- Global Voices en Català - https://ca.globalvoices.org -

Es tuitejarà la revolució? El futur incert dels internautes veneçolans

Categories: — Amèrica Llatina, Veneçuela, Activisme digital, Dret, Drets Humans, Eleccions, Notícies dels ciutadans, Política, Protesta, Tecnologia, GV Advocacy

La mort d'Hugo Chávez el març de 2013 va desencadenar el caos [1][en] a Veneçuela. Tant les autoritats governamentals com els ciutadans s'esforcen per afrontar les incerteses que dominen el panorama polític del país. Els corrents d'inestabilitat política s'han incrementat de manera constant des que la malaltia de Chávez es féra pública. Però la mort de la icona política i la recent elecció del seu hereu i vicepresident, Nicolás Maduro (qui va guanyar per un marge de vots inferior al dos percent) no han fet sinó avivar la flama ideològica entre els opositors al “chavisme”.

D'ençà les eleccions, els simpatitzants d'Henrique Capriles, adversari polític de Maduro, han orquestrat manifestacions massives en les quals demanden un recompte dels vots a Caracas i d'altres ciutats importants, malgrat els afanys del govern i de la guàrdia nacional per bloquejar les seues accions. Segons diverses informacions, durant les protestes han mort entre sis i vuit persones i sembla que les faccions més extremistes de l'oposició haurien calat foc a diversos edificis, tot i que aquestes informacions no han estat contrastades.

"Tengo un dedito" [I have a little finger]. Photo by Luis Carlos Diaz. (CC BY-NC 2.0)

“Tengo un dedito”. Foto de Luis Carlos Díaz. (CC BY-NC 2.0)

Tots aquests esdeveniments han tingut efectes adversos en la ciutadania i en els usuaris dels mitjans de comunicació social. Sols sis setmanes després de la mort de Chávez, dos usuaris de les xarxes socials [2] [es] foren arrestats sota l'acusació d'haver publicat informacions i imatges considerades com potencialment “desestabilitzadores” del país. El dia de les eleccions, es va bloquejar, tot i que molt puntualment, l'accés a Internet [3] [es] en bona part del país. I avui, entre els usuaris de les xarxes socials, plana l'amenaça de perdre el lloc de treball, ja que les autoritats busquen en els perfils senyals d'afiliació política que, en més d'un cas, significa l'acomiadament del treballador en qüestió.

El mandat de catorze anys del president Chávez ha estat marcat de sempre per la controvèrsia i la divergència dels punts de vista entre els diferents sectors, tant dins com fora de les fronteres del país. En el marc de la coneguda com “batalla ideològica”, s'ha produït un xoc frontal entre els partidaris del govern i els detractors, sense que s'evidencien, malgrat tot, signes d'un debat crític real. A mesura que la batalla s'aguditzava als mitjans de comunicació tradicionals i als carrers, també es va contagiar a les xarxes socials.

En molts sentits, l'ús de les xarxes socials era un potent indicador del peculiar estil de socialisme que va cultivar Hugo Chávez. Tot i que tant els mitjans tradicionals com els digitals foren instrumentalitzats de manera semblant per la seua administració, era ben coneguda l'afecció de Chávez pel seu Twitter (@ChavezCandanga) que concebia com una plataforma de comunicació política. Diosdado Cabello, un dels assessors de Chávez, va comentar [4] [es] en una ocasió el poder del mitjà en la batalla ideològica:

L'oposició creu que és l'única propietària de les xarxes socials. Creuen que Twitter i Facebook són seus. No abandonem la lluita i som 7 milions de militants amb compte de Twitter.

Cabello remarcava que no “assaltarien les xarxes socials per a rebatre les opinions expressades pels [seus] oponents”. Molts funcionaris del govern tenen ja compte de Twitter i l'usen per a comunicar informació important als ciutadans. Diferents partits polítics, candidats i ONGs també fan servir Twitter a fi d'interactuar amb els seus seguidors. S'ha demostrat una ferramenta efectiva a Veneçuela, on la xifra d'usuaris de xarxes socials és bastant elevada en comparació amb els seus veïns; de fet, ocupa el tretzè lloc en el rànquing global [5][en] per nombre d'usuaris de Twitter.

