- Global Voices en Català - https://ca.globalvoices.org -

Brasil: L'Orient Mitjà sota el radar de les polítiques econòmiques

Categories: Orient Mitjà i l'Àfrica del Nord, Brasil, Conflictes i guerres, Drets Humans, Economia, Notícies dels ciutadans, Política, Relacions internacionals

La recerca de nous socis a àrees geogràfiques impensables fins el moment mostra com el Brasil ha canviat el perfil de la seva política externa. Amb una agenda que dóna prioritat com mai a l'actuació global de les seves empreses, l'Orient Mitjà apareix com una zona clau per als brasilers que volen ampliar mercats.

De l'Imperi de Brasil fins al període militar

Si avui el Ministeri de Relacions Exteriors del Brasil intenta omplir alguns buits diplomàtics, en el cas de l'Orient Mitjà això no deixa de ser conseqüència d'un procés iniciat fa dos segles, quan l’emperador Pere II del Brasil [1] va visitar les terres que pertanyien a l'Imperi Otomà, entre les que es trobava la Gran Síria [2] [pt], que comprenia les actuals Síria, Jordània, Israel i els territoris palestins.

Grande Oriente Médio. Imagem de Lobo Estepario no Flickr (CC BY-NC 2.0) [3]

L'Orient Mitjà. Imatge de Lobo Estepario a Flickr (CC BY-NC 2.0)

Però va ser a la dècada dels 70, durant la crisi del petroli [4], quan l'Orient Mitjà va entrar definitivament al radar diplomàtic brasiler i des d'aquell moment el Brasil va augmentar el número de representacions diplomàtiques a aquella regió. Tanmateix, la millora de les relacions amb els països àrabs no va evitar un xoc que tindria conseqüències com a mínim fins a la dècada següent, com descriu [5] [pt] el bloc Virtuália:

Com a crise petrolífera de 1973, encerrava-se o chamado “Milagre Econômico Brasileiro”, e o país entraria em colapso econômico, crise que se veio a agravar, só encerrando depois do fim da ditadura militar.

Amb la crisi del petroli de 1973 acabava l'anomenat «miracle econòmic brasiler» i el país entrava en l'enfonsament econòmic, crisi que s'agreujaria encara més i que només acabaria després del fi de la dictadura militar.

Començava així una orientació diplomàtica cap als àrabs en què les autoritats brasileres passarien a condemnar públicament la política expansionista israeliana i a donar suport a l'establiment d'un estat palestí que coexistís pacificament amb l'hebreu. Era l'anomenada «diplomàcia de l'interès nacional», duta a terme pel govern del  General Médici [6] (1969-1974) i que pretenia evitar represàlies per part de països productors de petroli.

La primera dècada després de la democràcia

La dependència de l'«or negre» obligava inevitablement al diàleg entre els dirigents del Brasil i els de l'Orient Mitjà, diàleg que, inicialment, era entre iguals, és a dir, entre dictadors, però que es va manenir sense gaires impediments per la part brasilera fins després del retorn de la democràcia al país. Entre aquells dictadors es trobaven Moammar al-Gaddafi, Hafez al-Àssad i Saddam Hussein. Com a exemple, durant la guerra del Golf [7], quan les tropes iraquianes van envair Kuwait el 1990, el Brasil exportava productres a l'Iraq que anaven des de pollastres fins a material bèl·lic.

Específicament sobre el negoci de les armes, el bloc O Informante diu [8] [pt]:

Nos anos 1980 e parte dos 1990, aliás, países em conflito como Iraque, Líbia, Angola, Paquistão e Colômbia também estiveram entre os maiores compradores de armas brasileiras.

Durant els anys 80 i part dels 90, a més de països en conflicte com l'Iraq, Líbia, Angola, Paquistan i Colòmbia també es trobaven entre els majors compradors d'armes brasileres.

En conseqüència, hom pot pensar que bona part de les armes fetes servir tant durant la invasió de Kuwait per part de les tropes iraquianes com les fetes servir en la seva defensa durant la guerra van ser produïdes al Brasil.

L'Orient Mitjà en l'administració de Lula

Lula da Silva e Mahmoud Abbas: Brasil e Palestina discutem em Salvador acordo de paz para Oriente Médio, 2009. Foto de Secom Bahia no Flickr (CC BY 2.0) [9]

Lula da Silva i Mahmud Abbas: el Brasil i Palestina discuteixen a Salvador un acord de pau per a l'Orient Mitjà, 2009. Foto de Secom Bahia a Flickr (CC BY 2.0)

L'administració de Lula (2003-2010) va donar un nou impuls a les relacions amb l'Orient Mitjà. Si les amargors d'aquella part del món continuaven sent les mateixes, el Brasil de Lula era un altre: menys depenent del petroli àrab, s'importava menys del que s'exportava a aquella regió, i ara no eren només matèries primeres, també s'exportaven productes amb major valor afegit, augmentant increïblement el volum de negoci entre totes dues parts.

