- Global Voices en Català - https://ca.globalvoices.org -

Senegal: Moren nou nens del carrer en un incendi a Dakar

Categories: Àfrica subsahariana, Gàmbia, Guinea Bissau, Mali, Senegal, Drets Humans, Educació, Notícies dels ciutadans, Religió

Almenys nou nens van morir en un incendi [1] [fr] ocorregut dimarts 4 de març al vespre al barri de la Medina, a Dakar. Sembla que set d'ells eren talibs (alumnes d'una escola corànica).

Diversos responsables polítics van reaccionar immediatament [2] [fr] davant d'aquest drama. La tragèdia ha posat en relleu les condicions de vida, sovint molt dures, d'aquests nens anomenats talibs.

Al seu blog Hady Ba [3] [fr] ens explica què s'entén per un talib [4] [fr]:

Traditionnellement au Sénégal, les parents confiaient leurs enfants à des érudits pour qu’ils leur apprennent d’abord à mémoriser le Coran puis, au fur et à mesure qu’ils grandissent, les sciences religieuses. Durant les premières années de cet apprentissage, ces enfants ne sont pas nourris par le marabout auquel ils sont confiés mais par la communauté toute entière. Chacun de ces enfants a une écuelle et, trois fois par jour, ces élèves qui sont appelés talibés (oui, c’est la même racine arabe que taliban J) font le tour des maisons de la ville ou du village et reçoivent des poignées de nourritures qu’ils recueillent dans ces écuelles et mangent … Cette éducation était faite pour former des hommes stoïques se contentant de ce qu’ils ont, résistant à la faim et indifférents aux plaisirs de ce bas monde. Elle s’inscrivait dans une certaine vision du monde et dans un réseau social tel que toute la communauté se sentait responsable des enfants errants.

Tradicionalment al Senegal, els pares confien els seus fills als erudits perquè aquests els ensenyin, en primer lloc, a memoritzar l'Alcorà i després, a mesura que es fan grans, les ciències religioses. Durant els primers anys d'aquest aprenentatge, els seus fills no són alimentats pel morabit a qui es confien, sinó per tota la comunitat. Cadascun d'aquests nens disposa d'una escudella i, tres cops al dia, els alumnes, que s'anomenen talibs (i sí, es tracta de la mateixa arrel àrab a partir de la qual es crea la paraula talibà), recorren les cases de la ciutat o del poble i reben grapats d'aliments que recullen dins dels seus plats i mengen… Aquesta educació es va concebre per formar homes estoics que s'acontenten amb el que tenen, que resisteixen la fam i són indiferents als plaers mundanals. S'inscriu en una visió del món i en una estructura social determinades que fan que tota la comunitat se senti responsable dels nens vagabunds.

Però després d'unes quantes dècades, apareixen desviacions com s'explica en El patiment dels nens talibs [5] [fr]:

Les talibés survivent dans des daaras (écoles coraniques), souvent des habitations de fortune, inachevées, sans eau ni électricité, où les enfants, en surnombre, privés d'hygiène et de soins, s'entassent pour dormir, généralement à même le sol ou parfois sur des nattes, les uns collés aux autres. Beaucoup de daaras fleurissent ainsi, avec à leur tête des marabouts recherchant plus des profits personnels que le bien-être des talibés, devenus pour eux une source de revenus. Ils sont à la merci de leur «maître» qui a tous les droits sur eux. Le sévices corporels violents sont courant durant l'enseignement religieux. Au Sénégal, à peu près n’importe quel musulman peut se dire marabout, et il n’existe aucune loi régissant les daaras, contrairement aux établissements scolaires. Les marabouts sont vénérés et jouissent d’un véritable pouvoir sur la population.

Els talibs sobreviuen a les daares (escoles coràniques), que sovint són habitacions improvisades, inacabades, sense aigua ni electricitat on un nombre excessiu de nens, privats d'higiene i d'assistència mèdica, s'apilonen per dormir, generalment sobre el terra mateix o a vegades en estores, una al costat de l'altra. Així proliferen aquestes escoles, dirigides per morabits que busquen el seu benefici personal abans que el benestar dels talibs, que han esdevingut per a ells una font d'ingressos. Els nens estan a mercè del seu “mestre” que té tots els drets sobre ells. La violència física és normal en el procés d'ensenyament religiós. Al Senegal, pràcticament qualsevol musulmà pot dir que és morabit, i no existeix cap llei que reguli les daares, al contrari que els centres escolars. Els morabits són venerats i exerceixen un veritable poder sobre la població.

