.”

“Turquia és un país on tothom té por de l'altre. Els kemalistes tenen por dels islamistes, els islamistes tenen por dels laics, les dones tenen por dels homes, els xiquets tenen por dels adults… És la mentalitat americana: sempre estem en perill.”

Comença la conversa

Autors, si us plau, Obre sessió »

Pautes

  • Tots els comentaris són revisats per un moderador.. Si us plau, no introdueixis comentaris més d'una vegada o es podrien identificar com a correu brossa.
  • Si us plau, respecta als altres. No s'aprovaran comentaris que continguin missatges ofensius, obscenitat o atacs personals.