L'abril de 2010, el govern va anunciar la creació d'una “guerrilla comunicacional [6]” [en], un grup de ciutadans contractats amb l'objectiu de “combatre en la batalla ideològica” des dels mitjans independents, els tradicionals i també des d'Internet. Així, avui, la batalla es sosté a través de les etiquetes: les paraules clau relacionades amb el posicionament a favor o en contra del govern són una constant i a totes dues bandes, hi ha usuaris dedicats a monitoritzar paraules clau específiques per tal de respondre, sovint de manera agressiva, a aquells que expressen opinions controvertides.

Hugo Chavez Frias. Photo from anticapitalistes.net. (CC BY-SA-NC 2.5 ES)

Hugo Chavez Frías. Foto d'anticapitalistes.net. (CC BY-SA-NC 2.5 ES)

És una creença àmpliament estesa [7][es] que el govern de Chávez es caracteritzava per una “excessiva” permissivitat de la llibertat d'expressió. Tanmateix, durant els seus sis darrers anys en el poder, almenys cinc usuaris de xarxes socials foren arrestats, tots sota circumstàncies similars: usuaris amb magra o cap influència en les xarxes socials van ser detinguts per haver fet comentaris políticament controvertits (normalment a Twitter) i se'ls va acusar d'”escampar rumors [8]” [es] que provocaven “inestabilitat al país”. Se'ls va retenir per poc de temps i de seguida se'ls va concedir la llibertat condicional. Des del traspàs de Chávez, s'han donat dos casos d'arrest [2] [es] semblants.

Curiosament, cap d'aquestes detencions es basava en la Llei de Responsabilitat Social i en les seues aplicacions als mitjans digitals. La llei afecta un ampli espectre de continguts en línia:

[La llei prohibeix continguts que] facen servir l'anonimat, encoratgen i promoguen l'odi i la intolerància per motius religiosos, polítics, de gènere, racisme o xenofòbia; que inciten o promoguen i/o justifiquen un crim, que constituïsquen propaganda bèl·lica, que promoguen l'ansietat entre la ciutadania o alteren l'odre públic; que deslegitimen el govern constituït; que induïsquen a l'assassinat, inciten o encoratgen la desobediència a les lleis vigents, o que promoguen, justifiquen o inciten el desordre públic.

Aprovada per decret-llei i sancionada el 2010 [9] [es], la llei no ha estat aplicada als tribunals fins al moment. La llei també responsabilitza els Proveïdors d'Accès a Internet (ISP, sigles en anglès) d'aquests continguts. Els ISP es poden trobar amb multes de “fins al 4% dels beneficis bruts obtinguts l'exercici fiscal anterior a la infracció.” Però la realitat és que res evidencia que la llei s'estiga aplicant; els usuaris han documentat que l'ISP governamental, CANTV, es limita a bloquejar els llocs web censurats, cosa que no fa cap dels proveïdors de titularitat privada.

Un fórmula diferent és la utilitzada per tal de contrarestar la influència a la xarxa de les veus dissonants amb el govern i el partit. Un usuari col·lectiu, conegut com N33, presumptament integrat per hackers partidaris del govern (i pel que diuen alguns, promogut i financiat directament pel mateix govern), compta amb un llarg historial pel que fa al pirateig de comptes de Twitter, Facebook i correus electrònics de periodistes, activistes, polítics i altres figures rellevants de l'oposició. El grup també es conegut per haver proferit amenaces [10][es] a través dels mitjans electrònics i del mòbil contra coneguts personatges de l'activisme digital.