En resposta a aquesta tragèdia, el govern va decidir prohibir la mendicitat:

Selon Abdoul Mbaye [6] [le premier ministre] cette « mendicité organisée et cette exploitation des enfants en leur faisant vivre des conditions terribles et des risques doivent cesser ». À l’en croire, « c’est parce que les ressortissants sénégalais ne sont pas dupes que certains marabouts vont aller [chercher des enfants] jusque dans les pays limitrophes en Gambie, en Guinée Bissau et au Mali. Le Président de la République a donné des instructions fermes : de telles pratiques doivent cesser. Les marabouts véreux seront chassés et punis… »

Segons el primer ministre Abdoul Mbaye [6] [fr] «aquesta mendicitat organitzada i aquesta explotació, que obliga els nens a viure en condicions terribles i perilloses, han d'acabar. Opina que «és perquè els habitants senegalesos no ignoren que alguns morabits es desplacen [a buscar nens] fins als països limítrofs de Gàmbia, Guinea Bissau i Mali. El president de la República va donar instruccions clares: aquestes pràctiques han de cessar. Els morabits sospitosos seran perseguits i castigats…»

Però com remarca la cronista Dom Bochel Guégan [7] [fr] no és la primera vegada que un govern senegalès adopta una disposició com aquesta. A ella li agradaria creure en la prohibició de la mendicitat dels nens, però… [8] [fr]:

Il est tentant pour certains parents, tentant ou seule issue possible, de confier leur enfant en espérant qu'ainsi, il aura de quoi manger…

Sans compter tous les gamins venus de l'étranger, de Guinée ou d'ailleurs et qu'il faudra rendre à leurs familles, si on les trouve…

En 2010 déjà, Abdoulaye Wade, alors président de la République avait lui aussi annoncé la fin de la mendicité de ces mêmes talibés, poussé par la pression internationale des bailleurs de fond qui avaient posé ce préalable à toute autre aide financière.

La promesse n'aura pas tenu longtemps. Durant quoi ? deux, trois semaines nous avons effectivement constaté la disparition de ces gamins des rues, avant qu'ils ne reviennent, tous, et que les choses reprennent comme avant.

Per a alguns pares és temptador, diga-li temptador o potser l'única sortida, encomanar el seu fill a un morabit amb l'esperança que així pugui tenir quelcom per menjar.

Sense comptar totes les criatures vingudes de l'estranger, de Guinea o d'altres llocs, que caldrà retornar a les seues famílies, si se les pot trobar…

Ja el 2010, Abdoulaye Wade, llavors president de la República, també va anunciar la fi de la mendicitat dels talibs, empès per la pressió internacional dels organismes financers que van imposar aquest requisit com a condició per rebre qualsevol altra ajuda econòmica.

La promesa no duraria gaire temps. Quant va durar? Durant dues, tres setmanes vam constatar efectivament la desaparició d'aquests nens del carrer, abans que tots retornessin i que les coses fossin novament com abans.

Aquestes no són les úniques dificultats que el govern va haver d'afrontar, ja que com Hady Ba i Dom Bochel Guégan [7] [fr] recalcaren, la resposta dels religiosos no es va fer esperar. Citen dos articles:

Les maitres coraniques de Touba ; Darou Moukhty, Diourbel: « Aucun daara ne sera fermé ! » [9] [Els mestres alcorànics de Tuba; Darou Moukhty, Diourbel: “No es tancarà cap daara!”, fr]:

« Aucun daara ne sera fermé… Nous refusons le diktat de l’Etat… L’Etat est dans une logique de règlements de comptes… Le talibé est un petit mendiant et l’Etat un grand mendiant … Nous sommes prêts à regrouper 6.666 daaras pour des prières destructrices … ».

“No es tancarà cap daara… Rebutgem la imposició de l'Estat… L'Estat actua dins d'una lògica de rendició de comptes… El talib és un petit pidolaire, mentre que l'Estat és un gran pidolaire… Estem disposats a reagrupar 6.666 daares en pro de les pregàries destructores… “.

Le collectif départemental des serignes daaras de Rufisque a lui tenu une conférence de presse et menace d’un combat mystique le Président de la République [10] [El col·lectiu departamental de les daares serigne de Rufisque va oferir una roda de premsa i va amenaçar d'emprendre un combat místic contra el president de la República, fr].

Algunes veus proposen que l'Estat integri l'ensenyament religiós al currículum escolar públic; com el diputat Serigne Mansour Sy Djamil [11] [fr] que creu que la responsabilitat en el cas de l'incendi de la Medina recau, en última instància, sobre l'Estat a qui acusa d'haver abandonat a la misèria l'escola alcorànica en benefici de l'educació republicana (laica).

Photo de Dom Bochel Guégan. Avec autorisation.

Foto d'un nen del carrer al Senegal per Dom Bochel Guégan. (Amb la seva autorització)

A Facebook un internauta va respondre [12] [fr]:

Ce matin [12 mars] encore j'ai croisé des enfants, nus pieds, vêtus d'un simple tee-shirt trop grand, l'interdiction n'est bien évidemment pas respectée. Le premier ministre a dit hier que les lois étaient déjà existantes (vrai) et qu'il suffisait de les appliquer. Yako, fokon, espérons.

Aquest matí [12 de març] encara m'he creuat nens, amb els peus nus, vestits únicament amb una samarreta de màniga curta que els era gran; és ben evident que la prohibició no s'està respectant. El primer ministre va dir ahir que les lleis ja existien (és cert) i que n'hi havia prou amb aplicar-les. Yako, fokon, és a dir: tant de bo.