Els avenços tecnològics no són necessàriament un sinònim de qualitat. El cas de la programació televisiva espanyola n'és un clar exemple. Des de fa anys s'emeten continguts anomenats teleporqueria, un model de negoci molt rentable per a les cadenes de televisió degut al seu baix cost i a la gran atracció d'audiència que suposa. Aquests programes es guanyen la vida amb la pitjor faceta de l'ésser humà, atret en molts casos per la morbositat i l'escàndol. Fan servir el sensacionalisme amb finalitats econòmiques encara que això comporti greus faltes ètiques i la desinformació del públic. Es disfressen i pretenen fer periodisme, una gran quantitat de reality shows i programes on apareixen xafarderies, falses tertúlies … és així com ho defineix el Manifiest contra la teleporqueria [1] [es], obra de la Plataforma per una televisió de qualitat:
Amb una hipòcrita aparença de preocupació i denúncia, els programes de teleporqueria gaudeixen amb el patiment; amb la mostra més mesquina de la condició humana; amb l'exhibició gratuïta de sentiments i comportaments íntims. Desencadenen una dinàmica en la que el típic “més difícil encara” dels circs anuncia una espiral sense fi per sorprendre l'espectador.
Foto d'arrakis.es
Mitjans de comunicació de masses contra xarxes socials
No obstant això, la teleporqueria ha estat clarament en perill gràcies a l'audiència activa que ha sabut aprofitar el gran poder de les xarxes socials i la força de les campanyes digitals. Des del 2008, el periodista i blocaire Pablo Herreros denuncia al seu bloc, Comunicación se llama el juego [2] [es], allò que ell mateix anomena el crim pagat a la televisió. Consisteix en fer entrevistes a criminals o a les seves famílies per tal que parlin del seu delicte al plató a canvi de grans quantitats de diners.
L'octubre del 2011, Pablo Herreros va aconseguir, mitjançant el seu bloc, que 33.000 persones firmessin i difonguessin una petició que exigia als anunciants que castiguessin els programes d'aquesta mena. Entre aquests programes, La Noria, que va emetre una entrevista amb la mare d’El Cuco, culpable de l'assassinat de Marta del Castillo [3] [es]. Els anunciants van fer cas a la demanda col·lectiva i van aconseguir que, per primera vegada, el programa no tingués anuncis. Això va fer que el programa es deixés d'emetre poques setmanes després.
El blocaire ha difós també un vídeo que mostra el dolor ocasionat a les famílies de les víctimes amb aquest tipus d'entrevistes pagades:
La lluita a les xarxes per una televisió responsable que deixi de ser còmplice de delictes continua amb els hashtags #NomáscrímenpagadoenTV y #Otratelevisiónesposible. L'objectiu és que la petició compti amb el recolzament suficient perquè arribi als polítics i a les televisions. De moment, ha estat escoltada per diversos anunciants. Un gran èxit.
Alguns mitjans de comunicació parlen ja d'una possible decadència de la teleporqueria [4] [es], principalment aquella que paga els criminals però també la que dóna privilegis a la premsa sensacionalista. La crisi publicitària a Espanya podria ser el moment perfecte per reflexionar sobre quin tipus de televisió seria el més desitjat per la societat i per actuar en aquest sentit.
Cal confiar en les iniciatives populars a Internet i en la seva influència però sense oblidar que fa quatre dies el reality Gran Hermano, després de dotze anys a les pantalles, continuava batent rècords d'audiència amb un milió tres-cents mil espectadors.