Durant la breu campanya electoral destinada a escollir un nou president per al país, ambdós candidats van usar activament els mitjans de comunicació social [11] [es] i altres plataformes digitals [12] [es], inclòs un canal web de televisió [13], per tal de donar a conèixer la seua candidatura. Els periodistes ciutadans han acomplit un paper central a l'hora de contrastar la informació proporcionada pels canals tradicionals. Han revelat abusos i actes de violència a diferents parts del país i han establert espais alternatius per a l'opinió pública.

Iniciatives com UstedAbuso [14] [es] han permès els usuaris denunciar les violacions de la llei electoral en el transcurs de la campanya. Comptes personals com el d'Eugenio Martínez (@puzkas [15]), un periodista especialitzat en la cobertura electoral, esdevingueren fonamentals per a poder prendre el pols del país en els últims mesos. Luis Carlos Diaz [16] [es] i Naky Soto [17] [es] van crear un “subministrament de notícies en directe”, que van batejar tot simplement “The Hangout [18]” (“El garito”), des d'on emetien un parell de nits per setmana debats sobre el panorama polític. El canal ha rebut vora mig milió de visites.

Election day in Venezuela. Photo by Luis Carlos Diaz. (CC BY-NC 2.0) [19]

El dia de les eleccions a Veneçuela. Foto de Luis Carlos Díaz. (CC BY-NC 2.0)

El dia de les eleccions, el poder del govern sobre les telecomunicacions es va fer manifest d'una manera que els veneçolans no havien conegut mai abans: amb una variació de tres a vint minuts segons zones, pràcticament totes les connexions d'Internet del país foren bloquejades. Això, però, era relativament fàcil d'aconseguir. El 2010, el govern va tractar de crear un únic punt d'accés a la xarxa [20] [es] a través de la companyia de telecomunicacions de propietat estatal CANTV, que proporciona el 90% de la cobertura d'Internet al país. La quasi total adquisició de CANTV per part del govern va facilitar enormement les autoritats la censura de webs [21] [es] considerats il·legals (com ara quelacreo.com o dollar.nu). Quan l'accès a Internet va quedar suspès per a tots els abonats de CANTV prop del final de la jornada electoral del 14 d'abril [3] [es], el Ministeri de Telecomunicacions va al·legar que les autoritats havien bloquejat la xarxa en un intent per “evitar el pirateig” del lloc web del Consell Nacional Electoral. Aquest lloc web també va quedar fora de l'abast d'IPs forànies per raons idèntiques.

Des del dia de les eleccions, els perfils dels usuaris a les xarxes socials serveixen a un nou propòsit: ajudar les autoritats a identificar les afiliacions polítiques dels usuaris en qüestió per tal de “depurar” els serveis públics i l'empresa privada. Existeixen un munt de queixes d'empleats públics que han perdut el seu treball després que les autoritats examinaren els seus perfils i descobriren que les seues simpaties polítiques es decanten per l'oposició. També hi ha casos com aquests al sector privat, encara que per motius antagònics. Els ciutadans ja ho qualifiquen com la “resurrecció” de la Llista Tascón [22] [es], un instrument que va permetre filtrar la identitat d'aquells ciutadans que el 2004 van signar a favor del referèndum revocatori contra el president Chávez i evitar d'aquesta manera que pogueren optar a càrrecs públics. Suposadament, el mateix Chávez la va anular el 2005 [23] [es].

El començament del període presidencial de Nicolás Maduro ha estat marcat per una forta onada de protestes, tant dintre de la xarxa com fora d'ella, i per la propagació en Internet de nombrosos rumors i informacions falses. El successor de Chávez diu que planeja seguir els passos del seu predecessor en termes d'estratègia mediàtica. Ja disposa d'un compte de Twitter (@NicolasMaduro, que va ser piratejat per un col·lectiu peruà el dia de les eleccions) i ha anunciat que el seu govern no es mostrarà dubitatiu pel que fa a la implementació de polítiques relatives als mitjans de comunicació. Està per veure si aquestes polítiques afectaran la manera en què els ciutadans veneçolans utilitzen Internet.