Amb Barack Obama reelegit [en] com a president dels Estats Units per quatre anys després de les eleccions del 6 de novembre del 2012, Àfrica està revisant el seu llegat [fr]. Això, després de quatre anys al capdavant d'una Amèrica més preocupada per la crisi econòmica que per les relacions internacionals, especialment amb el continent africà. Les expectatives dels africans [es] eren moltes, però molts pensen que la segona part del mandat del president Obama li permetrà tenir un marge de maniobra més ampli en les qüestions africanes.
Adrien Hart va escriure a la Slate Africa que el llegat africà del president Obama és bastant ambigu. Va explicar el següent [fr]:
Visiblement peu à l’aise pour endosser l’habit du « gendarme du monde », il a géré les affaires du monde en bon père de famille, sans faire de vague. Ses détracteurs lui reprochent un manque flagrant de leadership, ses partisans mettent en avant son humanité et rappellent que Ben Laden a été éliminé sous son mandat.
Avec lui, l’Amérique est devenue moins arrogante. Mais a-t-elle gagné en popularité dans le monde musulman et en Afrique? Pas sûr.
Bien sûr, concernant l’Afrique, Obama a essayé de se rattraper. En août 2010, il a reçu à la Maison blanche plus d’une centaine de jeunes Africains pour discuter de leur « vision de l’Afrique pour les 50 ans à venir », critiquant implicitement la génération des indépendances.
Aparentment incòmode per actuar com “el policia del món”, va gestionar els assumptes del món com un bon pare: sense gran rebombori. Els seus crítics l'acusen de falta de lideratge, mentre que els seus partidaris destaquen la seva humanitat i ens recorden que Bin Laden va ser eliminat durant el seu mandat.
Amb ell, Amèrica s'ha tornat menys arrogant, però ha esdevingut més popular al món musulmà i a Àfrica? Això no és del tot cert.
Realment, pel que fa a Àfrica, Obama ha intentat posar-se al dia. L'agost del 2010 va rebre més d'un centenar de joves africans [es] a la Casa Blanca, per tal de discutir la seva “visió d'Àfrica per als pròxims 50 anys”, tot i que criticant de manera implícita la generació de la independència [Nota de l'editor: líders africans que van aparèixer tot just després del període colonial].
Tanmateix, molts van trobar que hi havia circumstàncies atenuants per a ell. La web RFI va informar que Nadine Gordimer, guanyadora del Premi Nobel de literatura sud-africana, pensa que un mandat no és suficient [fr] per solucionar els problemes del món:
Dans un grand pays avec autant de problèmes, difficile de les régler tous en un mandat. Mais je pense qu'il a eu la bonne approche. Sa philosophie et son énergie vont globalement dans le bon sens. Et bien sûr, les Etats-Unis sont très importants pour le reste du monde. S'ils éternuent, c'est le monde entier, nous autres, qui attrapons une pneumonie. Je pense aussi qu'il a les bonnes idées en matière d'égalité, matérielle et dans les esprits.
Obama fent un discurs a Accra, Ghana, el 2009. Font: L'expressmu.
Aquests crítics són més durs amb l'estratègia d'Obama a l'Àfrica. Gene Healy, del centre d'estudis llibertari de l’Institut Cato, va descriure l’acció militar de l'administració americana [en] a l'Àfrica:
Fa quatre anys, pocs haurien pogut preveure que un dels llegats d'Obama seria l'augment de la militarització de les polítiques exteriors nord-americanes en Àfrica – però sembla que aquest n'és el cas. […]
Fer la guerra de manera promíscua condueix cap a conseqüències no desitjades. Per exemple, la intervenció dels EUA a Líbia va revifar la guerra civil a Mali, ja que els Tuaregs que servien les forces de Gadhafi s'hi van unir després de la caiguda del dictador.
No està gens clar que l'augment de la nostra presència militar en Àfrica satisfaci cap necessitat apressant en matèria de seguretat nacional dels EUA.
L’ambaixador de la República Democràtica del Congo, Henri Lopès, pensa que les expectatives que els africans van posar en les polítiques d'Obama eren injustificades. Ell mateix va dir [fr] a la RFI:
Il ne faut pas se faire d'illusions. Obama est le fils d'un Africain, mais Obama est américain. Son élection est historique dans un pays qui a connu l'esclavage et la ségrégation. Mais sur le plan de la politique, il s'agit de grands calculs d'intérêts.
A Kogelo (Kenya), la dona que Barack Obama considera la seva àvia Mama Sarah [en] en reconeix les crítiques. Stéphanie Braquehais explicava com va viure la victòria del seu “nét” [fr]:
Sourire en coin, elle répond aux questions avec vivacité et humour. A chaque déclaration, elle plisse les yeux et donne parfois un coup de coude à son voisin. A aucun moment, elle ne dérive de son propos. “C’est Dieu qui a permis cette victoire”, elle refuse de parler « politique » et compte bien se rendre aux Etats Unis pour l’investiture.
L'elecció de Barack Obama per segona vegada encara interessa molt als joves africans. A Madagascar, els blocaires es van aixecar de matinada per tal de seguir el resultat de les eleccions en directe. Aquí podem veure el vídeo d'aquesta trobada, per jiviard [fr]:
Tot i que la decepció del llegat d'Obama a l'Àfrica és certament tangible, les conviccions polítiques d'Obama semblen convergir amb les de la majoria dels africans. La “química” que sent no es deu als vincles familiars amb Kenya, sinó més aviat al pragmatisme polític i a uns interessos comuns que defensar, tal i com assenyala [fr] Adrien Hart:
Obama, comme les Bush avant lui, n’a pas vu venir en Afrique l’«ogre chinois». Les Américains, tout comme les Européens, n’ont pas anticipé non plus la menace croissante des «fous de Dieu» en Afrique [..]Obama n’a rien pu faire pour contrer l’avancée des Chinois et des islamistes. Mais l’Afrique votera-t-elle en novembre pour son adversaire Mitt Romney, républicain, mormon et surtout immensément riche, sûrement trop riche? Sûrement pas. Oui, Obama a déçu. Mais l’Afrique ne veut pas qu’il parte. Sans lui, cela serait pire.