De totes les visites que Lula va fer a l'Orient Mitjà, la més polèmica va ser a l'Iran el 2010. L'atreviment brasiler volia, més que buscar una sortida pacífica al projecte nuclear iranià, cridar l'atenció cap al país i també garantir un ambient amè en un mercat amb gairebé 69 milions d'habitants. Un exemple de la bona recepció de la iniciativa brasilera al país va ser la resposta a un comentari fet al Blog da Cidadania, en què la lectora Mariana feia [10] el següent raonament:

[…] ditadura boa é ditadura amiga. Senão vejamos:
1) A China é uma ditadura, mas o mundo todo quer vender produtos para os chineses, porque o tamanho do mercado ali é descomunal.
2) A Arábia Saudita é outra ditadura, mas como é aliada dos EUA, ninguém diz nada.
3) Mubarak e Kadafi, até há algum tempo, eram aliados.
4) A Comunidade Européia e os EUA têm ganho dinheiro fazendo negócios com regimes ditadorais.
Portanto, criticar Lula por causa do Irã (lembrando que o que Lula e o Itamaraty fizeram foi recomendação de Obama, registrada em carta) não passa de inocência ou, alternativamente, de hipocrisia.

[…] la dictadura bona és dictadura amiga. Si no, vegem:
1) La Xina és una dictadura, però tot el món vol vendre productes als xinesos perque el tamany del mercat d'allà és descomunal.
2) L'Aràbia Saudita és una altra dictadura, però com que són aliats dels Estats Units, ningú diu res.
3) Mubarak  i Gadaffi, fins fa algun temps, eren aliats.
4) La Comunitat Europea i els Estats Units han guanyat diners fent negocis amb règins dictatorials.
Per tant, criticar a Lula per allò de l'Iran (recordant que el que Lula i Itamaraty van fer va ser una recomanació d'Obama, registrada en una carta) no és més que inocència o, si no, hipocresia.

El canvi de Dilma Rousseff

Com Lula, Dilma defèn una sortida pacífica per al conflicte entre àrabs i israelians i també el dret de l'Iran de desenvolupar un programa nuclear, per bé que amb fins pacífiques. La diferència entre l'actual presidenta amb el seu antecessor és que ella no porta a terme cap iniciativa que no compti amb la benedicció dels principals actors internacionals.

Manifestação contra Ahmadinejad no Rio de Janeiro, Junho 2012. Photo by Roitberg on Flickr (CC BY-NC-ND 2.0) [11]

Manifestació contra Ahmadinejad a Rio de Janeiro, juny de 2012. Foto de Roitberg a Flickr (CC BY-NC-ND 2.0)

El resultat es va veure a Rio+20 [12], conferència que va tractar del desenvolupament sostenible, de la que el Brasil en va ser l'anfitrió del 20 al 22 de juny de 2012, i en què Dilma va negar-se a trobar-se amb el seu homòleg iranià, Mahmud Ahmadinejad. Tot indica que la presidenta va voler evitar que la seva imatge s'associés a la d'un líder el nom del qual evoca la falta de respecte pels drets humans.

El rebuig de la presidenta del Brasil de trobar-se amb Ahmadinejad no ha de portar a pensar que el país ha canviat la seva estratègia envers l'Orient Mitjà. En temes reeditats [13] [pt] al bloc Leituras Marona, es pot veure que la presidenta es mostra atenta pel que ha passat per allà:

[…] o Brasil voltou a considerar uma atuação mais forte no Oriente Médio e Norte da África. Dilma tem incentivado seu ministro de Relações Exteriores, Antônio Patriota, a acompanhar de perto os desdobramentos naquela região, especialmente preocupada com a questão dos direitos humanos na Síria.

[…] el Brasil ha tornat a considerar una actuació més forta a l'Orient Mitjà i al Nord d'Àfrica. Dilma ha animat al seu ministre de Relacions Exteriors, Antônio Patriota, a seguir de prop els desdoblaments en aquella regió, especialment preocupada per la qüestió dels drets humans a Síria.

Sembla que finalment l'actual govern brasiler ha sentit el pes dels lobbies que envolten l'Orient Mitjà. Les declaracions de la presidenta Dilma Rousseff sobre la regió han pretès evitar impressions que portin a un nou embolic brasiler com hi va haver durant el període de Lula; al mateix temps, han fomentat l'assoliment de coneixements sobre l'ambient de negocis que espera als empresaris brasilers a l'Orient Mitjà. Es tracta del desafiament de no desagradar ni als antics ni als nous socis i així evitar el retrocés dels avenços obtinguts al camp comercial sense renunciar, tanmateix, a una major importància a l'escenari mundial.