Aquest post forma part de la nostra cobertura especial Protestes a Síria 2011/12

22 de maig de 2012: 11 xiïtes libanesos [en] van ser segrestats quan tornaven al seu país després d'un pelegrinatge a l'Iran. Es va dir que els segrestadors pertanyien a l'Exèrcit Lliure Sirià (ELS). Eren nombrosos els rumors sobre el destí que havien sofert les víctimes o fins i tot la seva localització. Els familiars es van manifestar davant de diverses ambaixades (turca, qatariana) i des de llavors cremen pneumàtics en senyal de protesta.

12 d'agost: Hassan Salim el Mekdad [en], un altre xiïta, va ser segrestat a Síria, presumptament també per l'ELS.

Aquests actes es podrien explicar pel fet que Hassan Nassrallah, secretari general del partit xiïta Hesbol·lah, va donar el seu suport al president de Síria, Baixar al-Àssad.

En resposta a aquest fet, la família o clan Al Mekdad [en] va començar a segrestar sirians, que es creu que pertanyien a l'ESL, a més de dos ciutadans turcs. Fins i tot va amenaçar de perseguir altres nacionalitats com els saudites o ciutadans del Golf Pèrsic, cosa que ha provocat que diverses ambaixades demanin als seus ciutadans que abandonin el país de manera immediata.

En resum, la situació bastant depriment i gens clara.

Els internautes del Líban van fer comentaris sobre tots aquests successos. El periodista holandès Fernande Van Tetsbased, resident al Líban, va aportar algunes xifres [EN] sobre l'estructura dels clans al Líban:

Si parlem de xifres, em van explicar que el clan Zaitar consta de 30.000 membres, la família Moqdad en té 150.000 i el clan Shamas, 8.000. Tots aquests grups operen més enllà de l'abast de la llei i les Forces Armades Libaneses no s'atreveixen a entrar en el seu territori. Tampoc ho fan les Forces de Seguretat Internes, tal com mostren les 30.000 ordres excepcionals esmentades a l'article.

Mentrestant, els libanesos estaven enfadats i culpaven tothom de la situació. Zak, autor del blog Lebanon Spring, afirmava que Hesbol·là [en] era responsable de tot el que passava al seu país. I així escrivia:

Hesbol·là és responsable perquè va establir un precedent el 7 de maig [en], amb el qual va aconseguir que tothom pensés que l'única manera eficaç de satisfer les seves demandes i solucionar els seus problemes és mitjançant la violència. Altres conseqüències d'aquesta mentalitat de “llei de la selva” són, naturalment, desfer-se de la presència del govern i incitar el sectarisme. Per tant, com a resultat de tot això, van sorgir milícies locals com les sunnites al nord (i en altres llocs) i la milícia de la família al-Mokdad [en] (com si no haguessin existit abans, com moltes altres tribus de la Bekaa), i bloquejadors de carreteres com el xeic Àhmad al-Assir. I tots ells practiquen el pur caos [en].

Però l'ELS és tan culpable com el partit:

L'Exèrcit Lliure Sirià també és responsable ja que ells han sigut els primers, amb aquests segrests massius, que han convidat Hesbol·là o la comunitat xiïta al camp de batalla. Primer amb els onze pelegrins xiïtes segrestats fa uns mesos i amb Hassan al-Mokdad la setmana passada. L'ELS (extraoficialment) assegura que els segrestats són combatents d'Hesbol·là, però les proves o l'escena no suggereixen això.

Encara que resideix als Estats Units, el libanès As'ad AbuKhalil, també Angry Arab (Àrab enfadat), col·labora amb el blog [en] del diari Al Akhbar i culpa el govern libanès per haver perdut el control:

El que és clar, però, és que, al Líban, treballadors sirians innocents van ser sotmesos a més abusos i més atacs. Així com grups de l'ELS van assegurar que els seus ostatges eren membres d'Hesbol·là, els Mokdad van afirmar que els seus ostatges eren combatents de l'Exèrcit Lliure Sirià. Cap de les dues parts es va prendre la molèstia de mostrar-nos proves.

I continuava:

La premsa occidental i la premsa àrab finançada per qatarians i saudites van ignorar la tràgica situació dels ostatges libanesos a Síria, de la mateixa manera que també ho va fer el fracassat govern libanès. Però hi ha quelcom de perillós quan s'examina el Líban i Síria. L'allau de segrests sectaris va fer recordar la gent de la meva generació el començament de la guerra civil sectària.

Funky Ozzi rememorava l'antic escenari [en], quan el Líban tan sols era un “parc de jocs per a la regió”:

Conclusió? És la dècada dels 90 un altre cop, són els estúpids polítics libanesos a qui només preocupa ser rics, són les milícies que volen abassegar Poder, és un parc de jocs per la regió. I finalment Síria sempre arrossega el Líban a la merda, i aquest cop, a la seva pròpia merda. وحدة المصير والمسار
I naturalment sempre hi ha desinformació per part dels mitjans, els 11 segrestats a Síria han estat assassinats, després els 11 segrestats no estan morts… Què és el que passa?
La meva anàlisi no anirà més lluny perquè fa 10 anys em vaig adonar que cada episodi de les notícies era un déjà vu i vaig decidir informar-me només de tant en tant. Tot i això, el nucli continua igual, només els jugadors (d'alguna manera) canvien i les principals víctimes són els països com el Líban, els líders dels quals no se'n preocupen gaire.

Mentrestant, Elie, del blog A Separate State of Mind, apuntava que hi havia altres libanesos retinguts a Síria, alguns dels quals portaven desapareguts més de 30 anys, però pels quals ningú no ha cremat ni un sol pneumàtic. Explicava que al Líban hi ha diferents tipus de presoners libanesos a Síria [en]:

Every other Lebanese prisoner present in Syrian prisons or still missing because of the Syrian occupation of Lebanon [EN]. Their parents have been protesting for the past 5 years non-stop, asking for any news about their sons and daughters. They’ve been hearing nothing. The parents of these men and women don’t want their children to return alive anymore; they just want any news about their children for the sake of a thirty-years stretched out closure. Even that is too much to ask for.

De cada dos presoners a les càrcers sirianes, un n'és libanès i n'hi ha que continuen desapareguts degut a l'ocupació siriana del Líban [en]. Els seus pares no han deixat de protestar en els darrers 5 anys, atents a qualsevol notícia sobre els seus fills i filles. No han sabut res. Els pares d'aquests homes i dones ja no volen que els seus fills tornin vius; tan sols volen qualsevol informació que els ajude a passar pàgina després d'aquests llargs trenta anys. Fins i tot això és demanar massa.

Aquest post forma part de la nostra cobertura especial Protestes a Síria 2011/12.