Entrevista a “The Family Without Borders” (La família sense fronteres): Anna i Thomas Alboth, pares, viatgers i bloguers [en] que han estat a la mar Negra i a l'Amèrica Central amb les seves dues filles.

El 2010, una parella jove de Berlín (Anna, periodista polonesa, i Thomas, fotògraf alemany) decidiren viure el seu somni de rodamons amb la seva filla Hanna de només 6 mesos. Amb un Renault Espace carregat fins a dalt, viatjaren durant mig any de la mar Negra a la mar Càspia travessant el Caucas. Tot va sortir tan bé que el 2012 recorregueren, ja amb la seva segona filla Mila, l'Àmerica Central des de Mèxic fins a Guatemala, Belize i Hondures.

Des del seu primer viatge, decidiren compartir les seves insòlites experiències en un blog, The Family Without Borders [Facebook, en]. Tingué tant d'èxit que el 2011 va ser nomenat millor blog de viatges per l'edició polonesa del National Geographic.

Global Voices (GV): Imagineu-vos d'aquí a 25 anys. Les vostres filles tenen nens i volen viatjar amb ells. Com reaccionaríeu?

Mèxic (Yukatán), Illa d'Holbox. Foto © Thomas Alboth, amb permís.

Anna (A): Espero que sigui així. Fa poc, vam parlar sobre els pares, els fills i els néts i de com pot canviar tot. Ens preocupa una mica que triïn una forma de vida completament diferent i ens seria difícil acceptar que ens diguessin coses com “vull anar a un hotel”. Però, per altra banda, a mesura que es fan grans em preocupa cada vegada més que els pugui passar alguna cosa, suposo que són coses de mares.

Thomas (T): A mi m'agradaria. Però no estic segur que els agradi aquest estil de vida. Tinc amics que han crescut en un bloc d'apartaments i que ara tenen una vida completament diferent. També m'alegra ser diferent als meus pares. Potser un dia es quedin en un hotel i duguin bones maletes, però no passa res.

GV: La revista National Geographic considera el vostre blog el Millor Blog de Viatges de 2011. Per què penseu que ha tingut tant d'èxit?

A: Crec que ha sigut per dos motius. En primer lloc, no havíem planejat que fos una cosa gran, simplement feiem el que ens agradava i penso que aquestes coses creixen quan realment fas el que t'agrada. Hem vist blogs de viatges planificats, però nosaltres escrivíem principalment als avis, perquè poguessin veure que Hanna estava sana i contenta. Així va començar. Després d'un temps, vam comprovar les estadístiques i vam veure que gent de 20, 40, 50 països visitaven el nostre blog i estàvem al·lucinats. Aquesta generació de joves europeus que estudien a l'estranger, viatgen i troben la seva parella a un altre país creuen que si tenen fills s'acabarà tot. Penso que quan veuen el que nosaltres hem fet, se n'adonen que hi ha esperança i que no tot ha d'acabar aquí.

La família al seu pis de Berlín. Foto de Kasia Odrozek.

GV: Us repartiu la feina: qui escriu, qui fa les fotos…?

A: Sí, cadascú s'encarrega d'una cosa. Jo he fet algunes fotos, però en general ell sempre té la càmera. Jo escric les entrades, Thomas ha escrit potser dues entrades en aquests tres anys. Ell s'encarrega de les coses tècniques del blog i jo del missatge. En la carretera, normalment és Thomas qui condueix i jo li indico per on hem d'anar [riu]. Tot funciona quan ho fem junts. Fa un parell de setmanes, ell estava a Myanmar i jo a Palestina i no vam publicar res al blog, era una sensació estranya.

GV: Hagués sigut la vostra experiència diferent sense el blog?

A: Per mi, el fet de tenir el blog em motivava més a l'hora d'obtenir informació sobre qualsevol cosa. Durant el segon viatge, escrivia d'una manera més periodística i per això apuntava moltes coses, preguntava més a la gent, agafava fullets dels museus, etc. No sé si ho hagués fet així sabent que no anava a publicar-ho.

T: Jo estava una mica gelós, perquè escriure significa processar de nou; mentre que editar les imatges no té res a veure, no necessites més coneixements, no necessites entendre la situació per fer una foto.

Al llac Sevan, Armènia. Foto © Thomas Alboth, amb permís.

GV: Quin és el vostre record preferit d'aquests viatges?

T: Més que un record, és la sensació de seguir el teu propi ritme, de decidir sobre la teva pròpia vida. Quan et quedes a un lloc, caus en un ritme monòton: t'aixeques, et fas un café, agafes el tramvia o el metro per anar a l'oficina i el 80 per cent del teu dia és previsible. Això és el que m'agrada del viatge, durant mig any tu decideixes el que vols fer.

GV: Hi ha hagut algun moment que comencéssiu a pensar, “açò ha sigut un error”?

A: Va haver un moment en què estava espantada i vaig pensar que tota aquella gent que ens deia que érem uns pares irresponsables tenia raó. Va ser una nit a un hotel de Guatemala quan vam veure tres homes grans amb pistoles passar pel corredor mentre discutien per telèfon. Havíem de fer alguna cosa per tranquil·litzar-nos i els vam preguntar si eren perillosos. No parlàvem espanyol, però afortunadament coneixíem la paraula “peligroso”. Ens van respondre “sí, però no per a vosaltres ni aquí”. Després vam saber que a Guatemala tothom tenia pistoles, perquè no els les havien pres després de la guerra civil.

GV: Dieu que els vostres viatges tracten sobre les persones i les seves històries. Quina ha sigut la cosa més sorprenent que heu escoltat o experimentat?

T: Si véns d'un món totalment diferent, fins i tot l'estil de vida de la gent et sembla interessant i a vegades sorprenent.

La família s'acomiada dels seus amfitrions a Guatemala, Cascada Chilasco. Foto © Anna Alboth, amb permís.

A: Durant el segon viatge, a Guatemala, ens vam allotjar a la petita casa d'una família maia que tenia cadires de plàstic i una televisió. Després de parlar amb ells, es van sorprendre; però no pel fet que havíem estat tot aquell temps viatjant, sinó perquè havíem estat sense televisió durant tant de temps. A la nit, quan vaig començar a tallar les patates per a la sopa, totes aquelles noies es posaren immediatament a ajudar-me. Així és com fan ells les coses, sempre tots plegats. Quan marxàvem, ens van preguntar quan tornaríem i va ser desolador. Volíem dir-los que els trucaríem, però no tenien telèfon. Ens volien enviar una carta, però no sabien escriure.

GV: Teniu plans per al futur?

A: Farem un altre viatge, és clar. Però abans he d'acabar el meu llibre sobre l'Amèrica Central i aleshores viatjarem de nou.

El 26 de març de 2013, la Família Sense Fronteres va compartir les seves fotos i històries en una presentació a la botiga Globetrotter de Berlín. Per a més informació, visiteu el seu blog [en] o el seu Facebook [en].