Han passat nou mesos des que els confictes van esclatar entre l'exèrcit de Myanmar i l'Organització per la Independència de Katxin (KIO). Milers de persones han fugit a camps de refugiats d'unes altres àrees de l'estat de Katxin i també a camps en pobles propers a la frontera xinesa.

Com a mínim s'han aixecat seixanta-sis camps de refugiats en àrees controlades pel govern, mentre que els altres es troben en àrees controlades pels katxins independents i al costat xinès de la frontera.

A Rangoon, la blocaire birmana Nang Nyi i els seus amics van visitar un d'aquests camps de refugiats prop de la frontera xinesa a mitjan mes de febrer i en va escriure l'experiència. En una de les entrades al bloc va començar la història així:

Com sap tothom, sóc una noia normal. No estic ficada en política perquè, per començar, no l'entenc. No formo part de cap organització ni tampoc estic lligada a cap mena d'ideologia. Només crec en la llibertat, la justícia i l'humanitat. És per això que m'agradaria compartir la meva experiència de la mateixa manera com l'he vista i l'he viscuda.

Hi havia quatre amics més que la van acompanyar durant el viatge. Van anar des de Rangoon fins a Mandalay i, després, fins a Muse, a l'estat de Xan. Després van creuar la frontera xinesa per anar a la ciutat de Shwe Li i comprar-hi coses necessàries per als refugiats. L'endemà van anar al camp de refugiats:

Quan la guerra va esclatar a l'estat de Katxin, els refugiats van fugir cap a la frontera més propera escapar-ne. El camp de refugiats Loizer és ben conegut. Tot i així, nosaltres vam anar a camps que es trobaven en fronteres pròximes a Lwe Je. Els camps propers a Lai Yin estaven controlats per un grup katxin anomenat Wunpawng Ninghtoi (WPN). Wunpawng, en katxi, significa “tots els katxins” i Ninghtoi significa “llum”. Així, doncs, es pot dir que aquest grup és la Llum dels Katxins.

Quan va entrar al camp de refugiats, va veure molts nens que semblava que li tenien por:

He fet de voluntària en orfenats i en centres d'educació monàstica i, per tant, solia estar contentíssima de veure els nens i els donava la benvinguda amb entusiasme. En canvi, aquí, no ens hi podem acostar. Estàvem tristos de veure que els nens fugien de nosaltres perquè érem cares desconegudes i que la nostra aparença mostrava que érem birmans.

També parlava sobre les condicions al camp de refugiats:

Quan hi vam arribar ens vam haver d'encarar a un problema: no hi havia prou lavabos. En un camp de refugiats amb unes mil persones, només tenien onze lavabos. L'aigua del lavabo es recuperava d'un rierol gairebé sec que es trobava a uns dos quilòmetres de distància. En tot el camp només hi havia un pou i feien servir aquella aigua per beure. El camp s'havia construït en un antic abocador al bell mig de camps de plantació de canyes de sucre als afores d'un poble xinès. Per allà al voltant no hi havia arbres grossos, així que durant el dia tot era polseguera i hi bufava un aire molt calent. A la nit, el vent gelat travessava les tendes impermeables i hi feia molta fred.

A la segona part de l'entrada del bloc diu que van visitar  antics molins i fàbriques de carbó per trobar les coses que necessitaven. N'explica més coses al comentari:

Alguns dels camps on vivien eren molt a prop de les topades. Vam anar a un lloc on ens van dir que hi havia un camp de blat i un altre de canyes de sucre. Els refugiats tornaven als pobles on vivien abans per anar a beure aigua. Per aconseguir-ho, amb tot, havien d'anar amb molt de compte i evitar els tirotejos. Durant el matí que ens en vam anar, un home que cultivava les canyes de sucre va morir en una explosió de bomba. Molta gent moria també de diarrea.

Durant el segon dia de viatge, els nois i la gent que controlava el camp de refugiats van fer una reunió per discutir què necessitaven els refugiats i què podien oferir a canvi:

Les coses més importants que necessitaven eren aigua per beure, per cuinar i per als lavabos. A part, també necessitaven medicaments i aliments. De roba, estris de cuina, mantes i coixins, n'hi havia prou amb el que donaven els pobles xinesos. El que ens van donar, de fet, eren jerseis i pantalons i, per tant, encara necessitaven faldilles (longyis) per a les dones. Nosaltres de seguida vam donar els diners que ens quedaven perquè construïssin un pou.

A la tercera part de l'entrada del bloc, Nang  Nyi parla sobre les terribles experiències a què s'havien d'encara els vilatans:

Un dia cap al vespre, l'exèrcit birmà va arribar on els vilatans s'amagaven i els van començar a disparar. Els habitants van agafar els fills que jugaven prop del poble i del rierol i es van escapar.  Una dona que tot just havia acabat de donar a llum, amb el fill de tot just set dies, i un altre nen de quatre anys i la seva mare, van quedar abandonats al poble.

Els vilatans que s'amagaven als boscos van sentir que els nens no paraven de plorar durant tota la nit, però no van atrevir-se a tornar al poble. No van fugir gaire lluny i van esperar que es fes de dia. Quan els soldats van haver marxat a primera hora del matí, el pare del nadó de set dies i l'avi del  nen de quatre anys van tornar. Els nens no podien fer cap so de tant que havien plorat durant la nit. El cadàver de la mare del nadó, que tenia una ferida de baioneta de punta a punta de les costelles, van trobar-lo sota una roca. Els vilatans no van poder endur-se-la amb ells, ni tampoc cremar-la, així que van agafar els nens i se'n van anar. La mare del nen de quatre anys, l'havien segrestada i no se n'ha sabut res més.

Nang Nyi també va parlar sobre el que li havia explicat un vilatà katxin durant la reunió:

“Estic tan contenta que els nens birmans ens visitin… Estimem la gent birmana. Després de tot, tots som humans i estem molt contents i agraïts que hàgiu vingut i hàgiu fet tot el que heu pogut per ajudar-nos. I això no ho dic per les donacions que vau fer, sinó per l'amabilitat dels vostres cors. Estem contents que ens estigueu ajudant en tot el que necessitem, però el que de veritat ens fa falta és molt més que això. Volem pau. Volem tornar a casa. Volem viure tranquils a les nostres granges, a la nostra terra, a casa nostra amb les nostres famílies. Ajudeu-nos si us plau perquè ho puguem aconseguir”, li va dir un vilatà amb els ulls plens de llàgrimes.

Quan la Nang Nyi i els seus amics van marxar del camp, els vilatans els van acompanyar al cotxe. Ella va escriure això, del seu comiat:

“Ens tornarem a veure. Però no aquí, sinó a l'estat de Katxin”, els vam dir. Ells es van posar a plorar quan van sentir-ho i van contestar: “Sí, nosaltres també us volem veure, però no aquí. Ens tornarem a veure als nostres pobles.”

Potser no falta tant perquè els refugiats katxins vegin els seus desitjos fets realitat. Delegats de l'exèrcit KIO i representants del govern birmà es trobaran aquesta setmana a Ruili durant la tercera ronda de negociacions per a l'alto-el-foc. Abans d'anar cap a Ruili, Sumlut Gam, cap dels delegats katxins, va dir:

“Sóc optimista. La situació millorarà.”